“Sense calma no hi ha claredat. La por, l’estrès, l’ansietat, la ira i el menyspreu “ens ennuvolen la percepció”.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/04/fer-nos-carrec-de-la-nostra-motxilla-i.html
“Tot home pot ser escultor del seu propi cervell si s’ho proposa”
Santiago Ramon y Cajal
“Cuidar és parar atenció, protegir, estimar respectant l’essència, valorar sense atributs i refinar les formes”
Nazareth Castellanos “El pont on habiten les papallones”
La tesi de Nazareth Castellanos a “El pont on habiten les papallones” es basa en la idea de que la intenció de canviar, i canviar amb intenció, ens pot permetre aprendre i pensar de cada vegada millor.
Pensar. Pensar millor. Aquest és el tercer punt del camí cap el pont on habiten les papallones.
El primer era Construir.
Construir. Punt de partida per entendre com som, qui som. Què ens fa ser nosaltres mateixos. Quin és el paper de la biologia. Quin és el paper dels altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/04/com-fer-nos-carrec-de-la-nostra-motxilla.html).
El segon era Habitar.
Habitar. Arribar al que podem arribar a ser. Crèixer en la calma. Ajudar-nos de la respiració (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/04/fer-nos-carrec-de-la-nostra-motxilla-i.html)
El tercer és Pensar.
Pensar. Aconseguir el to tendre i amable del llenguatge més íntim.
“Pensar és escollir el pensament, apostar pel que mereix ser pensat i, en fer-ho, “agraïr aquest do que se’ns ha donat”, diu Heidegger”, ens explica Castellanos.
Tanmateix, escollir el pensament només és possible si deixem de reaccionar de manera automàtica al que ens envolta. I això no deixa de ser difícil.
El nostre cervell imagina el que pot passar i actuem condicionats, no per la realitat, sinó pel que pensem que és el que està a punt d’ocórrer. Tenim un cervell predictiu (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/10/quan-no-ens-entenem.html). I el que s’anomena el nostre “Jo narratiu” -lligat al llenguatge, a la memòria autobiogràfica, a la planificació i a la nostra personalitat-, prepara respostes que li han “funcionat” abans.
Pensar és difícil. Suposaria deslligar-se d’aquest “jo narratiu”, el que ens diu qui som i perquè som com som, el que ens tanca en expressions com “no som capaç”, “no m’agradarà”.
Per pensar bé, hem d’aconseguir entrar en el que s’anomena el “Jo mínim”, la consciència d’un mateix en el moment present, sense judicis, sense expectatives.
Castellanos imagina la possibilitat de pensar bé com estar al cim d’una muntanya. Només en aquest punt, els pensaments poden ser escollits conscientment, però qualsevol “simple vent de distracció provocarà” la pèrdua de posició. Estem en el cim quan fem un esforç voluntari.
La falda de la muntanya “representa els pensaments automàtics, no escollits a voluntat i dels quals no en som conscients. El lloc més profund de la vall són els somnis”. Contínuament perdem peu, i rodolem per la falda d’aquesta muntanya del pensament.
“Cada persona habita una muntanya única, no n’hi ha dues iguals. Al cim hi ha allò voluntari, i a la vall, allò que és involuntari. I el nostre pensament és com una pilota que recorre constantment la muntanya”.
Com més temps estem a la vall, més divaguem i més infeliços ens sentim. A més, durant aquest temps, ens perdem molt de temps en el nostre diàleg interior, sense opcions de canalitzar-ho (vegeu també la 3a veu, https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/les-nostres-3-veus-i-els-seus-missatges.html i https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/la-3a-veu-i-els-canvis-o-com-superar.html).
Com et parles a tu mateixa? Té a veure en com et parlàven a ca teva? Què passa quan t’equivoques? Què passa quan t’has d’esforçar? Ets conscient de la força que tenen les paraules que et dius a tu mateixa?
Hem d’anar en compte amb la falta d’autocompassió, ens adverteix Castellanos (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2016/05/gestionar-el-benestar-el-poder-de.html):
“La falta d’[auto]amabilitat reforça en excés els mecanismes cerebrals de detecció d’errors i inhibició de la conducta (…) Com més durs siguem amb nosaltres mateixos, més valorarem com a errònies conudctes que no ho han estat, i provocarem un increment patològic de la culpabilitat”.
“El cultiu de l’amabilitat -o compassió- s’associa a una reducció dels nivells d’estrès i ansietat, i afavoreix la prevenció de problemes (…) millora les relacions socials, accentua l’empatia i és una eina adequada per a la mediació en conflictes”.
Podem pensar bé, si estem en calma.
Podem estar en calma, si deixem de banda l’autocrítica.
Podem deixar de banda, l’autocrítica, si som autoconscients.
Podem ser autoconscients, si practiquem, si ens adonem d’on són els nostres pensaments.
“Construïm quan protegim el creixement”, quan ens sabem humans, criatures necessitades de connexió.
“Habitem quan ens cuidem i som nosaltres mateixos”, quan ens sabem vulnerables, amb tendència a la desregulació, i practiquem la respiració conscient, permetent-nos ser tot el que podem ser quan el nostre cor i el nostre cervell actuen coordinadament.
“Pensem quan ho fem amb agraïment”, quan practiquem l’amabilitat i la compassió, amb els altres i amb nosaltres mateixos, sense deixar-nos engolir pel nostre jo narratiu, el que ens critica i ens condiciona.
Mirem de construir, habitar i pensar.
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada