Conèixer la nostra part fosca

Som animals socials. I sentim afecte i compassió, gratitud i confiança, solitud i culpa, gelosia i fúria. Segons explica Pinker en “Los ángeles que llevamos dentro”, les emocions són reguladors interns que garanteixen que podem aconseguir beneficis de la vida social –intercanvi recíproc i acció cooperativa- sense pagar el preu de ser explotats per possibles tramposos. Podríem entendre un grup social com un mercat de cooperadors que mostren diferents graus de generositat i honradesa i que, inconscientment, es presenten com a persones més generoses i honrades del que realment són.

Per tal de resultar creïbles, per la resta de la comunitat, el biaix que ha afavorit l’evolució és l’anomenat “de benefici propi”: les persones ens jutgem a nosaltres mateixos de manera diferent a com jutgem als altres, amb el resultat de que sempre en resultem afavorits i, per tal de fer quadrar la informació i resultar convincents, ens mentim a nosaltres mateixos, considerant-nos més honestos i intel·ligents que els altres. Quan som víctimes d’un conflicte ens convertim en historiadors aplicats. Quan som els perpetradors ens convertim en pragmàtics defensors del present. I, sempre, en qualsevol situació, aconseguim convèncer-nos de que actuem de manera moral.

No podem evitar posar-nos “ulleres morals” i el que fem davant un conflicte és posar-nos de part de la víctima i considerar un misteri el fet que algú sigui capaç d’arribar a fer el que ha fet. Un gran sociòleg que ha estudiat aquest tema a fons és Roy Baumeister i ha definit el que s’anomena mite del “mal pur”: el mal consisteix en causar dany de forma gratuïta i intencionada pel simple fet de causar-lo sobre una víctima bona i innocent. Però la realitat i les investigacions demostren que la majoria de malifetes les cometen persones normals que tenen motius banals.

Els estudis neuroanatòmics suggereixen que, en les persones, els impulsos primitius de fúria, por i ànsia han de competir amb els frens que imposen la prudència, la moralització i l’autocontrol. Així, determinades estructures del cervell, com és el cas del còrtex orbital i el ventromedial, estan implicades en facultats que podríem classificar com a pacificadores, entre elles l’autocontrol, la compassió pels demés i la sensibilitat a les normes i a les convencions. Tanmateix, en determinades decisions hi intervenen les parts més humanes del cervell, entre elles el còrtex prefrontal dorsolateral, que són capaces de fer càlculs freds per tal de justificar certes classes de violència. Així, els mateixos instruments cognitius tan poden fomentar la violència com inhibir-la.

Pinker analitza els anomenats circuits de l’agressió i sota quines circumstàncies s’activen. Els mamífers tenim sistemes de por, de fúria, de recerca d’un objectiu i de dominació, amb una sèrie de mòduls implicats i que es posen en marxa en unes situacions determinades. La taxonomia de la violència que presenta Pinker es divideix en cinc categories: violència pràctica o instrumental (enfocada a aconseguir un objectiu), violència per a la dominació (enfocada a eliminar o neutralitzar els rivals), violència per venjança, sadisme (fer mal pel plaer de fer mal) i violència ideològica (procés pel qual uns “creients” articulen una sèrie de motius i recluten altres persones per tal de destruir algú o alguna cosa).

La violència forma part de la naturalesa humana. Som mamífers territorials i, al mateix temps, animals socials. Tenim àngels i dimonis interiors que ens empenyen en direccions contraposades, de manera que podem ser terriblement injustos i egoistes o sorprenentment generosos i altruistes. El nostre benestar està lligat al de les persones que ens envolten i necessitem gestionar els nostres impulsos per tal de poder sentir-nos a prop dels altres i arribar a ser consistents amb els nostres valors. Per això hem d’acceptar i conèixer la nostra part fosca. Aquesta serà la manera d’aconseguir modular-la i arribar al benestar emocional.