Estimat Kiko, ara fa 9 anys...

 

“Les pèrdues són estranyes, vaig explicar-li. Penses que saps que l’altra persona ja no hi és, però després veus venir un aniversari o una data especial i el teu cos es posa en guàrdia. Es com si anessis tranquil·lament per un camí, fruint del passeig, però sense avisar aparegués un riu cabalós per travessar. No hi ha pont, només unes roques relliscoses. I has de seguir, posant un peu cada vegada, amb la sensació que a qualsevol moment pots caure a l’aigua fosca i freda del riu. I ho fas. Travesses. I segueix el caminet agradable i segur. Fins que, un dia, una altra vegada, et trobaràs que has de tornar a travessar un altre riu. Però a la llarga, amb el riu hi apareixeran ponts segurs i sòlids. I l’angoixa deixarà de venir. La pena, no. Però ja no serà dolorosa. I les teves cames seran fortes. I sentiràs la potència que han deixat el camí i les travesses difícils en tots els músculs del teu cos.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/04/el-riu-de-la-teva-absencia.html

 

Ara enfilo aquesta agulla i em poso a apedaçar...

 

 

 

 

 

Estimat Kiko,

Ara ja fa 9 anys que vas caure fulminat per un infart elèctric, amb el pa dels veïnats sobre la taula del teu menjador, amb la televisió encesa i el comandament a distància a la mà...

Ara fa 9 anys que vam buidar ca teva, plena de les teves coses i, quan desfeia la llibreria, vaig topar-me amb aquell llibre que vaig regalar-te i que no me vas dir mai que ja el tenies repetit... Tenir els dos exemplars a la mà, un a vora l’altra, em va fer pensar en com havies tornat gran, tu, tan eixelebrat de petit, tan impulsiu; en com els darrers anys passaves pena per si la gent es sentia prou bé...

Ara fa 9 anys que redola per ca meva una samarreta que vaig regalar-te pel teu aniversari i que se la va quedar en Pau com a record i que ara la duu na Júlia. Ara la teva foto amb en Pau bebè ha migrat cap a la Granja, amb en Pau, ocupant un lloc a la seva nova vida... La papallona que va venir amb aquell cossiol i que l’havia de protegir, segons tu, ara ja ocupa un altre lloc, en una altra planta, i ens mira cada vegada que ens acostem a l’escurador...

Estimat Kiko, el temps ens roba detalls però ens dóna històries. Totes les històries que contava a na Petra quan era petita, de com ploraves desconsoladament per qualsevol cosa, fins que tothom de la casa es despertava i només el pare tenia la paciència per calmar-te. De quan ens perseguies pel piset del carrer de l’Hospital amb un ganivet dient que ens mataries i nosaltres, en Pere i jo, rèiem i corríem i et deixàvem fora del bany, cridant com un esperitat. De quan em molestaves i et vaig empènyer i vas passar el braç per la finestra i després no volies treure’l del vidre que havies trencat, udolant fins que tothom va venir a veure que passava. De quan fèiem concursos de rialles, al cotxe, quan anàvem tots tres sols amb el pare i acabàvem tots morts de riure, amb la panxa que ens feia mal...

Quan ets petit el temps passa lentament, com quan et fan fer sesta i tu no vols i no deixen que surtis i la calor i els minuts et cauen a sobre pesats, humits, inabastables... Totes les sensacions que em recorden la meva infància estan lligades a la teva existència i a la d’en Pere.

Quan vas tornant gran la vida accelera i els anys passen cada vegada més de pressa i no saps com fer que es moderi. Coneixes gent, la perds. Arriba gent nova i tot canvia i creixen i es fan grans i la seva vida també s’accelera...

Estimat Kiko, ara ja fa 9 anys que vas morir d’aquella manera tan poc discreta i tots pensem en tu. Aquests últims mesos, cada cosa nova em fa pensar en tu: en la por que tindries amb això del virus, en l’angoixa que et faria que la mare hagués de passar per una operació, en la teva alegria de saber que na Petra està embarassada i en com es muntaria un comitè pel regal de naixement...

Estimat Kiko, sempre seràs en mi, en els circuits del meu cervell que recreen la meva infància, la meva adolescència, el procés de convertir-me en adulta... I mai podré, ni voldré, evitar que en el meu pensament sobre el què passa i el què vindrà s’hi escoli la teva empremta...

Una abraçada virtual, de les que es donen ara...