Acceptació i compromís

 

“Gràcies a totes les persones que he conegut a la consulta. Gràcies per la confiança, pel camí fet, per les coses apreses. Gràcies per recordar-me que mostrar vulnerabilitat és mostrar valentia i ganes de créixer.” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/08/ara-que-en-tinc-56.html

 

“Així, la nostra vida és un poc una ficció que anem construint de manera intuïtiva i que ens porta a, fins i tot, adaptar la realitat a la nostra visió. I, quan volem canviar la nostra visió, encara que sigui per aconseguir fer millor una feina, els coneixements que ens proposen assimilar moltes vegades no són compatibles amb la manera de pensar que tenim integrada des de la nostra infància i adolescència. I, simplement, no les assimilem...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/02/la-valentia-daprendre.html

 

 

 

  

Quan començava a fer feina i em demanaven de què anava tot això de la teràpia, explicava que es tractava d’obrir càmeres d’observació noves i de convertir-se en el regidor del programa de la pròpia vida.

 

Anem pel món amb una sola càmera, la que mira cap a fora i funciona com una espècie de zoom. Si volem viure bé no ens queda més remei que anar encenent altres punts d’observació que vagin des d’un gran angular (amb la visió de tot el panorama), passant per un objectiu que doni fe del que passa al nostre voltant, un altre que enfoqui a qui tenim davant i ens inclogui a nosaltres mateixos i, finalment, donar flexibilitat al zoom que teníem ja de partida, amb la possibilitat d’enfocar-lo cap a dintre i cap a fora.

El problema, moltes vegades, és que no sabem com fer-ho i ens perdem, sense adonar-nos-en, en la informació del zoom, generant una veu, el famós JO, que sempre ho descriu tot en primera persona (la tercera veu, el Dictador, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/la-3a-veu-i-els-canvis-o-com-superar.html). Aquesta veu, quan la tenim compensada amb altres versions de la realitat, és útil. Però si no anem amb cura, ens deixa ancorats en una visió parcial del que està passant, com si de tot el que passa fóssim els únics protagonistes.

Les càmeres que hem d’anar habilitant per fer-nos una idea més clara de la realitat estan definides pels nivells d’observació que posen en marxa. De fora cap a dins, d’enfora cap a prop, de més noves a més antigues, de més sofisticades a més primàries tindríem:

 

1.- La càmera de les estructures sociològiques:

 

Aquesta posició l’ocupa la capacitat per tenir en compte les característiques del món on vivim (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/07/no-ets-el-centre-del-mon-o-la.html ). La gent de l’anomenat primer món, vivim en una societat en la que hi ha una sèrie de coses que donem per fetes:

·        el capitalisme liberal és la manera per defecte d’organitzar la nostra economia, és a dir, vivim en un món basat en l’individu com a consumidor, en les idees de creixement i de consum ininterromputs;

·        el patriarcat, amb la distribució de poder centrada en els homes, és el sistema social per defecte;

·        l’heteronormativitat, amb les altres opcions sexuals vistes com a excepció i que, per tant, s’han de justificar, és el sistema d’organització relacional per defecte;

·        l’eurocentrisme blanc, amb les altres “races” vistes com a inferiors.

Així, el món dels privilegiats estaria composat per persones de sexe masculí, blanques, heterosexuals i de classe socioeconòmica alta. Qualsevol canvi en una d’aquestes característiques suposaria un obstacle a superar per a la persona que la tingués. Per exemple, el fet de ser dona suposaria topar-se amb unes menors possibilitats d’accedir a llocs de responsabilitat, simplement per una qüestió de prejudicis inconscients per part de totes les persones implicades en la selecció.

 

2.- La càmera de les estructures de la pròpia espècie:

 

Aquesta posició l’ocupa la capacitat per tenir en compte les característiques pròpies de l’espècie humana. Som una espècie ultra social, incapaç de sobreviure de manera individual, que necessita d’una comunitat per tal d’arribar a la seva màxima expressió. Això suposa que vivim en els ulls dels altres, pendents de la nostra posició en el món. Això ens consumeix la major part de la nostra atenció i és la clau que fa que els publicistes puguin fer de les seves, fent-nos comprar el que no volem fent-nos creure que ens donarà poder i prestigi.

·        Els humans tenim una sèrie de necessitats bàsiques per tal que la nostra autoestima, el nostre JO, estigui en calma: seguretat, relacions personals, competència i autoestima (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/05/millorar-la-salut-creixer-com-persona-i.html ). Qualsevol amenaça que actuï sobre una d’aquestes necessitats genera un malestar que porta a intentar solucionar el problema. A més, aquest JO es presenta en forma d’història que ens contem a nosaltres mateixos i que pot ajudar-nos o entorpir el nostre creixement.

·        Els humans ens organitzem en grups, amb la limitació de que podem conèixer de manera personal a unes 150 persones, les de la tribu (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/7-coses-recordar-sobre-la-naturalesa.html ). Els grups tenen la seva pròpia estructura, amb unes figures de lideratge que poden ser més o menys respectuoses amb les necessitats de les persones (penseu en la diferència entre un líder tipus Mussolini o un altre tipus Martin Luther King Jr). Les forces de conformitat, pressió social i responsabilitat diluïda, generen una cohesió de grup i són molt males de resistir.

·        En petits grups, les relacions entre les persones s’articulen en funció de tres paràmetres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/09/com-tenir-una-bona-relacio.html ):

 

1.     Confiança, la seguretat que sentim de que l’altra persona ens veu i ens accepta tal i com som i de que, en cas de necessitat, ens ajudarà (té dues variants, l’emocional, que suposa sentir-se segurs amb la persona amb la qual ens relacionem; i, per altra banda, la competencial, que suposa saber que l’altra persona té la capacitat d’ajudar-nos i de complir amb les necessitats generades per la tasca que compartim).

2.     Poder, la posició que tenim, o pensem que tenim, respecte a l’altra persona, si estem per damunt o per davall (el poder genera uns vectors que si està clar suposa que el més poderós marca la interacció i en cas contrari apareix una lluita que marcarà la relació)

3.     Ego o estatus, el resultat de comparar el que pensem que és la nostra vàlua amb la d’una altra persona (cada interacció deixarà una marca en la relació en forma de l’equilibri que en quedarà: pujarem o baixarem punts en un barem imaginari. Si guanyem una discussió, guanyem prestigi. Si l’altra té una casa més gran, perdem prestigi)

 

·        En les relacions íntimes, la clau de tot està en la confiança. Les relacions familiars, d’amistat i romàntiques han de basar-se necessàriament en aquest factor, neutralitzant les lluites pel poder i per l’estatus (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html ).

 

3.- La càmera de les estructures de la persona:

 

Cada persona carrega amb els condicionants de les altres dues càmeres més les característiques de la màquina que li ha tocat. Sembla que els diferents elements que ens fan el que som estan prefixats en un 50%, és a dir, que l’herència determina la meitat del que som. L’altra meitat és el resultat de la interacció entre les característiques que ens han tocat i l’ambient personal en el que vivim.

Al final, la nostra història està condicionada per tres forces (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/03/el-cami-cap-al-benestar-emocional.html ):

·        la nostra naturalesa biològica, marcada per trets que condicionen el nostre humor de partida, el nostre nivell d’activitat, la nostra adaptació als canvis, la nostra tolerància a la frustració, la nostra capacitat per controlar l’atenció, la nostra sociabilitat...

·        la nostra naturalesa social, marcada pel que són els vincles segurs o insegurs i la visió sobre com és el món (un lloc ple d’oportunitats o ple de perills), cóm creiem que són les persones (la majoria de fiar o una font de patiment i engany) i cóm ens veiem a nosaltres mateixos (com a persones dignes de ser estimades o com a culpables de la nostra pròpia misèria) i, finalment,

·        les nostres “naturaleses” idiogèniques, que es defineixen en funció del nostre propòsit a la vida, dels projectes personals que se’n deriven i de les dimensions de personalitat que mobilitzem per aconseguir-los.

 

Les tres estructures (sociològiques, de la pròpia espècie i de la pròpia personalitat) s’han de tenir en compte a l’hora de pensar qualsevol problema.

La meva feina és ajudar a reflexionar sobre com cada un dels elements condiciona la nostra visió del problema. I, una vegada fet això, s’han de generar i mobilitzar els recursos necessaris per tal d’actuar sobre el que depèn de cada persona. En el fons, és un projecte d’acceptació i compromís, acceptació dels condicionants de la vida i compromís amb els propis valors i projectes.

 

Bona reflexió!