Estimada Petra...

 Que el camí sigui llarg

ple d'aventures, ple de coneixences.

 

 

 

 

 

Estimada Petra,

Quan vas néixer vaig venir a veure’t amb el padrí Francesc i quan vam passar pel Passeig Marítim de Ciutat, en el que després seria el Parc de la Mar, s’hi podia veure la Seu al fons i al darrera una lluna plena preciosa. També ho eres tu, preciosa. Petitona, però preciosa. I aquí, la primera de les netes, la primera de les nebodes, vas entrar a la família.

Quan eres petita eres una belluga, un punt en constant moviment, parlant pels colzes, rient un munt, plorant al davant de miralls... La padrina i la Tiló reien sempre meravellades de les teves ocurrències. I, en moltes ocasions, quan ja feies “actuacions”, “llogàvem cadiretes” per tal que tu mostressis les teves habilitats noves.

T’agradaven les històries. Demanaves, “Me contes quan en Kiko va passar el braç pel vidre?” “Me contes quan en Kiko et va rompre les ulleres?” “Me contes quan en Kiko va tirar una pedra a l’aire per fer baixar una pilota i te va caure damunt el peu?” Vas arribar a ser la depositària de les històries familiars, amb un protagonista principal, en Kiko.

Ara, a l’instant, seràs tu la que contaràs coses així a una altra criatura, el teu fill Tià. Ara, avui, ets tu qui ets jove i mare i la futura dipositària de les històries familiars. Ara, avui que fas els anys, m’agradaria regalar-te una sèrie de frases de la família que han marcat la meva vida. Començant, evidentment, amb una del teu antiheroi infantil, el teu tio Kiko.

 

“Aquell dia, no vaig anar a escola”

Això en Kiko ho deia molt, quan no sabia una cosa o quan ens ficàvem amb ell per alguna cosa que havia dit. A vegades ho deia després de permetre’s dir el que li venia al cap, sabent que podíem discutir-li. En Kiko era el rei de l’humor. De totes les cares possibles de l’humor: la conya, la burla, l’autoparòdia, la broma, el reconeixement per alguna cosa que havies fet o dit... En Kiko sempre estava en moviment, el seu cap sempre cavil·lava, i tenia ocurrències variades que, al final, sempre et feien riure. En Kiko t’adorava. I jugava a fer veure que es ficava amb tu i que ta mare et defensava.

Aquesta frase la dic a vegades per recordar que sempre estem al llindar de la ignorància i per tenir en ment que no ens podem agafar a nosaltres mateixos, i als nostres errors, massa seriosament, sense humor. L’humor, en moltes ocasions, ens salva. I quan han passat coses dramàtiques en la nostra vida he enyorat molt aquest punt bandarra de l’humor d’en Kiko. Ell i en Pere, eren els únics de la família amb els que el podia compartir.

“Tornar vells, res, que sinó se moren...”

Aquesta és la frase estrella del padrí Joan de Vilafranca. I l’he gastada molt. Fer anys ens fa vertigen. Però hauríem de veure l’ocasió com una oportunitat de celebrar la vida. El padrí va ser un supervivent. Tenia les seves peculiaritats, però conservava un humor fresc, fins i tot infantil. El padrí era un contador d’històries, d’aquella manera antiga tan curiosa, mantenint les comes i els punts al seu lloc, sempre, desglossant les paraules en el mateix ordre... Te’n recordes de la història del Titanic (així, amb l’accent sobre la darrera síl·laba)???

La vida passa. I és un privilegi poder-la viure. Has passat per temporades dures, però has seguit endavant, donant-te a tu mateixa l’oportunitat d’obrir noves etapes, de seguir en procés, en construcció. I vas tornant gran, amb la mateixa perplexitat que hem experimentat nosaltres a mesura que t’hem vist créixer.

Les morts que hem viscut a la família han fet que la frase del padrí adquirís una potència que no tenia. Bé, no la tenia per a nosaltres; ell, que havia sobreviscut a dues guerres, a una pandèmia, a una malaltia greu, a la mort de la seva mare i de les seves germanes i a la del seu pare, tot abans de casar-se, la deia amb tot el coneixement de causa possible.

 

“Si pots fer la feina amb dos homes, no et compliquis amb més”

Aquesta crec que no l’has sentida mai. Era una frase del teu padrí Pep i fa referència a no fer més feina de la necessària per viure. Na Maria Bauzà conta que el seu pare li deia que el padrí se’n reia de la seva ambició quan ell parlava d’ampliar la ferreria. El padrí, un "bon vivant", va aconseguir tenir temps per fer el que volia fer. Només necessitava dos duros, un per a la casa i l’altre per a ell. Tenir una gran empresa o moltes possessions, segons ell, era acceptar una càrrega que et robava temps per viure.

No necessitaves venir d’una bona família ni tenir massa coses. No necessitaves demostrar res a ningú. La vida era una qüestió d’enginy. L’ambició era una mala consellera. El padrí era un hedonista i contrastava molt amb la filosofia de la seva dona, la padrina Paula, una dona gairebé amb una moral calvinista, basada en el treball i el servei als altres.

Tanmateix, el padrí seria un bon representant de l’escola que diu que si has de comprar alguna cosa, compra temps per fer el que t’agrada.

 

“Tot el que tens t’ho poden prendre; tot, tret del que tens a dins del cap”.

La padrina Bàrbara era una persona extraordinària. Una dona valenta. D’altes capacitats, diu el teu tio Joan. D’ella contem moltes històries. Tu ja la vas conèixer quan la demència li havia robat l’essència, però era un cas a part. La frase té el seu què i gairebé defineix la seva filosofia: aprèn, estudia, viu... La resta, els diners que, per exemple, obsessionaven al padrí Joan, són coses que van i venen. Fins i tot havies de menystenir la reputació que t’assignaven els altres que, segons ella, anava i venia, també. Per això tenia una altra frase: “Un dia te giren la cara i un altre dia te diuen “Bon dia tingui””. No escoltis ningú, deia. Fes el que trobis que hagis de fer. Ella ho va fer sempre, anant a contracorrent quan trobava que havia de fer-ho.

Petra, tu has estat valenta. I ella estaria orgullosa de tu, una dona independent, que era el que ella creia que havíem de ser totes.

 

“I, ara, què fas comptes fer?”.

Aquesta frase és una de les que m’han marcat més en la vida. La deia el padrí Francesc quan trobava que teníem un problema. I et posava en la posició de pensar en una possible solució. Hi ha coses que passen, però n’hi ha d’altres que depenen de tu, de les teves accions. I te n’has de fer responsable.

Les circumstàncies són el que són, imprevisibles, però de tu en depèn la teva actitud. El padrí era un estoic. Suposo que als frares van traduir en Sèneca i ell practicava les anomenades virtuts dels estoics: temprança, justícia, valentia i saviesa. Deixa de banda el que no controles. No perdis el temps amb lamentacions. Sigues justa, honesta, valenta.

Record una altra frase del padrí pel que deia la padrina quan s’enfadava molt amb mi: “Ton pare diu, na Paula és prou intel·ligent per si es perd tornar a trobar el camí que toca...” i afegia tot seguit “però jo no ho crec”. La primera part de la frase vibrava dintre del meu cap amb tota la seva potència.

 

“Dona gust sempre que puguis... Quedar bé, poc costa”

Aquesta és la frase de la padrina Francisca que ha definit gran part de la seva vida social i familiar, sobretot amb vosaltres, els nets. La filosofia de fer sentir bé als altres és una de les fortaleses de la padrina. El padrí sempre em deia que el va enamorar amb la seva alegria i la seva capacitat de quedar-se amb la part bona de la vida. De fet, un dia em va sorprendre quan va contar que al poble, quan es van casar, algú va dir que “na Francisca fa una boda amb un home gairebé mort”. El padrí, com saps, tenia tuberculosi i en el moment que van celebrar les noces tenia un brot. La seva mare li va posar una injecció de penicil·lina després de la cerimònia. I penses, quin coratge!!!

Sigues amable, sempre que puguis. Dona gust als altres, sempre que puguis. Tot el que fas, sobretot fent sentir bé a la gent que t’envolta, et retorna... No perdis l’ocasió d’expressar, que deia el padrí Francesc, de donar fe dels teus bons sentiments cap als altres... Al capdavall, això serà el que marcarà la teva vida.

 

Molts d’anys, Petreta!!!

Una forta abraçada