“Tal vegada penses que les intencions són el que compta, però la realitat és que les persones que t’envolten trauran conclusions sobre el que fas, no sobre les teves bones intencions o sobre el que dius que vols demostrar.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/11/no-es-el-que-dius-es-el-que-fas.html
“Sé que, moltes vegades, no estàs d’acord amb el que dic. Sé que no som com moltes altres mares. Sé que som friki. Però t’estim i, per això, intentaré ser-hi quan hi he de ser i no renunciaré mai a dir-te el que trobo que necessites que et digui. És la meva responsabilitat perquè t’estim. I no renunciaré a n’això.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/07/discutir-be-amb-adolescents.html
“Si no fem que es fixin en les conseqüències de les seves accions i que es plantegin en quines dinàmiques volen viure, és molt fàcil que es perdin en les seves pròpies curolles i les seves petites i grans frustracions.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/06/que-no-es-portin-com-imbecils.html
“el problema per tal d’aconseguir el benestar emocional de les persones és superar la tendència a respondre de manera coercitiva, amb amenaces o amb l’ús de la força, a les conductes hostils o irritants dels altres.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/03/si-vols-canviar-les-teves-relacions.html
El meu pare, quan hi havia algun problema, em feia preguntes.
No sermonejava.
No renyava.
No donava solucions.
Venia i em deia:
—Què ha passat?
—T'escolt...
—I què penses fer?
—Idò, crec que ho pots arreglar, tot això. Esper que no torni a passar.
I la vegada que vaig fer un cop amb el cotxe, em va dir:
—Paula, no passa res. Has de practicar més.
Fora crits.
Fora retrets.
Hi havia una cosa que ens feia saber: qui perd les formes, perd la raó. Si perdies els papers, ell et mirava amb cara de decepció i esperava que ho arreglessis.
Al final, sempre em feia sentir que era responsable de solucionar els meus problemes i que, a més, n'era capaç.
Quan era petita i, més tard, una adolescent contestona, no sabia gaire bé què passava. Només sabia que, si feia alguna cosa malament, la meva mare em renyaria i em castigaria, i ell em demanaria una solució perquè el problema no es tornés a repetir. Més endavant, em vaig adonar que tot plegat formava part del seu sistema. I aquest sistema consistia a donar-me, sempre que era possible, la responsabilitat de les meves accions.
Amb els meus fills he procurat seguir el seu sistema. Durant tot aquest procés, hi ha hagut molts de:
—Idò, tens un bon problema... (davant la decisió de no fer una feina de l'escola o una altra tasca obligatòria).
—Oh... (davant alguna malifeta).
—Digues-ho d'una altra manera. (Quan parlaven malament o exigien alguna cosa).
—Si no surt, ho hauràs de practicar més vegades. (Quan es queixaven que no sabien fer una cosa).
Quan les emocions són intenses, donar més informació als infants no funciona. Necessiten seguretat, connexió i alguna cosa que els ajudi a regular-se (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2024/06/bondat-humana-relacions-i-familia.html).
La manera com afrontem aquests moments determinarà com aprenen a fer una pausa abans de reaccionar. És a dir, la forma com reaccionem els adults fa possible una regulació emocional que encara s'està construint.
Tanmateix, la resposta davant les emocions negatives o el malestar d'una altra persona continua determinant el clima de les nostres relacions, molt després que deixem de ser els fills. Com demostren els Gottman en els seus estudis (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/06/discutir-millor-els-secrets-dels-gottman.html), saber mantenir el respecte enmig del desacord és un element clau perquè una relació duri i sigui enriquidora.
Per tant, si et trobes en una situació tensa, amb l'altra persona enfadada o fora de control, no li segueixis el joc. Fes una pausa.
I escolta...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada