“Quina mosca t’ha picat que entregues una cosa tan valuosa com la teva confiança, la teva serenitat, la teva felicitat i els teus somnis als capritxos i alts i baixos emocionals de la gent del teu voltant?
Si no dius “deixa’ls fer”, t’estàs deixant influir per les pors, decisions, inseguretats i opinions dels altres. Si no dius “deixa’m fer”, estàs deixant en mans de l’atzar les coses que vols a la vida”
Mel Robbins “Deixa’ls Fer”
“És veritat que no hi ha ningú que vulgui no agradar. Però mira-ho d’aquesta manera: què hauria de fer algú per no desagradar a ningú? Només hi ha una resposta: estar constantement pendent dels sentiments dels altres, promentent-los lleialtat a tots ells.“
“Adler va definir tres categories de relacions interpersonals que es generen en aquests processos [a mesura que ens fem adults]. Es refereix a ells com a “tasques de feina”, “tasques d’amistat” i “tasques d’amor”, i en conjunt les anomena “tasques de vida””
“En general, tots els problemes interpersonals estan causats per ficar-se en les tasques dels altres o perquè es fiquin en les pròpies. Mantenint la separació de tasques és suficient per canviar les relacions interpersonals de forma espectacular”
Ichiro Kishimi i Fumitake Koga “The courage to be disliked”
Ets un adult?
Et comportes com a tal?
Com hi has arribat?
Lisa Damour es plantejava aquestes preguntes per tal de poder acompanyar a les adolescents en la seva transició cap a la vida adulta (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/07/tasques-resoldre-per-ser-un-adult.html).
Ichiro Kishimi i Fumitake Koga es plantegen les mateixes preguntes en el seu llibre “The courage to be disliked”. Seguint les idees d’Alfred Adler, un dels autors psicoanalitics del cercle de Viena, es plantegen com una persona pot convertir-se en un adult i trobar la felicitat.
Adler afirmava que per tal d’arribar a ser feliç havies de tenir “el coratge de no agradar”, ja que tots els problemes humans són, en el fons, “problemes relacionals”.
Ens comparem amb els altres, com si la vida fos una competició, quan es tracta del camí que hem de fer per sentir que podem pertànyer i contribuir. Aquest procés, però, només tindrà lloc si acceptem “el joc que ens ha tocat”, deixem de queixar-nos i cercar excuses i mirem de jugar les nostres cartes el millor possible.
Aquesta mateixa imatge, la de deixar de queixar-nos per les nostres cartes i aprendre a jugar-les el millor possible, és la que usa Mel Robbins al llibre “Deixa’ls Fer”. Si vols ser feliç, ens diu Robbins, has de fer-te responsable de la teva vida i deixar d’esperar que els altres facin el que tu vols. T’has de comportar com un adult.
“Quan ets adult, la vida, la felicitat, la salut, la salut mental, la vida social, les amistats, els límits, les necessitats i l’èxit són tots responsabilitat teva”, diu Robbins.
“Si canvies el teu estil de vida -la manera en què dones significat al món i a tu mateix-, la manera d’interatuar amb el món i amb tu mateix també canviarà”, diu Kishimi.
Robbins proposa aplicar la seva teoria de “Deixa’ls fer” que suposa:
1.- “Deixa’ls fer”. Deixa fer el que pensen els altres, el que fan els altres. Accepta que no pots controlar el que volen, el que senten, el que esperen de tu. La resta del món no té poder real sobre tu, tret de que les hi donis. “I cada vegada que dius “deixa’ls fer”, decideixes recuperar aquest poder.”
2.- “Deixa’m fer”. Centra’t en allò que pots controlar: processar les teves emocions i mirar de decidir com has d’actuar d’acord amb els teus valors.
En tot moment, es tracta de deixar de jutjar. Es tracta de crear un espai de responsabilitat personal. Cada situació en la que practiquis el sistema, és una oportunitat per conèixer-te millor, per practicar la compassió, empoderar-te i responsabilitzar-te del que vols que passi a la teva vida.
Com diu en Mark Manson, a la vida tindràs problemes. Has de triar a quins problemes vols dedicar el teu temps i la teva energia. Has de triar els problemes productius.
Robbins i Kishimi ens alerten del gran obstacle: les lluites de poder. Es donen en el moment en què ens trobem en una disputa i decidim que “tenim raó” i que, per tant, l’altra persona “està equivocada” i “és injusta”.
Només hi ha una forma d’evitar estar en un conflicte estèril, intentant fer canviar l’altra persona, explica Kishimi. Hem de pensar en les relacions de forma horitzontal: dues persones que estan en el mateix plànol de poder i que han de respectar l’altra com a un igual. Kishimi adverteix, seguint a Adler, que si tenim alguna relació que considerem vertical, és a dir, considerem que estem per damunt d’una altra persona, es convertirà en una lluita de poder. I totes les altres relacions que tenim es veuran contaminades.
Robbins parla del “marc de referència”, el lloc des d’on una altra persona mira les coses. Quan l’analitzem, entenem perquè l’altra diu el que diu i es comporta com es comporta. Si no ho fem, entrem en una lluita de poder, intentant demostrar a l’altra que “està equivocat”.
Per això, la propera vegada que algú et critiqui o et faci sentir malament, “deixa’l fer”, no entris a corral, mira de calmar-te. I quan estiguis tranquil, “deixa’m fer”, mira la situació de manera horitzontal, practica la compassió i decideix que vols fer d’acord amb els teus valors.
Sigues un adult.
Regula les teves emocions. Dóna’t l’oportunitat d’aprendre més del món i de com el veu l’altra persona.
Suma. No restis.
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada