“Som mamífers territorials i, al mateix temps, animals socials. Tenim àngels i dimonis interiors que ens empenyen en direccions contraposades, de manera que podem ser terriblement injustos i egoistes o sorprenentment generosos i altruistes. El nostre benestar està lligat al de les persones que ens envolten i necessitem gestionar els nostres impulsos per tal de poder sentir-nos a prop dels altres i arribar a ser consistents amb els nostres valors.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2013/01/coneixer-la-nostra-part-fosca.html
“vivim al Planeta B, tenim tendència a la bondat i a l’hora d’aprendre, els éssers humans som unes màquines hipersocials. Aquesta és la font de la nostra superioritat i és el resultat de ser capaços de connectar amb les persones que ens envolten. No estem sols: ens tenim els uns als altres.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2022/01/la-collaboracio-es-la-regla-no-lexcepcio.html
“Els protagonistes no tenen poder en cap dels sentits convencionals, però són participants actius en el seu destí que abandonen el que coneixen, s’arrisquen, canvien de vida, troben a persones amb les què val la pena establir vincles i s’ofereixen a ajudar als altres, que després les ajudaran a ells. Resulta que les capacitats que importen són: ser considerats amb els demés, tenir una forma innovadora de pensar i construir aliances”
Rebecca Solnit “El camino inesperado”
La vida és el que passa mentre anem fent coses.
Quines coses fem? Què prioritzem?
“La història no fa coses; les persones fan coses. Si hi ha justícia al món, ha de venir de nosaltres mateixos. Si no aconseguim actuar, no hi haurà justícia”, explica Rutger Bregman al seu nou llibre “Moral Ambition”.
El respecte a les persones no és una cosa garantida.
El sistema democràtic no és una cosa garantida.
Són el resultat de l’actitud democràtica de persones que van fer pressió perquè les coses anessin canviant.
Els humans “portem àngels dintre”, al mateix temps que som capaços del pitjor (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/01/coneixer-la-nostra-part-fosca.html). Tanmateix, “hem nascut per aprendre, establir vincles i jugar”, escriu Rutger Bregman al seu llibre “La humanitat. Una història d’esperança”.
El que ens fa especials com a humans és la nostra capacitat per connectar i per crear cultures compartides. De fet, quan es comparen els resultats en quatre tests d’intel·ligència a ximpanzés, orangutans i nens de 2 anys i mig, els dos primers treuen tan bons resultats com els nens en 3 de les 4 proves. L’última d’elles, la dedicada a l’aprenentatge social, mostra uns resultats molt diferents: mentre els altres dos primats no aconsegueixen aprendre dels altres, els nens encerten gairebé un cent per cent de les vegades en situacions d’aprenentatge social.
Què estan aprenent els nens d’avui del nostre sistema social? Què els estem transmetent?
Per què pensem que són els altres els que han d’actuar?
Ens queixem dels veïnats, dels polítics, de les institucions… Esperem que ens donin el que “ens pertoca”…
Com he aconseguit jo mateixa formar part del 3% de la població mundial privilegiada (viure a Europa Occidental o a USA/Canadà garanteix que, si vius per sobre del llindar de la pobresa del teu país, formes part del 3% de la població mundial de privilegiats)?
Els que estem llegint això ara mateix, som els fills o els fills dels fills dels que van lluitar per l’educació pública, els drets de la dona, la cobertura de salut universal, la seguretat social, la jubilació digna…
Els nostres pares i/o padrins van sortir al carrer, van fer grups de pressió, van escriure cartes, van dir el que trobaven… I, cada vegada que algú, en un país proper, aconseguia més llibertat i més justícia, ens véiem tots beneficiats.
Per què pensem que ara ha de ser diferent?
Per què pensem que altres (polítics, administradors, gestors econòmics) ho feran per nosaltres?
L’altra dia el meu germà Joan parlava de la desmobilització de les xarxes ciutadanes que s’ha anat donant des dels anys 80. Aquesta falta de connexió, dona lloc a una falta d’acció i a una desmotivació general que alimenta postures cíniques, fatalistes o, pitjor encara, populistes.
El cinisme de les converses de bar és semblant, pel seu efecte, al poder de les xarxes socials per configurar els valors de les persones que les consumeixen.
No arribem. No tenim prou. No som prou… No ens ho mereixem…
Però què hi ha al darrera de tot això?
Què estem fent diferent dels nostres pares o dels nostres padrins?
Estem connectats? Estem disposats a actuar?
O ens quedem esperant que el polític o l’autoritat de torn ens arreglin la papereta?
Queixant-nos…, això sí…
El llibre de Bregman és una crida a la nostra humanitat compartida i a la nostra responsabilitat. Proposa la connexió entre les persones per tal de fer alguna cosa a favor del món que trobaran els fills dels nostres fills.
Proposa, com diu Rebecca Solnit, "ser considerats amb els demés, tenir una forma innovadora de pensar i construir aliances”.
Proposa viure amb sentit, entrega i passió, prioritzant el que considerem important a la vida.
La pròpia vida.
Una vida digna en aquesta petita taca de llum que és el nostre planeta.
Continuarà…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada