“jo em vaig quedar pensant que sí, que no et deixin jugar com vols és un problema. Que t’insultin per la teva orientació sexual és un problema. Que no trobis espai per ser qui ets, és un problema. Que sigui quin sigui el teu sexe, la teva orientació sexual, el teu color de pell, la teva nacionalitat, hauries de poder seguir sent el que ets, simplement una persona.” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/07/vivim-en-un-mon-inventat.html
“Cada persona amb la que ens trobem i identifiquem, cada predicció que fem, cada idea que pensem i cada visió, so, gust, sensació de tacte i olor que imaginem va acompanyada de prediccions sobre les conseqüències que pot tenir pels nostres recursos corporals i per les seves corresponents sensacions. Aquestes sensacions són, normalment, sentiments de plaer o malestar i activació o calma” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/10/quan-no-ens-entenem.html
“canviar de perspectiva per veure les coses dels altres, “mirar amb els ulls dels altres”, no ens resulta fàcil ni als adults. En els experiments que es fan per veure quina evolució té aquesta capacitat es demostra que només el 50% dels adults fan bé la tasca. Per això no és estrany que hi hagi tants malentesos a les relacions...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/el-desenvolupament-de-les-emocions.html
“La combinació conceptual sumada a les paraules proporciona el poder de crear la realitat”
“Quan una ment té un sistema conceptual per a les emocions empobrit, pot percebre l’emoció? A partir dels experiments científics del nostre laboratori, sabem que la resposta generalment és no”
Lisa Feldman Barrett “How Emotions Are Made”
“som els constructors de les nostres emocions i, per tant, de la nostra vida. Si canviem les nostres experiències, si treballem els conceptes emocionals, si mantenim el nostre cos en forma, canviarem les nostres emocions i les nostres vides. Les accions d’avui esdevindran les emocions de demà.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/10/les-emocions-son-una-cosa-molt-personal.html
“Quin és el secret d’un bon vincle?” -em va demanar una al·lota l’altra dia a la caixa d’un supermercat. Me l’havia trobat per casualitat i com que era una antiga clienta havia esperat a que me saludés (aquesta és una particularitat de la meva feina, he d’esperar a que me diguin coses, si volen...) I com qui no vol la cosa, em va contar que tenia un bebè i que tal vegada un dia vindria a veure’m per tal de parlar-ne. Encara que s’informava sobre “com fer-ho bé”, va dir-me, no es sentia segura en el seu nou paper de mare, sobretot ara que la criatura havia començat l’etapa dels “terribles 3”, una fase marcada pel descobriment de l’autonomia que ve quan fan els dos anys i comencen a fer moltes coses per elles soles. I es frustren quan no és possible...
I jo, cosa estranya en mi, vaig contestar amb una frase: “El secret d’una bona relació sempre és el respecte i aquest s’alimenta de dues coses: curiositat pel que li passa pel cap a l’altra persona i tenir humor suficient per tal de trobar-ho divertit o xocant o curiós”. Curiositat i humor. I la cosa és que com més coses saps sobre com el cervell va construint un model de la realitat, de cada vegada més detallat, més fàcil és mantenir el cap centrat en entendre el que li passa a l’altra persona. I per persona entenc qualsevol criatura, entre 0 i 100 anys.
La majoria de vegada que parlo amb adolescents, per exemple, acaben per dir-me que no entenen les interpretacions que fan els seus pares sobre el que pensen o senten. “Per què no m’escolten?”, demanen. I jo sempre els dic el mateix, que estan massa preocupats per ajudar-los, per guiar-los, per evitar que s’equivoquin... “No fa falta”, diuen els joves, “no fa falta que diguin tantes coses o que me protegeixin tant, o que se preocupin tant. M’agradaria que m’escoltessin...”
Ser pares és una gran responsabilitat. I, en moltes ocasions, fa vertigen. Els pares volem que els nostres fills estiguin bé, que siguin feliços. I, en la majoria d’ocasions, no ens recordem que això no depèn únicament de nosaltres, que depèn de coses com les circumstàncies que les toca viure i de com el seu temperament i la seva generació van creant maneres d’interpretar la realitat amb la que es troben.
Curiositat. La primera part de la fórmula està feta del que ens costa més a la vida: seguir amb els ulls oberts i no deixar-nos dur per les nostres pors i les nostres manies. Sabem que els adults interpretem contínuament les situacions, tenim plantilles del que signifiquen les coses que ens van passant i, de manera automàtica, fem previsions sobre com aniran les coses quan ens trobem en un determinat context. I, això, en moltes ocasions, mata la curiositat. La por ens diu “Això no està bé” i això és el que diem o transmetem als nostres fills, implícita o explícitament. Una criatura es frustra i encara no sap com gestionar aquest malestar i, com la de la clienta que vaig trobar-me al supermercat, es desborda. Els pares es posen nerviosos, ho viuen com un fracàs, sobretot si hi ha públic mirant... I no es recorden que només acceptant encuriosits les emocions de les criatures podem sortir bé de la situació.
Humor. L’humor és un ingredient imprescindible de la bona vida. L’humor és fill de la calma, de l’espai mental, de posar les coses en perspectiva... L’humor ens ve de dintre, de l’energia que tenim disponible. I de saber que no hi ha res prou seriós com per no poder relativitzar-lo. L’humor no és possible sense autocompassió, sense perdó, sense recordar que tot passa. L’humor es fàcil de perdre i difícil de guanyar. És el resultat d’un compromís amb la pròpia vida.
La vida amb criatures és dura. Suposa dormir menys, preocupar-se més, perdre llibertat, deixar de tenir temps... Si no tirem de la curiositat i de l’humor, ens podem sentir frustrats, perduts, inclús estafats. De fet, els pares d’adolescents i de joves a vegades admeten, en la privacitat del despatx, que no sabien on es ficaven. Inclús el gran estudiós de la felicitat, Daniel Gilbert (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/realment-som-unics.html ), ens recorda que ser pares és una de les coses més dures que hi ha i que no entén com no ens ho adverteixen quan decidim donar aquesta passa.
Curiositat i humor, vet aquí la fórmula. Això vol dir que hem de mantenir una mirada d’infant cada vegada que ens trobem en una situació nova. Els nostres fills no són nostres, ni tan sols seran de la nostra generació, cosa que vol dir que viuran dintre d’una cultura que ja no és la nostra, dintre de la qual les coses no signifiquen el que significaven quan el que viuen ens passava a nosaltres. Els fills sempre són persones que viuen amb nosaltres un temps i que el seu objectiu és arribar a ser adults autònoms, de manera que puguin col·laborar a fer el seu propi món i poder florir-hi dintre.
I, de la mateixa manera que va passar amb els nostres pares i amb nosaltres mateixos, un dia ells també seran pares i es sentiran iguals de perplexos i perduts davant els seus propis fills. I aquest dia, esperem que algú els recordi que els farà falta curiositat i humor.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada