“En Kiko era el rei de l’humor. De totes les cares possibles de l’humor: la conya, la burla, l’autoparòdia, la broma, el reconeixement per alguna cosa que havies fet o dit... En Kiko sempre estava en moviment, el seu cap sempre cavil·lava, i tenia ocurrències variades que, al final, sempre et feien riure.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2021/06/estimada-petra.html
“Estic viva. Amb tots els porus de la meva pell. Sense por. Perquè penso, què podria passar? Morir-me? En aquest cas, només demanaria poder ser més com en Pere i poder donar les gràcies a tothom i poder dir “Ha estat curt, però intens. He tingut molta sort”…”
https://benestaremocional.blogspot.com/2021/08/estimat-kiko-avui-en-faig-57.html
“La vida és estranya.
La vida et sorprèn.
Però s’ha de celebrar, inclús enmig de la fosca.
Quan penses que ja no pots sentir més dolor, ho fas i ho superes.
Quan penses que no pots estimar més, connectes i sents una ressonància positiva que et lliga en cos i ànima a una altra persona.
Quan penses que ja ho has entès, la cosa es destarota i has de posar-te les piles.
Quan trobes que ja coneixes la part fosca, passa alguna cosa que fa que la travessa torni a començar i en tornes a sortir.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/08/estimat-kiko-avui-en-faig-60.html
Estimat Kiko,
Avui en faig seixanta-un…
No puc deixar de pensar en com en faries broma, fins que jo et recordés que tu em venies al darrera i en dos anys tu tindries els seixanta…
Tanmateix, no serviria de res.
La realitat no t’afectava a l’hora de fer bromes. Tu seguies el teu fil humorístic fins al final, treient suc al fet que jo era més gran i més vella…
Estimat Kiko,
Ets viu a les converses familiars. Normal. Ningú de tota la penya ha sigut capaç de caure tantes vegades al brollador o d’haver dit que era fill “de don Toni Pou”, el capellà, després de que l’intentessin renyar per una de les seves badades…
I, darrerament, penso molt en el fet que cada vegada estic més lluny dels quaranta-quatre anys que tenies quan vas morir-te d’aquella manera (sí, ho vaig trobar de molt mal gust, si vols que t’ho digui…)…
He de donar gràcies per pensar en les bromes que faries sobre la meva manera de córrer o per la teva “preocupació” quan sabessis que em poso de cap per avall quan vaig a Ioga…
He de donar gràcies per tenir-te present, per recordar-te, per veure que formes part de mi d’una altra manera, més profunda, com si, en part, fossis dipositari de les bromes que se m’ocorren que em faries…
He de donar gràcies per totes les coses que encara puc aprendre i per com penso a vegades que te les podria contar…
He de donar gràcies per haver sentit tot el que he sentit, des d’un amor incondicional a un odi antinatural i tornant a un amor ultraprotector, tot això en dos minuts, després que m’haguessis trencat l’ungla d’un peu o les ulleres amb una pedra quan era petita…
Estimat Kiko,
Com deien els asteques, la vida és un camí de plaer/dolor.
Tu ho vivies així, amb tots els colors… Després, però, hi posaves humor, a vegades negre i d’altres juganer…
Tinc una hooligan interior que em recorda les teves aportacions. En ocasions la deixo lliure, un moment, com si fos un homenatge a la rauxa que compartíem, sempre en privat…
Estimat Kiko,
Avui en faig seixanta-un..
I és estrany que m’hagueu deixat com a la més jove dels germans…
A vegades ens morim, diríen els Manel…
O tu…
I en Pere et seguiria la broma…
Estimat Kiko,
Miraré de seguir sent la petita, en el teu honor.
I seguiràs viu en cada aniversari que pugui celebrar.
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada