Passa al contingut principal

Als meus germans petits, que em van posar en camí d'aprendre dels conflictes...

 

“Estimat Kiko, sempre seràs en mi, en els circuits del meu cervell que recreen la meva infància, la meva adolescència, el procés de convertir-me en adulta... I mai podré, ni voldré, evitar que en el meu pensament sobre el què passa i el què vindrà s’hi escoli la teva empremta...” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/08/estimat-kiko-ara-fa-9-anys.html

 

“Ara que el clan ja no és tal cosa, perquè dels tres que en formàvem part (en Kiko, tu i jo) ja només queda la meva persona, em sento amb la necessitat de viure el més plenament possible, deixant testimoni de que he fet el que he pogut i com n’he sabut. Jo també estic molt agraïda. Agraïda a la meva sort, a la gent que m’ha acompanyat en aquest camí, a la meva petita família, al clan que ja no hi és...” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/07/estimat-pere-avui-fa-4-anys.html

 

 

 

 

 


 

 

Ahir va fer 10 anys de la mort del meu germà Kiko. De cop i volta, el que pareixia un estiu normal va convertir-se en un dels majors reptes de la meva vida: sobreviure dignament a un cop que va deixar-me sense alè i que em va fer dependre, durant unes setmanes, de l’ajut de la persona que és el meu company de vida, en Guillem.

Ahir vaig estar oscil·lant, pendent de poder escriure, dubtant entre un munt de possibilitats... Vaig fer un esborrany sobre l’èxit, vaig pensar en els conflictes, vaig llegir sobre els traumes... Però el cap no em permetia concretar res. Com sempre que estic enmig d’un aniversari bèstia...

Una de les lliçons més importants sobre les relacions, però, la vaig aprendre, indirectament, del fet de ser germana d’en Kiko. En Kiko era ell mateix, singular, expansiu, invasiu... I era el meu germà petit, el que havia de donar-me la mà quan anàvem a escola i jo devia tenir 5 anys. I ell no volia i en Pere tampoc. I jo m’angoixava, pensant que no arribaríem bé o que no hi seriem a temps... A vegades, també de petits, els cridaven l’atenció a l’escola i venien els mestres a contar-me el que havien dit o fet. I jo les renyava. I ells, bàsicament, no em feien cas...

Quan vam tornar grans, en Kiko seguia com sempre. A la seva galàxia. I jo, als meus vint-i-pocs anys, encara pensava que l’havia de renyar si no es portava bé o que li havia de dir perquè anava més tort que un ganxo... Fins que un dia, mentre la meva mare es queixava i després que ell s’hagués enfadat molt amb mi per haver-li cridat l’atenció, ho vaig veure clar. Ja n’hi havia prou. Jo no em podia permetre fer-lo sentir malament. Ell tenia la seva vida, la seva visió, la seva manera de ser, la seva història, els seus condicionants, els seus problemes... Ell era una persona que estava fent el mateix que feia jo: el millor que podia amb el que tenia. I vaig fer el propòsit de no ficar-m’hi mai més, de no dir-li res que no m’hagués demanat, de fruir dels moments que passàvem junts, d’agrair totes les seves bromes, els seus regals, els seus moments estel·lars... I així ho vaig fer. Durant els darrers vint-i-cinc anys de la nostra vida.

Aquest precís moment de la meva vida, va donar-me l’oportunitat de canviar i d’entendre la importància del respecte en les relacions. He estat afortunada de tenir dos germans petits, tots dos amb una personalitat molt marcada i de sentir que podia estimar-los passés el que passés. I de tenir la sensació que només es podia fer a través del respecte. A partir dels meus vint, la vida va exigir-me que respectés les seves decisions, moltes vegades a pesar de la dificultat que tenia per fer-ho, per entendre el que estaven fent, la gent amb la que anaven, les coses que deien...

En això he estat pensant aquests dies, dues setmanes i mitja després de l’aniversari de la mort d’en Pere, una setmana després del que hauria estat l’aniversari d’en Kiko... I em vaig trobar amb un podcast sobre els conflictes en les relacions i com aconseguir convertir-los en un element de creixement, produït per n’Adam Grant (vegeu la transcripció a https://www.ted.com/podcasts/worklife/the-science-of-productive-conflict-transcript).

Grant explica que quan entrem en conflicte per una determinada qüestió, la majoria de vegades acabem per tenir un conflicte personal. Si fóssim capaços de centrar la nostra atenció en la tasca, i no fer inferències a partir de les nostres expectatives personals, podríem convertir el conflicte en una oportunitat d’aprendre. O, en vista de la dificultat de no fer judicis de valor de forma automàtica, hauríem d’escoltar activament des d’on parla l’altra persona.

En el meu cas, aplicant aquesta teoria a la meva relació amb els meus germans petits, quedaria un curs de pensament del tipus:  És clar que sempre que volia que en Kiko o en Pere fessin alguna cosa bé ho feia des de la millor de les intencions! Però, el que estava clar era que ells no ho sentien així. Per ells no es tractava de solucionar un problema puntual, per ells anava de la seva independència, de la seva autonomia, del respecte que jo les tenia... Havia d’aprendre a “escoltar” els seus sentiments, les seves prioritats i deixar d’aplicar les meves de manera automàtica.

La majoria de conflictes, explica Grant, són el resultat de fer inferències automàtiques i equivocades sobre la conducta dels altres i les seves motivacions. Les persones interpretem els fets de manera automàtica, en funció de les nostres expectatives. Així, fem interpretacions sobre el que significa el que han fet i arribem a conclusions que ens confirmen “quin tipus de persona són”. A partir d’aquest punt, el conflicte està servit. No tornem als fets, ni a les expectatives, ni a les interpretacions que hem a anat fent. Discutim sobre “les nostres bones intencions”, sobre “la mala conducta de l’altra persona” i sobre “el difícil que resulta aclarir res amb la seva actitud”.

 

Cada persona arriba al món amb el seu temperament i ha de viure amb les seves circumstàncies, amb el que hi ha, amb el que li ha tocat. Cada persona fa el que pot amb el que té. Cada un de nosaltres fem que sigui nostra l’afirmació de l’autocompassió: “tots els éssers volen estar bé i viure lliure de patiment”. Ens preocupem, ens autoafirmem, ens defensem... Fem el que podem...

 

Gràcies als meus germans per haver-me “obligat” a aprendre això.

Una abraçada de veres

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les fortaleses personals

Martin Seligman, el màxim exponent de la Psicologia Positiva, presentava en el seu llibre “ La auténtica felicidad ” la seva teoria sobre les fortaleses, característiques de la personalitat que ens permeten aprendre, fruir, estar alegres, ésser generosos, solidaris i optimistes. L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives . Seligman parla de 24 fortaleses que s’agrupen en els següents apartats: saviesa i coneixement, valentia, humanitat i amor, justícia, temprança i, finalment, transcendència . En la seva web www.authentichappiness.org es pot trobar tot el qüestionari. La saviesa i el coneixement suposen una puntuació sobre la curiositat, l’amor pel coneixement, la capacitat de judici, l’enginy, la intel·ligència social i la perspectiva .

7 coses que hem d’aprendre sobre les emocions

Les persones amb agilitat emocional  “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html “Kashdan  i Biswas-Diener expliquen que quan el cervell emocional es posa en marxa i s’inicia una resposta d’alarma o ansietat es produeixen una sèrie de coses: es millora la percepció, amb una visió amplificada, que permet veure coses que estan a una gran distància, i una es

Estimat Kiko, avui en faig 60...

  “Quan vas néixer, jo era una nina petita superada pel caos de tenir una mare que havia tingut tres fills en tres anys... I no volia més caos. Jo creia que el que necessitava era ordre, tranquil·litat; però ara, en privat, he de dir que la vida em va donar una cosa que jo no sabia que seria part de la meva marca personal: haver de lidiar amb un germà petit ple d’ocurrències forassenyades i absurdes que es van convertir en dinàmiques que, en moltes ocasions, m’han salvat la vida, com a mínim l’emocional...” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/08/avui-en-faig-58-estimat-kiko.html   “Diuen que som les nostres històries, les que contem als altres i, sobretot, les que ens contem a nosaltres mateixos. I, en aquestes, històries, mentre jo sigui jo, mentre les meves neurones encara connectin (sí, en tinc més d’una, senyor!), sempre hi tindràs un paper important. La teva mort, però sobretot la teva vida, es colaran per les anècdotes de la meva infància, pel relat del que ens d