Deixar enrere les bolles vermelles...

“Existeixen dos instints, encara que un ve després de l’altre: protegir-se o ajudar a l’altre, perquè ajudar també és un instint. La por al que és diferent, al que no coneixes, sigui el que sigui, humà, animal, natural, és normal. I si el superes la primera vegada, probablement no tornarà a presentar-se. O, com a mínim, cada vegada que es torni a presentar, el temps de reacció per tal de superar-lo serà cada vegada menor” Davide Enia “Apuntes para un naufragio”

“Les persones que estimem són els reguladors ocults dels nostres processos corporals i de les nostres vides emocionals” Jim Coan

“L’aïllament emocional comporta un risc per la salut més alt que fumar o tenir la tensió alta” Louise Hawkley

“Les relacions i els vincles, doncs, són el primer sistema de regulació corporal que tenim disponible. D’aquesta manera, els vincles són un sistema de supervivència. La simple presència dels altres, sobretot quan els estimem, ens fa sentir millor, més segurs. De fet, l’estrès de cada dia ens fa molt difícil la tasca de mantenir els nostres depòsits d’energia regulats, de manera que necessitem la presència dels altres per tal de sortir-se’n bé.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/amor-relacions-sentit-la-vida.html

 

 

 

 

 

 

 

La pandèmia, el confinament i el postconfinament, amb totes les seves restriccions, han fet florir l’efecte de determinades ferides íntimes. No m’havia trobat mai amb tantes persones tan conscients de la seva vulnerabilitat, sobretot davant els familiars que elles creien que les protegirien. I sí, les estadístiques ens diuen que entre un 50 i un 60 % de les persones aconsegueixen un vincle segur (veieu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/08/la-calidesa-en-les-relacions-i-els-tres.html ). Però això ens deixa una altra estadística que és la que ara a la consulta es fa palesa: més de 4 persones de cada 10 no es senten segures dintre de la seva pell quan es troben en el context d’una situació íntima.

Les persones sentim el que sentim. I ningú té dret a negar la idoneïtat del que sentim. El cos i les emocions estan allà per fer la feina de contar-nos com ens afecten les coses a mesura que passen. Si no podem fer cas de les nostres pròpies emocions, no podrem mai viure tranquils, perquè no podrem mai prendre nota del que necessitem. I, aquí, és quan te n’adones de les ferides que porten a sobre totes aquelles persones que es culpen pel que senten, que no es permeten autentificar el que són les seves emocions i, d’aquesta manera, es condemnen a viure en lluita constant amb el que senten i amb el que pensen. Fins a acabar esgotats d’aquesta guerra que no poden mai guanyar. I sentir-se inútils, poc valuosos, culpables...

L’altra dia en parlava amb una persona que pensava que la seva inseguretat era el problema, que hi havia alguna falla estructural en la seva personalitat, que el món era dels que anaven a la seva bolla i feien el que volien. Ella se’n sentia incapaç. Incapaç de fer-se escoltar. Incapaç de fer-se respectar. Incapaç de resistir les crítiques. Plena de culpa i malestar. Plena d’inseguretats que la mantenien desperta a les nits. Paralitzada per la por davant un potencial enfrontament.

Tanmateix, quan vam anar analitzant les situacions en les que es sentia així, vam poder constatar un patró que s’anava repetint. Les interaccions suposaven, gairebé sempre, la presència de persones que o bé no donaven peu a que pogués intervenir, o bé eren directament negatives, menystenint les seves aportacions o la seva posició. I aquí va començar la intervenció.

En un moment determinat, quan estem en una interacció personal, podem actuar de tres maneres:

·        Tirar una bolla blanca neutra: donem informació sobre el que passa o, simplement, som mínimament formals en pla saludar o parlar del temps.

·        Tirar una bolla vermella negativa: ens mostrem hostils, negant el que l’altra diu o sent, atribuint el que diu al fet de que és com és, donant per suposat que el fet de no estar d’acord és el reflex d’una manca de bones intencions o de capacitat.

·        Tirar una bolla verda positiva: diem alguna cosa positiva de l’altra, reconeixent el que sent, intentant entendre la lògica del que diu, encara que no puguem estar d’acord.

Les persones que s’han trobat amb cuidadors que contínuament usen bolles vermelles tenen, en la majoria de casos, un vincle insegur, és a dir, les manquen els tres components essencials d’una relació segura: disponibilitat (puc arribar a connectar amb tu?), receptivitat (puc confiar que me respondràs i t’implicaràs a nivell emocional?) i implicació (puc comptar amb tu, puc suposar que me valoraràs i me faràs costat?).

La maduresa emocional suposa aconseguir el que és una “dependència efectiva”, és a dir, saber confiar i recórrer als altres per tal de demanar suport emocional. Això és un senyal i una font de fortalesa. Però per tal d’arribar a això els humans depenem de que els altres humans ens reconeguin, que reconeguin el que sentim i, així, poder entrar en un estat de ressonància positiva (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/01/amor-cos-cervell-i-oxitocina.html )

I ara, contesta:

 

Quines bolles t’han tirat més els teus cuidadors?

Quines bolles t’estan tirant els que t’envolten?

Quines bolles estàs tirant tu?

 

I, recorda, el color de les bolles és el que importa, no val dir que estàs tirant bolles vermelles, però amb bones intencions. Les bolles vermelles són bolles vermelles i fan que l’altra persona senti que no estàs disponible, no ets receptiu i no t’implicaràs de la manera que ella necessita.

A més, l’infern està empedrat de bones intencions...