“Em sap tant de greu... Ja sé que jo no hi podia fer res, però es suposa que jo era la vostra germana gran i que sempre que hi havia algun problema hi havia de fer alguna cosa per solucionar-ho. Sempre vaig créixer amb aquesta sensació, la de pertànyer a un clan format per tu i en Kiko, que havia tancat un acord de sang per tenir cura uns dels altres. I, en tots aquests anys, he sentit com les meves paraules, les meves mans, tot el meu amor, no eren suficients per aturar la força del caos, de la mort. Per això, encara que sé que és absurd, no puc deixar de sentir que no ho he fet gaire bé, que he fallat... I em sap tant de greu...” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/07/estimat-pere-ara-fara-2-anys.html
Avui dia 13 de juliol m’assec a l’ordinador i intento escriure el que ja fa uns dies que em ronda pel cap. I en tot això, hi ha la idea de vida, d’absència, de dol, de sang, de mort... És curiós que el moment en el que em venen glopades de dolor coincideixin amb els instants que em sento més viva... Ahir mateix, caminant, agraint el fet de poder-ho fer, al mateix temps que sentia la joia del moviment, em va venir al cap la pena per la teva mort i la d’en Kiko.
Les grans lliçons de la vida estan marcades per les pèrdues. Aquestes ens colpegen i ens fan aixecar el cap, conscients de la nostra mortalitat, de la nostra petitesa. Al mateix temps, però les pèrdues, sobretot la teva, queden també com el recordatori de la fragilitat de l’existència i de la importància de viure cada moment com si ens quedés poc temps.
Fa quatre anys hi eres. Fa quatre anys vas dir el que volies, bàsicament viure mentre quedés alè, mentre l’alè no es convertís en aire... Fa quatre anys ens vas parlar del que era important per a tu, del que quedava per fer, del balanç fet a partir del que havia estat la teva vida, “feliç, intensa, però massa curta...”. I ens vas deixar amb la certesa que havies fet el que havies pogut per tal de viure el teu temps de la millor manera possible.
Estimat Pere, tot és estrany ara, amb una pandèmia que ens ha impedit celebrar moltes de les festes que fèiem. M’imagino la teva perplexitat i la d’en Kiko si ara de cop estiguéssiu aquí. Hem arribat als mínims que tenim després d’un camí difícil, que ha posat a prova les nostres pors i les nostres prioritats, el nostre sentit de família, el nostre sentit d’amistat...
Intentem conviure amb la incertesa, però aquesta vegada sense terminis. Dia 13 de juliol hi havia un temps marcat, una caducitat assenyalada, que ens estrenyia el cor i feia que centréssim la nostra atenció només en el dia a dia. El cos estava en guàrdia, seguíem fent el de sempre, encara que amb més visites i amb el cor posat a que no hi hagués cap indici que indiqués que havíem arribat al final. Aquest cos teu, cansat, vençut, va aguantar fins al final, esgotant totes les seves forces per tal de donar vida als dies. Fins que va dir basta.
És curiós com el cap s’atura quan no pots amb l’enormitat del que està passant. Durant els 15 dies que van seguir a la visita amb l’oncòleg, el meu cap va estar en un silenci gairebé total, suposo que conscient que no podia aportar massa cosa. Anava fent. Anàvem fent, tots, tapant forats, mirant d’acompanyar-te en el que necessitaves, parlant del que volies parlant, sense anticipar res, sense fer plans. Ja havies dit moltes coses: quin enterrament volies, quina cerimònia volies, qui t’agradaria que hi fos, que havia de passar amb la teva herència, com havíem d’acompanyar als teus fills... Nosaltres només havíem d’anar fent...
Ara que el clan ja no és tal cosa, perquè dels tres que en formàvem part (en Kiko, tu i jo) ja només queda la meva persona, em sento amb la necessitat de viure el més plenament possible, deixant testimoni de que he fet el que he pogut i com n’he sabut. Jo també estic molt agraïda. Agraïda a la meva sort, a la gent que m’ha acompanyat en aquest camí, a la meva petita família, al clan que ja no hi és...
Estimat Pere, seguim aquí, després d’aquests quatre anys i, encara, la vida i la mort ens recorden a tu.
Sempre viuràs en nosaltres.
Sempre viureu en nosaltres.
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada