“El món està escrit per un nombre infinit de persones, una de les quals ets tu, i els desenllaços sorprenents moltes vegades són deguts a la intervenció de persones que s’havien menyspreat”
“Però ens comportem com si la vida tingués trames, igual que l’art, i com si sabéssim com acaba la història, ja siguin unes eleccions, una transformació cultural o qualsevol esdeveniment important i, moltes vegades, no pequem d’assenyats sinó de poc originals.”
Rebecca Solnit
“Sobre abandonar la certidumbre en un cuento que nunca termina”
Ul·lisses, l’heroi etern, el protagonista de les històries creades per Homer a la Ilíada i l’Odisea. El guerrer, l’estratega, “el capità de tripulació, un orador foguejat, l’amant de les fetilleres o el marit fidel, sinó que també és l’explorador que no pot abstenir-se mai d’entrar en el misteriós.”
Llegeixo “Un verano con Homero” de Sylvain Tesson i li poso cinc estrelles en el meu repte de lectura aquest 2025. Un llibre que parla de força, de la ràbia intractable (hibris), del destí, de la guerra, de ser recordat amb honor i glòria. Preciós.
Incòmode.
Per què m’incomoda?, em demano.
Per què no m’hi acabo de veure en el seu relat, en la seva cosmogonia?
Sí, entenc el rerefons de poder i de masculinitat. Que, evidentment, no puc agafar com a referent.
No hi ha dones glorioses. Poden ser visionàries, realistes. Poden resistir la força de les circumstàncies. Poden perseverar en el seu objectiu. Però no poden ser recordades “amb honor i glòria”. S’assemblen més a les protagonistes de les Rondalles que s’inventava la meva padrina Paula.
La meva padrina tenia una facilitat pasmosa per la truculència tipus Tarantino. Encara que els meus germans petits volien sentir les versions de les seves històries, no podien deixar d’anticipar el patiment que ja venia inclòs en el pack. La padrina carregava la part gore de la cosa. Ells acabaven morts de por.
Tanmateix, a les Rondalles, i als contes de fades del món, els personatges eren criatures, no eren herois. Eren els més petits de la casa. Començaven el seu camí com a perdedors i, només per la màgia d’escoltar i deixar-se ajudar, aconseguien trobar la sortida a la història.
Com escriu Rebecca Solnit, a “Sobre abandonar la certidumbre en un cuento que nunca termina”,
“els personatges dels contes de fades es troben amb tasques que moltes vegades són injustes i gairebé impossibles, imposades per persones que tenen més poder que elles (…). Moltes vegades les superen establint aliances amb altres actors ignorats i menyspreats, concretament dones ancianes (que amb freqüència tenen poder sobrenaturals) i petits animals (…). Aquestes tasques, proves i missions reflecteixen la dificultat de la tasca de créixer a la que s’enfronten els més petits en la vida real i exploren les capacitats que sí tenim la majoria: forjar aliances, perseverar, resistir, innovar. O ser bona persona i escoltar, per mencionar dues de les coses que tenen a veure amb la narració d’històries i amb els personatges dels que parlen aquestes històries en particular.”
En les Rondalles, i en la vida dels petits i dels que no tenen poder, hi trobem incertesa, por, injustícia, arbitrarietat… A força d’escoltar les narracions, arribem a saber que els protagonistes sobreviuran, a pesar de totes les seves preocupacions i de tots els perills que han de superar. No sabem com.
No hi ha res gloriós en les aventures d’aquests personatges. És enginy en estat pur. No hi ha força. No es sap massa bé la direcció que prendrà la cosa. El camí només té sentit al final.
“En la vida real, aquest no saber és normal i, al mateix temps, tan increïblement incòmode que fem imitacions estúpides i delirants del que és saber, ja sigui fiar-nos de les autoritats que no són de fiar o expressar opinions sobre el que passarà que no es basen en fets, en coneixements ni en la història”, ens recorda Solnit.
No sabem el que ens passarà. Però tenim un marge d’acció sobre els processos que determinaran el que passarà.
Haurem de vèncer, però, la por a la incertesa que fa que, en moltes ocasions, triem falses certeses negatives, cíniques i depriments.
Haurem de vèncer, també, la idea de que els nostres poderosos herois ens salvaran, o comdemnaran.
El destí no existeix, no està escrit.
És un futur pendent de redacció.
D’acció.
Forjar aliances, perseverar, resistir, innovar. O ser bona persona i escoltar. Això sí que ho podem aprendre a fer tots.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada