“Com et parles a tu mateixa? Té a veure en com et parlàven a ca teva? Què passa quan t’equivoques? Què passa quan t’has d’esforçar? Ets conscient de la força que tenen les paraules que et dius a tu mateixa?”
“La falta d’[auto]amabilitat reforça en excés els mecanismes cerebrals de detecció d’errors i inhibició de la conducta (…) Com més durs siguem amb nosaltres mateixos, més valorarem com a errònies conudctes que no ho han estat, i provocarem un increment patològic de la culpabilitat”.
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/04/pensar-be-fer-nos-carrec-de-la-nostra.html
“Hi ha moltes maneres d’estar bé, però les maneres de castigar-se a un mateix resulta que són finites. De fet, Fleck parla del que jo anomeno el Big Three, de les tres maneres més freqüents de castigar-se a un mateix:
- Desesperança (“Som un desastre”, “No puc”, “No en sé més”)
- No ser digne de ser estimat (“No som normal”, “Ningú pot estimar-me”, “No som vàlid”)
- Poca vàlua (“Som tòxic”, “No puc aportar res”, “No serveixo per res”).”
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/05/no-ets-un-desastre-simplement-ets-huma.html
Tots ens parlem a nosaltres mateixos.
I, en moltes ocasions, bastant malament.
El crític interior, el portaveu, la xerrameca interior, els pensaments limitants… Hi podem donar el nom que sigui, però al final suposa el mateix: nosaltres parlant-nos de forma negativa davant d’una situació frustrant.
I això té un efecte sobre el nostre cervell: activa la resposta davant d’una amenaça. Aquesta resposta és la mateixa que es posa en marxa davant la presència d’un depredador.
El cortisol es dispara. L’adrenalina s’allibera. El sistema nerviós simpàtic s’activa, amb tot el que suposa: el cor s’accelera, els músculs es tensen, la respiració es desestabilitza…
Aquí la tenim. La resposta de lluita-fugida.
I el còrtex prefrontal es desactiva, sense que puguem distingir entre el que pensem i el que vivim.
La resposta davant de l’autocrítica és idèntica a la que tindríem davant d’un depredador real.
L’autocrítica pot arribar a ser el nostre pitjor enemic.
“T’has d’adoptar”, dic a la gent.
“Només que no et parlessis malament, aconseguiríem millorar molt la teva capacitat de resposta”, explico moltes vegades.
“Recorda, parla’t com ho faries amb una persona estimada”, recomano quan algú se’n va de la consulta.
Quan estem en mode resposta a l’amenaça, les nostres funcions executives (pensar, raonar, mirar les coses en perspectiva…) no estan disponibles.
No som creatius. No som flexibles. No podem aprendre dels errors. No tenim forces per persistir després d’un error.
Només podem mirar de sobreviure.
Per tal de fer totes aquestes coses (ser flexibles, ser creatius, aprendre, persistir davant les dificultats…) necessitem sortir del sistema d’alarma, del sistema de resposta a les amenaces.
Necessitem activar el sistema d’exploració. Entrar en estats de creixement, en zona de seguretat. Necessitem activar la resposta de calma i connexió. El sistema que permet l’aprenentatge.
I això és el que passa quan ens parlem amb autocompassió.
S’allibera oxitocina. El cortisol baixa. El còrtex prefrontal entra en acció. El cervell pot aprendre, crear, imaginar, connectar…
Sí, això és el que passa quan ens parlem amb autocompassió.
En dos minuts.
El crític interior parla.
Escrivim una frase que respon a la pregunta: “Què li diria a una persona estimada que estigués exactament en aquesta situació?”
No per fer-la sentir bé. No per justificar-la.
“Què li diria a una persona estimada que estigués exactament en aquesta situació?”
I ens la diem a nosaltres mateixos.
Ara mateix, pensa en la darrera vegada que t’has parlat malament. Respon a la pregunta. Escriu-la. Guarda la resposta.
Vols activar la resposta cerebral que permet l’aprenentatge?
Fes-te aquesta pregunta cada vegada que et trobis amb el teu crític interior.
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada