Una emoció sempre és personal...

“Cada cultura amb llenguatge tindrà el concepte i una paraula, o fins i tot moltes paraules diferents, per als estats que es donen quan els seus membres es troben davant d’un perill. Al final, el que aquests conceptes i paraules signifiquen per a una persona concreta estarà condicionat per les seves experiències emocionals.”

“Ens entenem a nosaltres mateixos a través de les històries que contem sobre qui som, tant a nosaltres mateixos com als altres.”

“Una emoció és l’experiència que alguna cosa important està passant-li a algú. Sense un jo no hi ha por ni cap altra emoció.”

Joseph LeDoux, “Una historia natural de la humanidad”

Les emocions no són estructures que el cervell descarrega automàticament en funció de la situació.

No són, per tant, una resposta fixa i predeterminada que apareix davant d’un estímul determinat. Les nostres emocions canvien amb la gestió que en fem, amb les experiències que acumulem i, sobretot, amb la història que anem construint a mesura que vivim.

Les emocions són el resultat de moltes operacions mentals. Són, en definitiva, una construcció psicològica.

Com assenyala Joseph LeDoux al llibre “Una historia natural de la humanidad”, en l’estudi científic de les emocions s’han confós sovint les disposicions cap a l’acció —els programes fisiològics i conductuals que, evolutivament, es posen en marxa de manera automàtica quan detectem un perill— amb les emocions que nosaltres experimentem conscientment.

LeDoux explica que l’evolució de la consciència va fer possible allò que anomenem emocions. Les emocions humanes serien, en bona part, interpretacions cognitives de les situacions que vivim.

I això té una conseqüència important: tota experiència emocional implica algú.

No hi ha una emoció en abstracte. Hi ha una persona concreta, amb una història concreta, davant d’una situació determinada. I aquella situació activa expectatives, records, significats i accions possibles que són diferents per a cadascú, perquè cadascú arriba al present amb la seva pròpia història.

LeDoux ha estudiat com formem les nostres experiències conscients i, en el cas de les emocions, hi poden intervenir l’amígdala i les seves interaccions amb el còrtex prefrontal, així com les connexions que retornen des d’aquest cap al processament sensorial, la recuperació de records i la presa de decisions. És un procés en forma de bucle que acaba participant en la mateixa construcció de l’emoció.

Per sentir allò que anomenem por, diu LeDoux, cal que es combinin diversos ingredients:

En primer lloc, necessitem una representació, una percepció, de l’objecte o de la situació.

La nostra memòria semàntica ens informa del que significa allò que veiem o del que està a punt de passar. Alhora, la memòria episòdica ens recorda en quines ocasions, en el passat, ens hem trobat en una situació semblant o davant d’aquell estímul.

També hi intervenen els records conceptuals, que poden afegir noves capes de significat al que està passant.

I hi ha, sobretot, la informació del jo, que apareix gràcies a l’activació del nostre esquema del jo: qui soc jo davant d’això que està passant? Què significa per a mi?

A tot plegat s’hi afegeix la informació procedent del que LeDoux anomena el “circuit defensiu de supervivència”, allò que en altres llocs he anomenat sistema d’alarma (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dalarma.html).

La nostra atenció a l’estímul activa també la memòria de treball, que ens permet mantenir-nos en contacte amb allò que està passant i integrar la nova informació. I, al mateix temps, rebem informació del nostre propi estat corporal, en una retroalimentació constant entre el cervell i el cos.

Finalment, hi hem d’afegir tot allò que hem anat aprenent a través de l’experiència: la capacitat de categoritzar i etiquetar l’estat en què ens trobem, de posar-li un nom. Aquest procés forma part del nostre esquema emocional personal.

Així, allò que anomenem por no és simplement la resposta automàtica davant d’un perill. És el resultat de la trobada entre una situació, un cos, una història, uns records, unes expectatives i un jo que interpreta tot això.

Les conductes instintives davant del perill, escriu LeDoux, formen part del nostre llegat ancestral. Són antigues i estan profundament arrelades en la història evolutiva dels organismes amb sistemes nerviosos.

Les emocions humanes, en canvi, són humanes i, per tant, evolutivament recents. Són una especialització que ha estat possible gràcies a les capacitats úniques dels nostres cervells.

Les emocions humanes poden ser el resultat del que s’anomenen exaptacions: capacitats que van evolucionar per a unes funcions i que, posteriorment, van poder ser utilitzades per a unes altres. Entre aquestes capacitats hi trobaríem el llenguatge i l’autoconsciència, aquesta capacitat de percebre’ns a nosaltres mateixos com a subjectes.

Les emocions són experiències del jo en situacions biològiques o psicològiques significatives per a la vida.

És el jo qui converteix una situació en una experiència personal.

Els nostres circuits de supervivència ens connecten amb una història molt més antiga que nosaltres mateixos: la història de la supervivència dels organismes amb sistemes nerviosos.

Separar la història de les emocions i d’altres estats de consciència de la història ancestral dels circuits de supervivència ens permet entendre millor quin és el nostre lloc dins d’aquesta història tan antiga.

Però també ens situa davant d’una responsabilitat nova.

Només els humans podem fer plans per a un futur que encara no existeix, imaginar-lo i, fins i tot, imaginar diferents futurs alternatius. Només els humans podem anticipar conseqüències, valorar opcions i actuar en funció d’un futur imaginat.

I aquesta capacitat, que ens permet anar més enllà de la resposta immediata als nostres instints, també ens pot permetre prendre decisions que no estiguin guiades únicament pels nostres interessos més immediats.

Però sabrem utilitzar aquesta eina especial de manera ètica?

Podrem superar els nostres instints egoistes pel bé de tota l’espècie i del planeta?

Potser aquesta és una de les grans preguntes que ens deixa LeDoux.

I també una bona reflexió sobre què significa, realment, ser humans.