dissabte, 4 de gener de 2014

Amor, cos, cervell i oxitocina



El nostre cos s’ha de pensar com un verb, no com un nom, en el sentit que canvia constantment en funció del context. El nostre cos s’adapta a les circumstàncies. En el cas de l’amor, entès en el sentit de Barbara Fredrickson com a “ressonància positiva” (vegeu l’entrada del 22 de desembre de 2013), això encara és més cert: l’amor té a veure amb accions, amb el fer, amb la connexió.


Fredrickson, per tal de fer-nos entendre com actua el cos en el cas de l’amor, es basa en la teoria del neurocientífic Stephen Porges sobre “el sistema de vinculació social”, sobre com el nostre cos i el nostre cervell possibiliten les connexions amb els altres. Fredrickson proposa com a protagonistes a tres elements corporals diferents: el nostre cervell, l’hormona oxitocina i el nostre desè  nervi cranial, el nervi vago.


El cervell és el primer protagonista perquè, en cada moment en el que experimentem la “ressonància positiva”, el nostre cervell es sincronitza amb el cervell de l’altra persona. En cada moment de l’amor, els dos cervells estan en la mateixa longitud d’ona. Ens anem canviant el cervell un a l’altre, implicant  gairebé totes les zones. De fet, quan escoltem, el nostre èxit a l’hora d’entendre el que ens estan dient prediu el grau de sincronització dels cervells del que parla i del que escolta. La comunicació autèntica es pot considerar un acte únic realitzat per dos cervells, que les porta a sentir la mateixa emoció, una emoció distribuïda en dos cervells.


En el cas de l’amor, de la ressonància positiva, ens trobem davant un acte únic realitzat per dos cervells. Emocions compartides, sincronia cerebral i enteniment mutu emergeixen conjuntament.


L’oxitocina és la segona protagonista. L’anomenada “hormona de l’amor” és un neuropèptid que circula per tot el nostre cos i el nostre cervell. Es coneix perquè juga un paper molt important en els vincles i en les relacions. Actua durant l’acte sexual tant en els homes com en les dones, i durant el naixement i l’alletament dels infants en les dones, generant nous vincles. I durant els jocs cooperatius, moments en els que establim una ressonància positiva amb altres persones, de manera que es genera un cicle virtuós de confiança i cooperació i de sincronia en l’alliberament de l’oxitocina.


Quan actua l’oxitocina, passem a estar més pendents de la mirada dels altres i responem millor als seus somriures. A més, som millors jutges de l’autenticitat dels altres. Per altra banda, l’oxitocina modula l’activitat de la nostra amígdala, de manera que la resposta d’alarma s’atenua i passem a ser més sensibles a la informació relacionada amb les oportunitats de mantenir contactes socials. L’oxitocina ens fa més amables i l’amabilitat fa circular més oxitocina. Vet aquí un altre cercle virtuós.


Tots aquests efectes de l’oxitocina ens permeten viure una vida millor, amb més connexions per a poder sobreviure i prosperar. Per això, l’han anomenada “la gran facilitadora de la vida”. La sincronia que genera l’oxitocina fa que ens sentim més connectats als altres i més responsables de tenir-ne cura pel seu benestar.


El tercer protagonista a tenir en compte és el desè nervi cranial, el nervi vago, que connecta el nostre cervell al nostre cos. Quan ens alterem per la por, per exemple, el nervi vago és l’encarregat de que el nostre cor es calmi i orquestra, juntament amb l’oxitocina, la resposta de “calmar i connectar” (la contraposició a la resposta d’alarma o de “lluitar i fugir”). A més, la seva capacitat per a controlar els músculs facials i els de l’orella mitja, possibilita que siguem més hàbils a l’hora de generar una ressonància positiva amb una altra persona.


El nostre to vagal, el indicador de l’activació del nervi vago, es pot mesurar pel patró de canvis del nostre ritme cardíac: quan inspirem el ritme augmenta i quan expirem el ritme disminueix. Una alta variació en el ritme indica un alt to vagal i es relaciona amb més flexibilitat de resposta en àmbits tan diferents com la salut física (amb una millor regulació dels processos físics interns), la mental (amb una millor regulació de l’atenció i de les emocions) i les relacions socials (amb una millor capacitat per tal d’establir i mantenir interaccions).


A partir d’aquests coneixements, i dels experiments sobre els exercicis que es poden fer per tal de facilitar l’actuació d’aquests tres protagonistes, Barbara Fredrickson ens convida a “entrenar-nos” per tal de fer més possible la ressonància positiva. Com a avançament podem dir que una de les pràctiques que ha demostrat la seva efectivitat ha estat la meditació de l’amabilitat afectuosa que presentàvem en l’entrada del 24 de desembre de 2011.


Bona sincronia, molta oxitocina i visca el nervi vago!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada