El valor de l'amistat

“l’amistat és una força poderosa, que ens dona salut i vida, que ens protegeix quan venen maldades i que és el camp de cultiu on ens convertim en persones vertaderament humanes.” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/12/12-coses-que-he-apres-sobre-lamistat.html 

“El consens general a l’hora de definir l’amistat, explica Joan Silk, és que han de ser relacions “íntimes, aportadores de suport i igualitàries”.” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/12/lamistat-es-un-organisme-en-construccio.html 

L’amistat és el segon pilar per tal de construir el camí cap a una vida més feliç, explica Arthur Brooks en el seu llibre “The Art and Science of Getting Happier. Build the Life You Want”. El primer era la família (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/12/els-reptes-de-les-families-i.html). De fet, l’amistat com a tal explica el 60 per cent de les diferències en felicitat, independentment del nivell de sociabilitat de la persona.

Tanmateix, les seqüeles del COVID i de l’ús cada vegada més freqüent de les pantalles i de les xarxes socials han fet que moltes persones considerin que tenir relacions en persona de cada vegada és més difícil. La causa és “sentir-se ansiós pel fet de no saber què dir o com interactuar”.

Les relacions d’amistat ens posen davant cinc reptes, diu Brooks. Generant habilitats per tal d’afrontar-los pot fer que l’amistat sigui el pilar que volem (ja hem parlat altres vegades de la importància de les relacions profundes i del seu efecte sobre la satisfacció vital i la salut física i mental; vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/09/viure-mes-i-millor.html).

Repte 1.- La personalitat.

Necessitem al menys una amistat profunda amb una altra persona que no sigui la nostra parella. El límit superior, assenyalen els estudis, són unes deu persones, per una qüestió del temps que podem invertir-hi.

En general, els extrovertits solen ser més feliços que els introvertits. Els extrovertits solen mostrar més entusiasme davant les coses, cosa que fa més probable que cerquin les interaccions socials. A més, tenen més facilitat per parlar dels seus somnis i per contar les seves coses. Tanmateix, semblen tenir el problema de la profunditat en les converses, mostrant una tendència a parlar de coses trivials.

El fet que els introvertits siguin menys sociables no significa que no necessitin tenir amics. Als introvertits els costa interactuar amb persones que no coneixen gaire, però tenen més facilitat per tenir converses sobre temes profunds, com l’amor, les creences o la felicitat.

Brooks proposa que cada personalitat aprofiti per aprendre les destreses de l’altra.

Repte 2.- Pragmatisme excessiu.

Els estudis indiquen que solem considerar que tenim unes setze amistats. D’aquestes, tres són amistats properes, altres cinc són persones amb les que tenim molta afinitat i, finalment, les altres vuit són persones amb les que no aniríem a fer un cafè sols. Aquestes últimes amistats no són profundes, sinó més aviat instrumentals. Són gent amb la que compartim activitats o determinats contextos.

La regla és que només augmenta la nostra capacitat de ser més feliços si tenim uns quants amics reals. Els amics instrumentals (que ens serveixen com a contactes de feina, d’estatus o per determinades activitats) no sumen, en aquest cas.

La causa d’això està en el fet que només ens arrisquem a tenir converses profundes i difícils amb la gent amb la que tenim una relació profunda. I aquestes converses que augmenten la intimitat són les que generen connexions profundes.

Brooks ens anima a fer la llista de les nostres amistats i distingir entre les circumstàncials i les reals. Amb les autènticament reals no tenim interessos econòmics comuns. De fet, la prova màxima d’intimitat és quan pots dir “jo no et necessit; simplement, t’estim i vull que hi siguis a la meva vida”. Quan sents això per algú, hi has de dedicar temps.

Repte 3.- Importància de les pròpies opinions.

Moltes amistats fracassen pel fet que les diferències d’opinió porten a enfrontaments que erosionen el respecte mutu. La proposta de Brooks és la pràctica de la humilitat. Ser humils, en aquest cas, suposaria reconèixer que la diferència en la visió del món d’una altra persona pot ser útil o interessant. Per altra banda, la flexibilitat cognitiva que dona l’humilitat fa possible el sentit de l’humor.

Podem aprendre humilitat posant en marxa tres estratègies:

1.- Admet ràpidament quan creguis que t’has equivocat i així podràs obrir-te més aviat a altres visions.

2.- Dóna la benvinguda a les contradiccions. En lloc de dir tot d’una “Estàs equivocat”, demana “Explica-ho un poc més”. Sigues valenta i , si estàs preparada, construeix un “equip de rivals”, un conjunt de persones que et facin pensar les coses des de diferents posicions.

3.- Dóna petites passes, si ho necessites. Pots començar per coses menys importants, com els teus gustos o les teves preferències en la música, la roba o els esports.

Repte 4.- Pensament màgic.

El pensament màgic o, millor, “el pensament Disney”, es basa en la idea de que les relacions amb la parella haurien de mantenir la passió inicial. Tanmateix, els estudis indiquen una altra cosa: la clau de l’amor romàntic durador es basa en deixar que l’amor i la passió evolucionin. El que realment importa pel benestar és la satisfacció sentida en la relació i aquesta depèn del que els científics socials anomenen “amor de companys de vida” que conté un afecte profund, un nivell alt de comprensió mútua i un compromís en el benestar de l’altra i de la pròpia relació. Així, aquest amor és un tipus especial d’amistat profunda.

La creença en l’amor a primera vista o en les ànimes bessones produeix infelicitat. Així de rotundes són les dades. Aquestes idees solen anar emparellades amb la creença que l’altra persona hauria de saber el què volem i el que desitgem sense necessitat de dir-ho. Creure en el destí porta a creure en la lectura automàtica del pensament Per part de l’estimat.

Brooks proposa cinc passes per arribar a l’amor de companys de vida:

1.- Mentre la passió és complicada, l’amor de companys de vida s’assembla molt al que seria una amistat especial i profunda. Mira de sortir i de parlar amb la parella tal i com ho faries amb un amic de veritat.

2.- Aprèn a veure la relació com la protagonista de les vostres interaccions i deixa de pensar tant en clau individual. Una cosa és el teu espai vital i l’altra l’espai relacional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/12/nomes-es-amor-si-hi-ha-respecte.html). Usa el “nosaltres” sempre que sigui possible. En lloc de dir “Tu no entens els meus sentiments”, digués “Crec que hauríem d’intentar entendre els sentiments de cada un de nosaltres”.

3.- Posa els diners en un compte comú. Les parelles que disposen conjuntament dels seus diners tenen tendència a estar millor i és més probable que durin més. A més, la gent té tendència a ser més curós amb el que gasta quan només tenen els diners compartits.

4.- Considera les discussions com si fossin entrenaments. Les discussions, encara que no fan cap gràcia, són una oportunitat per solucionar de manera col·laborativa conflictes relacionals inevitables. S’ha d’aprendre a veure els desacords com una cosa que “hem” de solucionar i no com un atac que “tu me fas”.

5.- Mantén l’exclussivitat de la relació, no per qüestions morals, sinó perquè les dades semblen donar a entendre que les relacions floreixen millor quan Són exclussives emocionalment i sexualment. Això no s’aplica a l’amistat. Millor tenir alguna amistat íntima fora de la relació.

Repte 5.- El món virtual.

El problema amb el món virtual és que les relacions en xarxa tenen tendència a restar temps a aquelles que serien possibles en el món real. A més, les relacions que només es donen a través de les xarxes socials tenen tendència a ser menys dimensionals i aporten menys profunditat a la relació.

El món virtual és més fàcilment accessible que el real. Tanmateix, com més interaccions cara a cara tenim les persones, més entenses i més satisfetes ens sentim amb les relacions.

L’amistat real necessita contacte real.

Bona reflexió!