Som animals
socials. I sentim afecte i compassió, gratitud i confiança, solitud i culpa,
gelosia i fúria. Segons explica Pinker en “Los ángeles que llevamos dentro”,
les emocions són reguladors interns que garanteixen que podem aconseguir
beneficis de la vida social –intercanvi recíproc i acció cooperativa- sense
pagar el preu de ser explotats per possibles tramposos. Podríem entendre un
grup social com un mercat de cooperadors que mostren diferents graus de
generositat i honradesa i que, inconscientment, es presenten com a persones més
generoses i honrades del que realment són.
Per tal de resultar
creïbles, per la resta de la comunitat, el biaix que ha afavorit l’evolució és
l’anomenat “de benefici propi”: les persones ens jutgem a nosaltres mateixos de
manera diferent a com jutgem als altres, amb el resultat de que sempre en
resultem afavorits i, per tal de fer quadrar la informació i resultar
convincents, ens mentim a nosaltres mateixos, considerant-nos més honestos i
intel·ligents que els altres. Quan som víctimes d’un conflicte ens convertim en
historiadors aplicats. Quan som els perpetradors ens convertim en pragmàtics
defensors del present. I, sempre, en qualsevol situació, aconseguim
convèncer-nos de que actuem de manera moral.
No podem evitar
posar-nos “ulleres morals” i el que fem davant un conflicte és posar-nos de
part de la víctima i considerar un misteri el fet que algú sigui capaç
d’arribar a fer el que ha fet. Un gran sociòleg que ha estudiat aquest tema a
fons és Roy Baumeister i ha definit el que s’anomena mite del “mal pur”: el mal
consisteix en causar dany de forma gratuïta i intencionada pel simple fet de
causar-lo sobre una víctima bona i innocent. Però la realitat i les
investigacions demostren que la majoria de malifetes les cometen persones
normals que tenen motius banals.
Els estudis
neuroanatòmics suggereixen que, en les persones, els impulsos primitius de
fúria, por i ànsia han de competir amb els frens que imposen la prudència, la
moralització i l’autocontrol. Així, determinades estructures del cervell, com
és el cas del còrtex orbital i el ventromedial, estan implicades en facultats
que podríem classificar com a pacificadores, entre elles l’autocontrol, la
compassió pels demés i la sensibilitat a les normes i a les convencions. Tanmateix,
en determinades decisions hi intervenen les parts més humanes del cervell,
entre elles el còrtex prefrontal dorsolateral, que són capaces de fer càlculs
freds per tal de justificar certes classes de violència. Així, els mateixos
instruments cognitius tan poden fomentar la violència com inhibir-la.
Pinker analitza els
anomenats circuits de l’agressió i sota quines circumstàncies s’activen. Els
mamífers tenim sistemes de por, de fúria, de recerca d’un objectiu i de
dominació, amb una sèrie de mòduls implicats i que es posen en marxa en unes
situacions determinades. La taxonomia de la violència que presenta Pinker es
divideix en cinc categories: violència pràctica o instrumental (enfocada a
aconseguir un objectiu), violència per a la dominació (enfocada a eliminar o
neutralitzar els rivals), violència per venjança, sadisme (fer mal pel plaer de
fer mal) i violència ideològica (procés pel qual uns “creients” articulen una
sèrie de motius i recluten altres persones per tal de destruir algú o alguna
cosa).
La violència forma
part de la naturalesa humana. Som mamífers territorials i, al mateix temps,
animals socials. Tenim àngels i dimonis interiors que ens empenyen en
direccions contraposades, de manera que podem ser terriblement injustos i
egoistes o sorprenentment generosos i altruistes. El nostre benestar està
lligat al de les persones que ens envolten i necessitem gestionar els nostres
impulsos per tal de poder sentir-nos a prop dels altres i arribar a ser
consistents amb els nostres valors. Per això hem d’acceptar i conèixer la
nostra part fosca. Aquesta serà la manera d’aconseguir modular-la i arribar al
benestar emocional.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada