Estimada Júlia, ara que en fas 23...

 

Els teus fills no són teus

són fills i filles de la vida desitjosa d’ella mateixa.

Venen a través de tu, no de tu

i encara que estiguin amb tu, no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments,

ja que ells tenen els seus propis pensaments.

Pots hostejar els seus cossos, però no les seves ànimes,

perquè ells viuen en la casa del demà, que tu no pots visitar ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells, però no intentis fer-los semblants a tu.

Perquè la vida no retrocedeix, ni es deté en l’ahir.

Tu ets l’arc del qual, els teus fills com fletxes vives, són llançats.

L’arquer veu la marca en el camí de l’infinit i et dirigeix amb el desig que les seves fletxes puguin anar ràpid i lluny

Deixa que la inclinació que sents en les mans de l’arquer sigui per a l’alegria;

Perquè així com li agrada la fletxa que vola, li agrada també l’arc que és estable.

Kahlil Gibran 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els teus fills no són teus. Els tens en dipòsit. Tens un gran poder que, al final, es tradueix en una gran responsabilitat. I jo, de tant en tant, em pregunto si els meus fills hauran sentit que jo només soc l’arc i que intent mantenir al màxim la seva estabilitat. S’hauran sentit respectats, acompanyats, prou informats de les poques coses que jo els podia ensenyar (saludeu, sigueu amables, apreneu a escoltar, fieu-vos de les vostres emocions, estimeu i deixeu-vos estimar, respecteu i feu-vos respectar...)?

 

Estimada Júlia,

Ara ja ets gran. Vius a ca teva, gestiones les teves coses, fas la teva feina, i, afortunadament, ens fas lloc en la teva agenda. Hauria de dir-te, en primer lloc, que estic orgullosa de tu, de la teva ànima, com diria el poeta. Estic contenta de poder estar tranquil·la quan vas pel món, sabent que seràs discreta, amable, curiosa, empàtica. Estic agraïda per tot el que m’ensenyes, el que m’expliques sobre històries, música i, sobretot, quan he de canviar alguna cosa del mòbil i tu, en dues passes, m’ho soluciones (!). Estic agraïda de totes les vegades que m’has alimentat, per tots els pastissos de xocolata que m’has fet, per tots els cafès gelats que hem anat a fer i les converses que hem tingut. M’agradaria que recordessis sempre que aquí hi ha guardat un lloc per a tu, passi el que passi...

Estimada Júlia, ara que en fas 23 penso en quines coses podria dir-te... Què li hagués servit al meu jo de la teva edat? Què m’hagués pogut estalviar? Suposo que ara, des d’aquest punt, li diria que no passés gaire pena, que aquí hem vingut a aprendre a viure i que, segurament, no acabem de saber massa bé què fer fins que se’ns acaba el temps. Però, per si de cas, vet aquí una llista:

Recorda que ets una persona, complerta, única, que no et falta res ni et sobra res, que sí, que et queda molt per aprendre, afortunadament, però que això és la vida...

Recorda que ets preciosa, tal i com ets, i que no podem deixar que uns estàndards o un lobby de la cosmètica o del bikini ens digui a les dones quin cos hauríem de “dur posat”...

Quan vas pel món, o guanyes o aprens. No t’encalenteixis el cap amb el que fas o deixes de fer. Simplement, si t’equivoques, aprèn de la situació i segueix endavant. La humilitat et salvarà la pell moltes vegades.

No et preocupis de la teva vulnerabilitat. Ser vulnerables, sentir el que sentim, expressar-ho, és l’única manera de connectar amb nosaltres mateixos i els altres. Ah, i fes el que deia el teu padrí Joan, “en no poder més, mos ajeurem”. O plorarem, que dic jo.

No hi ha fracàs que no puguis superar, no hi ha error del que no puguis aprendre, no hi ha dolor que no espassi... No tinguis por, bé, sí, un poc sí, però camina amb ella, no deixis que t’aturi del tot... La por és la teva amiga, t’assenyala el camí.

Coneixeràs gent a mesura que passi la vida. N’hi haurà que vindran per quedar, altres passaran, alguns t’aportaran moltes coses, altres et faran sentir traïda... No te preocupis, això forma part del fet de ser humana. I no et protegeixis massa; al final, les murades que poses no deixen entrar el dolor, però tampoc deixen sortir l’alegria.

No te penediràs del que has fet, sinó del que has deixat de fer perquè creies que no podies o que no tocava o que ho faries malament. Amb el temps, els errors més terribles es converteixen en les lliçons més recordades i queden les eines que vas crear per superar-los.

 

Estimada Júlia, només m’agradaria que sentissis el que vull enviar-te quan ens donem una abraçada: que ets una de les persones més importants de la meva vida i que sempre faré el possible per estar a l’alçada de ser una mare, la teva mare.

Molts i bons!!!