Proximitat, repetició i trobades casuals...

“necessitem entre 40 i 60 hores presencials per passar de tenir una relació entre coneguts a considerar-lo un company, de 80 a 100 hores per parlar d’amistat i sobre 200 hores de passar temps junts perquè algú es pugui qualificar com a “millor amic”. Tenir amics suposa una inversió emocional i temporal” 

https://benestaremocional.blogspot.com/2022/12/tenir-amics.html

“Necessitem al menys una amistat profunda amb una altra persona que no sigui la nostra parella.”

https://benestaremocional.blogspot.com/2024/01/el-valor-de-lamistat.html 

““Ens sostenim amb una xarxa de relacions que donen sentit i bondat a la nostra vida”. Aquesta és la conclussió més important de l’Estudi Harvard, segons els ara directors de l’estudi i, també, del llibre “Una bona vida”.”

“La freqüència i la qualitat del nostre contacte amb altres persones són els dos predictors més importants de la felicitat.” 

https://benestaremocional.blogspot.com/2024/02/una-bona-vida.html 

La freqüència i la qualitat del contacte amb altres persones són dos dels predictors més importants del nostre benestar emocional.

Per una banda, necessitem relacions profundes. Millor tenir-ne més de dues, encara que ja sabem que tenir-ne més de cinc és força inusual. Són aquelles relacions en què ens sentim més nosaltres mateixos que mai, les que ens donen seguretat i ens permeten saber que, passi el que passi, no estarem sols.

Per l’altra, necessitem formar part d’una comunitat. Perquè formar-ne part ens dona l’oportunitat d’entrar en contacte amb altres persones, de creuar mirades, de recordar als altres que ens importen, de ser amables i agraïts. I tot això té conseqüències.

Necessitem entre 40 i 60 hores de contacte presencial per passar de ser coneguts a ser companys. I entre 80 i 100 hores de contacte real per arribar a ser amics.

Però perquè aquestes hores es puguin acumular calen tres condicions: proximitat, perquè el contacte sigui fàcil; repetició, perquè es produeixi de manera habitual; i interacció casual, perquè no calgui quedar formalment per trobar-nos.

I aquí és on comencen les dificultats.

Cada 7 o 10 anys canviem de situació vital. I, amb això, canvia també la gent amb qui compartim el nostre temps. En la majoria dels casos, el problema no és una traïció ni una manca d’entesa. És molt més senzill: desapareix la proximitat. Desapareix el context compartit.

Una persona canvia de feina. L’altra es muda. Una té fills. L’altra canvia d’horaris. I, de mica en mica, deixen de coincidir.

Cadascuna pensa que l’altra està massa ocupada. Totes dues pensen que estaria bé veure’s. Però ningú no pren la iniciativa.

A partir dels 30, la majoria de la gent es queixa de la dificultat per mantenir les amistats. I, sovint, el problema no és que deixem de voler-nos. És que deixem de generar els rituals necessaris per mantenir viva la relació.

Les persones que sí que ho aconsegueixen creen aquests rituals: parlen per telèfon a hores convingudes, es retroben en moments fixos de l’any, mantenen un xat obert per compartir determinades coses. Busquen maneres de fer que la relació continuï existint, fins i tot quan la vida ja no els posa juntes de manera natural.

L’escola és, en aquest sentit, una autèntica màquina d’interacció social. També ho són els clubs esportius, determinades activitats extraescolars i molts altres espais comunitaris.

Aquests contextos fan una cosa aparentment senzilla però extraordinàriament important: ens posen a prop dels altres una vegada i una altra.

I permeten, a més, que apareguin aquelles interaccions casuals que no havíem programat. Ens trobem, ens saludem, ens aturem un moment, parlem una estona i «aprofitem» per compartir temps addicional.

Els adults ens trobem que això és cada vegada més difícil.

Ens costa complir amb la proximitat. Canviem de domicili, canviem de feina, tenim horaris diferents dels de les persones amb qui solíem sortir. La repetició es complica. I la interacció casual, encara més.

Això passa a tots els nivells de les relacions. Trobar parella també resulta més difícil. Conèixer gent nova, també.

Els espais de trobada casual —places, bars, espais recreatius...— cada vegada estan més privatitzats, i tenim més dificultats per fer vida de comunitat de manera espontània, sense haver-ho de programar tot.

I, tanmateix, les amistats potencials són aquí. Al nostre voltant. Existeixen.

El problema no és que no hi hagi persones amb qui podríem arribar a tenir una relació significativa. El problema és crear les condicions perquè això pugui passar.

Necessitem crear-les.

Potser la solució passa per fer activitats que ens obliguin, en el millor sentit de la paraula, a entrar en contacte regular amb altres persones. Activitats que tinguin lloc cada setmana. Espais als quals tornem. Llocs on ens acabem coneixent perquè, simplement, ens continuem trobant.

És a dir: necessitem trobar maneres de formar part d’una comunitat.

Perquè, al final, la proximitat i la repetició fan possible la trobada casual. La trobada casual permet acumular hores. I les hores, gairebé sense que ens n’adonem, poden acabar convertint unes persones desconegudes en conegudes, unes conegudes en companyes i unes companyes en amigues.

No hem perdut la capacitat de fer amics; hem perdut molts dels contextos que feien possible fer-los sense proposar-nos-ho.

Potser l’amistat no és tant una qüestió de trobar les persones adequades com de crear les condicions perquè les persones adequades puguin arribar a trobar-se.

Bona reflexió!