“Aquell dia, no vaig anar a escola”. Això en Kiko ho deia molt, quan no sabia una cosa o quan ens ficàvem amb ell per alguna cosa que havia dit. A vegades ho deia després de permetre’s dir el que li venia al cap, sabent que podíem discutir-li. En Kiko era el rei de l’humor. De totes les cares possibles de l’humor: la conya, la burla, l’autoparòdia, la broma, el reconeixement per alguna cosa que havies fet o dit... En Kiko sempre estava en moviment, el seu cap sempre cavil·lava, i tenia ocurrències variades que, al final, sempre et feien riure. En Kiko t’adorava. I jugava a fer veure que es ficava amb tu i que ta mare et defensava.” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/06/estimada-petra.html
“Estimat Kiko, tenies raó en què l’humor és el gran lubricant de les relacions de tota mena...No deixa de ser complicat, perquè riure és una cosa seriosa que suposa ser capaç de compartir codis, de compartir vivències i de mostrar la pròpia vulnerabilitat. Hem enyorat les teves bromes. Hem celebrat recordar-ne moltes i he de confessar que me n’han vingut de noves al cap en els moments més increïbles, amb la sensació de no estar sola perquè les haguéssim compartit... Riure és més important del que pensàvem i s’ha de cultivar com si es tractés d’una habilitat...Això és el que feies tu i aquesta és la cinquena lliçó.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/7-coses-que-he-apres-des-que-no-hi-ets.html
“Estimat Kiko, sempre seràs en mi, en els circuits del meu cervell que recreen la meva infància, la meva adolescència, el procés de convertir-me en adulta... I mai podré, ni voldré, evitar que en el meu pensament sobre el què passa i el què vindrà s’hi escoli la teva empremta...” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/08/estimat-kiko-ara-fa-9-anys.html
Estimat Kiko, avui en faig 57...
Avui hi ha una festa, amb actuació musical inclosa, en el teu honor i en el meu. És la festa número 10 que faig sense tu.
Deu anys fent festa tota soleta, sense que ningú em demani tropecentes vegades a veure si tot està llest, si fa falta alguna cosa, si hem de preparar res més, si bastarà el que tenim, si ha d’anar a cercar alguna cosa més... Deu anys sense que ningú me faci broma sobre lo vella que m’estic fent i sobre les habitacions de les residències i les visites dels familiars (recordes com feies broma de quan em vindries a veure quan jo hi visqués?)...
Estimat Kiko,
li he dit a la família que vingués i he contractat la banda del teu nebot Pau, Reggeatonpare, perquè amenitzés la vetllada. T’agradaria tant... Puc imaginar el que diries i la il·lusió que et faria! Puc imaginar-te rebent al personal i donant no/abraçades a tort i a dret... Puc imaginar que em cridaries mil vegades, m’enviaries mils de whatsapps i jo et repetiria que tot va bé...
Estimat Kiko,
És estranya la vida. Suposo que ara és el moment en que he de repetir-me a mi mateixa el que he dit mil vegades a la nostra mare: “En Kiko va viure bé, a pesar de tot. Va ser feliç, a pesar de tot. Va fer el que va trobar que havia de fer, a pesar de tot”. Tu sabies que t’estimàvem. Suposo que t’ho hauríem d’haver dit més vegades, més seriosament. Però ho sabies. Com jo sabia que m’estimaves, incondicionalment, esplèndidament, com feies tu totes les coses...
Estic molt contenta d’haver arribat aquí, de tenir els anys que tinc i, cada vegada que faig un extra -córrer, fer alguna cosa especial a Ioga, sortir amb els nins i en Guillem-, record que tinc la sort de respirar, de viure... Tinc la sort que vosaltres, en Pere i tu, no vau tenir. Estic viva. Amb tots els porus de la meva pell. Sense por. Perquè penso, què podria passar? Morir-me? En aquest cas, només demanaria poder ser més com en Pere i poder donar les gràcies a tothom i poder dir “Ha estat curt, però intens. He tingut molta sort”...
Estimat Kiko,
La darrera festa que vam fer la vas viure com totes les altres: feliç, expansiu, parlador, bromista... Vas parlar amb tothom, vas repartir estirades d’orelles i ditades de mel, sobretot, com sempre, al teu germà Pere i a mi. Vas fer que tots els teus nebots es sentissin especials, amb unes paraules per a cada un d’ells, pendent de la seva vida, pendent de la manera que sentissin que hi eres i que les estimaves. Tenies tanta energia! En aquell moment no sabíem que el teu cor ja havia patit un infart i que el pròxim seria fatal. No sabíem que te n’aniries sense dir res, literalment...
Estimat Kiko,
Avui pensarem en tu.
I sempre viuràs en nosaltres, mentre ens quedi alè i memòria, hi haurà moltes parts de tu vives en nosaltres.
Avui, que en faig 57, celebraré la teva vida intentant viure la meva plenament.
Una abraçada postpandèmica
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada