Capítol u
Camino pel carrer,
Hi ha un forat profund a la vorera.
Hi caic.
Estic perduda.
No sé què fer.
No és culpa meva.
Tardo segles en sortir.
Capítol dos
Camino pel mateix carrer,
Hi ha un forat profund a la vorera.
Faig com que no el veig.
Hi torno a caure.
No puc creure que Hagi tornat a caure al mateix lloc.
Però no és culpa meva.
Tardo bastant de temps a sortir.
Capítol tres
Camino pel mateix carrer,
Hi ha un forat profund a la vorera.
Veig que és allà.
Hi caic.
És un hàbit.
Però tinc els ulls ben oberts.
Sé on soc.
És culpa meva.
En surto ràpidament.
Capítol quatre
Camino pel mateix carrer,
Hi ha un forat profund a la vorera.
L’esquivo.
Capítol cinc
Camino per un altre carrer.
Portia Nelson
“Autobiografía en cinco capítulos”
Podem aprendre.
A vegades, però, ens costa.
2.- Habitar.
La meditació, l’exercici físic, alimentar la curiositat intel·lectual o les tècniques de respiració ens ajuden a reforçar l’estructura cerebral que està al darrera de fer balanç entre els costos i beneficis de dur a terme una acció determinada, ens explica Nazareth Castellanos al seu llibre “El pont on habiten les papallones” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/04/com-fer-nos-carrec-de-la-nostra-motxilla.html).
Necessitem calma mental per tal de prendre bones decisions.
Viure amb el que s’anomena “pilot automàtic” fa que “caiem al mateix forat” (com veiem al poema de l’encapçalament).
L’observació de la respiració, ens explica Castellanos, és la porta d’entrada a l’autoconsciència. I ens permet posar ordre al desordre.
“La nostra resposta al món habita en un pont que uneix tres illes:
- la interocepció o la informació que emergeix dels òrgans i impacta en la dinàmica neuronal.
- l’exterocepció o percepció de les situacions externes.
- La cognició, l’acció de conèixer.”
La calma ens permet anar computant tota aquesta informació i, així, prendre les millors decisions possibles. Sense calma no hi ha claredat. La por, l’estrès, l’ansietat, la ira i el menyspreu “ens ennuvolen la percepció”.
Quan ens estressem, l’amígdala (el nostre detector de fum, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/el-cuiner-el-detector-de-fum-i-la-torre.html) retarda l’inhalació de l’aire i genera més estrès al cervell. D’aquesta manera, es dona una apnea entre l’espiració i la inhalació, cosa que encara ens fa sentir pitjor. Però podem sortir d’aquest estat: “la repetició d’una seqüència de respiracions indueix regularitat al cicle respiratori” i ens permet recuperar-nos del malestar (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/11/llegeix-aixo-practica-i-mai-tornaras.html).
L’estómac, per la seva banda, quan tot va bé, envia un batec cada vint segons que arriba al cervell. En aquests casos, apareixen les anomenades ones alfa “necessàries, entre altres femòmens, per poder mantenir l’atenció”.
A més, hi ha un tràfic continu entre cor i cervell. “És l’equilibri entre cor i cervell el que ens proporciona una experiència subjectiva equànime”, ens explica Castellanos.
“En tans sols vuit setmanes de pràctica diària [d’observació de la respiració] es redueix el volum de l’amígdala i, per tant, la sensació d’estrès associada a sensacions desagradables”, diu Sara Lazar, una estudiosa de la meditació.
“Quan es redueix l’amígdala, passem a respondre més que a reaccionar. A més, els temps de recuperació d’una situació estressant es redueixen”. Tot això, gràcies a una respiració més lenta.
Els estudis també mostren que una respiració més lenta fa que no hiperreaccionem davant el dolor i, a més, està relacionada amb una millor qualitat de vida.
L’atenció centrada en la respiració ens fa conscients que com funciona la nostra atenció. El cervell es distreu contínuament. El problema no són tant les pròpies distraccions com el fet de que no en som conscients.
La meditació ens ajuda a adonar-nos de les distraccions i de com ens perdem en pensaments negatius oportunistes.
Continuarà…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada