“Per tal de convertir-nos en supercomunicadors, l’únic que necessitem és escoltar amb atenció el que es diu i el que no es diu, formular les preguntes apropiades, reconèixer i acoplar-nos a l’humor dels altres i fer que els nostres sentiments es percebin amb facilitat”
Charles Duhigg “Supercomunicadores”.
“Tots nosaltres, en el fons, som compassius, carinyosos i generosos”. Aquesta és la tesi principal del llibre de Becky Kennedy “Good inside”. El problema, afegeix, és que en moltes ocasions qui condiciona la resposta davant els problemes és la ràbia o la frustració. I quedem atrapats en el conflicte. I deixem de pensar que l’altra persona ho ha fet tot el millor que ha pogut.
Kennedy és un referent en el món de l’educació familiar en l’àmbit anglosaxó. Ella manté que el que és important a l’hora d’educar és tenir molt clar que les coses són més fàcils quan contruïm una connexió profunda amb l’altra persona. Ella parla dels infants. La regla és aplicable a qualsevol relació.
És fàcil caure en el parany de pensar que els conflictes són el resultat de la mala intenció de l’altra persona. Els autors de “Difficult Conversations”, Douglas Stone, Bruce Paton i Sheila Heen, adverteixen que quan entrem en conflicte i la ràbia o la frustració guien la nostra resposta, tendim a pensar que sabem les intencions que hi ha al darrera del que considerem mala conducta. En general, assumim el pitjor, agravem el conflicte, deixem de pensar en la situació i les possibles solucions i, a més, pensem que les nostres intencions són bones i, així, l’expressió de la nostra ràbia no ha de tenir-se en compte.
Els infants, explica Kennedy, depenen de nosaltres, els adults, per aprendre a regular el seu sistema nerviós. Abans, necessiten construir un vincle segur (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/08/la-calidesa-en-les-relacions-i-els-tres.html) i només ho poden experimentar si els cuidadors els donen amor i atenció i reconeixement i afecte. Fins i tot quan les coses no van bé.
Paul Dix ens recordava (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2024/03/si-vols-canviar-les-teves-relacions.html) que la primera passa per educar és deixar de cridar. La capacitat de posar límits, afirmava, està relacionada amb l’empatia i la connexió. Els judicis i els càstigs, advertia, només danyen la relació i, de retruc, la possibilitat de generar rutines que ens permetin sortir dels problemes sense “fer-mos mal”.
Dix, com Kennedy, assumeix la bondat interior dels infants. Ambdós proposen partir de la fórmula “Quina és la interpretació més generosa del que ha passat?”. L’altra dia parlàvem d’això amb la mare d’una criatura de quatre anys per arribar a la conclussió que els conflictes més freqüents sempre es donaven en moments de “baixa energia”, quan s’acaba d’aixecar el matí, o de “baixa energia i alta tensió acumulada”, quan surt d’escola (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2012/12/gestionar-els-estats-danim-la.html).
L’altra principi que destaca Kennedy és el de “les dues coses són certes”: podem establir un límit raonable i, al mateix temps, l’altra persona pot sentir-se malament, frustrada o enfadada. Això vol dir que el límit que imposem a un nin pot fer que es desbordi o s’enfadi, però podem mantenir la regla al mateix temps que reconeixem el seu malestar.
El poder té aquestes coses. Assumeixes una responsabilitat i poses límits que, en lloc de ser reconeguts com a vàlids, generen animadversió. El que detenta el poder, en aquest cas l’adult, ha de ser capaç de generar un clima que permeti la col·laboració per tal de solucionar el problema. Es tracta de tenir en compte, sempre, la relació. Es tracta d’aplicar el Pla B de definir el problema conjuntament per tal de trobar solucions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/02/no-li-diguis-el-que-ha-de-fer-posa-li.html).
“Els pares tenen la feina de generar un lloc segur gràcies als límits, la validació i l’empatia. Els nins tenen la feina d’explorar i aprendre, a través de l’experimentació i l’expressió de les emocions”. Kennedy ens recorda que adults i criatures tenim feines diferents. I cadascú ha de fer la seva. Els nins no et donaran les gràcies per recordar la rutina de com creuar el carrer o de rentar-se les dents. No és la seva feina.
Els nins necessiten límits clars per tal de sentir-se segurs. En el seu afany d’explorar i aprendre, es trobaran amb moltes situacions en les que experimenten sentiments intensos que són incapaços de regular. I que donen lloc a conducta disruptiva (crits, tocs, mossegades). Aquestes conductes primer s’han de contenir, de manera que l’adult asseguri que ningú es farà mal. Després s’han de centrar en regular-les, trobant una altra manera d’expressió.
“Els límits”, explica Kennedy, “no són les coses que diem als nins que han de fer; els límits són les coses que diem que nosaltres, els pares, farem. Els límits expliciten la teva autoritat com a pare i no requereixen que el nin faci res”. Per exemple,
“No deixaré que peguis al teu amic” mentre et poses entre els dos per no permetre que hi hagi tocs.
“No deixaré que juguis amb les tisores” mentre agafes les seves mans entre les teves per tal que no les faci servir.
“El temps de pantalla s’ha acabat, ara apagaré la TV”, mentre atures la tele i deixes el comandament on no hi pot arribar.
Amb els límits, també hi venen la validació i l’empatia. Així,
“No deixaré que peguis al teu amic” mentre et poses entre els dos per no permetre que hi hagi tocs. “Sé que estàs enfadat perquè t’ha pres el teu bloc. Som aquí. Després mirarem com podeu jugar i tenir coses tots dos”
“No deixaré que corris amb les tisores a la mà” mentre l’atures i agafes les seves mans entre les teves per tal que no les faci servir. “Ja sé que vols fer les dues coses, però és perillós i no deixarés que facis coses perilloses. Ja veig que estàs enfadat. No passa res”.
“El temps de pantalla s’ha acabat, ara apagaré la TV”, mentre atures la tele i deixes el comandament on no hi pot arribar. “Ja sé que volies veure més tele, ho entenc. Me sap greu. Vols que apuntem el que vols veure demà?”
Aquesta és la nostra feina com a pares. Posar límits que assegurin que els nins poden estar segurs i fer-ho amb empatia i validant els seus sentiments. D’aquesta manera podem fil i agulla al seu camí cap a la regulació emocional.
Continuarà…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada