De víctimes i agressors. Les dues cares de la naturalesa humana

En una monumental obra de més de mil pàgines, “Los ángeles que llevamos dentro”, el psicòleg Steven Pinker analitza l’evolució de la violència en les societats humanes. En començar aquesta aventura, ell va ser el primer sorprès de constatar el declivi marcat en tots els indicadors de violència: tant si es tractava de guerres, homicidis, robatoris amb violència, etcètera. Durant unes 600 pàgines fa una revisió històrica dels elements que poden explicar aquesta disminució. Constata que les societats més pacífiques també solen ser les més riques, sanes i cultes, tenir un sistema de govern democràtic i amb transparència informativa, respectar més a les dones i practicar el comerç.

Pinker presenta una teoria de la ment que ve de la síntesi de la ciència cognitiva, la neurociència cognitiva i afectiva, la psicologia social i evolutiva i altres ciències de la naturalesa. La ment és un sistema complex de facultats emocionals i cognitives que resideixen en el cervell i que deu el seu disseny bàsic a les forces de l’evolució. Algunes d’aquestes facultats ens predisposen a certes classes de violència. Altres, “els millors àngels de la nostra naturalesa” en paraules d’Abraham Lincoln, ens predisposen cap a la cooperació i la pau. En la naturalesa humana hi trobem impulsos com la depredació, la dominació i la venjança, que ens empenyen cap a la violència, i altres com la compassió, l’equitat, l’autocontrol i la raó que, en les circumstàncies adequades, ens impulsen cap a la pau.

Encara que ens costi admetre la nostra inclinació cap a la violència, els estudis assenyalen que l’etapa més violenta de la vida són els anomenats “terribles 2 anys”; de fet, basta anar a qualsevol guarderia per tal de fer una comprovació de fins a quin punt les “agressions” estan a l’ordre del dia, amb tocs, mossegades o empentes. Per tant, la pregunta no és com aprenem a agredir, sinó com aprenem a no agredir. Així, la psicologia evolucionista preveu que, com a mamífers territorials, si ens sorgeix l’oportunitat d’eliminar un adversari sense perill de represàlia, els humans l’aprofitarem. El que modula aquesta tendència, i observem en els registres de la història, és una progressiva civilització de l’espècie humana, amb un declivi de la violència.

Ens agradaria pensar que la maldat és rara i està localitzada en una minoria de persones. Però no. Les persones que ens poden fer més mal són les més properes. Fins i tot nosaltres ens veiem implicats en mentides, promeses incomplertes, normes i obligacions infringides, secrets traïts, accions injustes i conflictes per diners. Però, en la majoria de casos, el relat del que ens ha passat canvia, no en funció de la nostra personalitat o els nostres valors, sinó en funció de si som nosaltres els perpetradors o les víctimes.

Tan quan som víctimes com quan som perpetradors, el que fem és tergiversar la història en el mateix grau, però en direccions oposades, cada persona fent omissions o afegint detalls de tal manera que els actes del seu personatge semblin més raonables que els de l’altre. La tipologia del discurs és la següent, seguint els experiments de Baumeister, citats per Pinker:

Relat del perpetrador: La història comença amb l’acció perjudicial. En el seu moment jo tenia moltes raons per fer el que vaig fer. Tal vegada estava responent a una provocació. O tal vegada estava reaccionant a una situació de manera raonable. Tenia tot el dret a fer el que vaig fer i és injust que se’m culpi per això. El dany va ser insignificant, es va reparar amb facilitat i vaig demanar disculpes. Ja és hora de superar-ho; el passat, passat està.

Relat de la víctima: La història ve de molt enrere i el que va passar només és l’últim incident d’una llarga història de maltractaments. Les accions del perpetrador eren incongruents, incomprensibles, no tenien sentit. O això, o era un sàdic motivat pel fet de fer-me patir, malgrat que jo era completament innocent. El dany que ha fet és greu i irreparable, amb efectes que duraran tota la vida. Cap dels dos ho ha d’oblidar mai.

Tots, en alguna ocasió, hem construït un relat d’aquest tipus, tant en la posició del perpetrador com en el de la víctima. Aquest fet ens mostra alguna cosa de la nostra psicologia: les persones presentem una tendència cap el que s’anomena “biaix en benefici propi”, l’intent inconscient de semblar “bones”, és a dir, efectives, fortes, competents o virtuoses, honrades, generoses i altruistes.

Així, en un conflicte sempre hi trobarem la versió de la víctima, la de l’agressor i la possible visió d’un tercer neutral. En les relacions personals, sempre plenes de conflictes, ens veurem en la dificultat d’arribar a acords consensuats, ja que ens posicionarem inconscientment en una de les bandes, a no ser que facem l’esforç de canviar de perspectiva. I la solució respectuosa dels conflictes relacionals és una de les fonts del benestar emocional.