En la meva agenda...

“Una dona estable, una dona serena, una dona amb qui es pugui comptar, una dona bona, una dona amorosa. Perquè el que realment compta en aquest combat, l’únic objectiu de la vida, és l’amor, la capacitat d’estimar.”

https://benestaremocional.blogspot.com/2021/08/ioga-meditacio-i-el-que-no-ens-deixa.html 

En la meva agenda hi ha l’objectiu inabastable d’entendre la ment humana. Bé, d’entendre què és una vida humana. Arribar a destriar com funciona.

En la meva agenda voldria, com volia Emmanuel Carrère en la cita anterior, arribar a convertir-me en una dona serena, estable, amable, amorosa.

En la meva agenda hi intento encabir el que jo considero els mínims. Els mínims que poden portar-me a entendre el funcionament humà i, com a resultat, arribar a ser la dona amable i afectuosa que m’agradaria ser.

A vegades m’hi arribo a apropar… Bé, poques vegades… Bé, faig el que puc…

Els meus mínims intenten seguir els consells dels estudis dels neurocientífics:

menja bé (dieta mediterrània), dorm bé (entre 7 i 8 hores, practicant la higiene del son), mou-te (fes exercicis de força, practica ioga, camina cada dia), respira (la respiració quadrada, la 4-7-8, la 3-6…), escriu cada dia (agraeix, reflexiona, medita), practica l’autoconsciència (sigues conscient de les emocions i mira d’aprendre a regular-les), millora les teves habilitats d’escolta (valida, practica mindfulness, cuida la teva capacitat d’entendre i mirar el món amb curiositat), cuida les teves relacions (connecta, escolta, ajuda, abraça, riu…)…

En la meva agenda hi tinc apuntat que he de mirar d’anar amb compte amb el que fem els humans, és a dir, el que faig moltes vegades jo mateixa: deixar-me dur per la motxilla del meu passat i interpretar el que visc d’acord amb analogies automàtiques que em transporten a històries ja viscudes.

Sí, les pors que tenim tots a dins i que, si no anem amb compte, ens controlen a través de les històries que anem refent per donar sentit al món.

Escoltar de veres m’ajuda a posar en dubte la meva primera derivada, allò que seria la meva primera interpretació quan em conten alguna cosa. Intento recordar que, si em deixo dur pel que em ve al cap, no estaré escoltant. Estaré jutjant. Jutjant si el que fa o diu l’altra persona s’ajusta a les meves expectatives…

I no. No vull fer això. Això m’allunyaria del meu objectiu de ser una persona amable, serena i amorosa. Una persona compassiva.

Tots tenim una màquina que està cablejada en funció d’una sèrie de dimensions bàsiques. La meva, per exemple, no és una d’aquelles massa extrovertides, massa sociables. Les grans festes em drenen l’energia. Les converses superficials m’esgoten. Per això, he de fer un esforç per imaginar que a una persona li pot passar tot el contrari: sortir carregada del contacte amb les multituds.

Avui en parlava amb la meva germana. La meva mare era una persona ultrasocial. Segons ella, res era millor que una conversa per “curar-la” del seu malestar. I, com més gent, millor.

I he dit “era”. Ara no és com era. Ara està desconnectada. Amb la bateria a mínims. I nosaltres, els seus fills, intentem ser persones amables i amoroses amb la seva versió actual.

Això també forma part de la meva agenda.

I dels meus mínims.

Mentrestant, seguiré intentant encabir totes les coses que poden ajudar-me a entendre la naturalesa humana.

Gràcies per ser-hi.