“Recorda que quan hi ha problemes, els sermons no funcionen. Les imposicions tampoc. Posa en marxa el Pla B (el Pla A és imposar, el Pla C és ignorar, el Pla B és consensuar)
Mira de parlar amb ella quan hi ha un problema, partint de les seves necessitats, escoltant el seu punt de vista. Després exposa les teves. Deixa que sigui ella que proposi solucions. Consensua-les. Revisa el pla cada cert temps, sempre que faci falta. Recorda que sempre ens hem de centrar en les accions que podem fer per arribar a les solucions.” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/03/conviure-confinats-consells-per-pares.html
“Tu creus que canviaré mai?” em demana una clienta. “Per què estic instal·lada en aquestes reaccions que no m’ajuden? No creguis que no m’esforço, però el meu jo es resisteix i no deixa passar cap potencial modificació. No ho faig a posta.” Jo li dic que un dels grans enemics del canvi és la pressió que exercim en contra nostra, l’autocrítica ferotge que ens deixa esgotats: “Deixa de tractar-te malament. Accepta el punt de partida i connecta amb la idea que això que fas va ser útil en algun moment de la teva vida. Mira d’entendre que els patrons són mals de canviar, que la inèrcia ens manté al mateix lloc.”
La inèrcia és un dels grans obstacles al canvi. I la tendència quan volem fer canviar d’idea a algú és pressionar per tal de superar la inèrcia. El resultat? Una força proporcional a la que fem i que dona lloc al manteniment de la situació. Aquesta és la idea que ens mostra Jonah Berger en el seu llibre “Catalyst”. En paraules seves, pensem “Que si simplement proporcionem més informació, més fets, més raons, més arguments o, simplement, afegim més pressió, les persones canviaran”.
Però no, no hi ha cap canvi. Moltes vegades passa el contrari: les persones que es senten empeses a considerar un canvi oposen de cada vegada més resistència als suggeriments dels altres. Ho veiem contínuament. En les nostres relacions personals no entenem “perquè no ens fan cas” els nostres familiars, els nostres fills, els nostres amics, els nostres clients... I nosaltres? Fem cas dels consells dels experts? O seguim a la nostra bolla?
Si oposem resistència al canvi, com podríem eliminar les barreres que fan que no es produeixi? La resposta, explica Berger, són els afavoridors de la catàlisis. En podem veure exemples en les pel·lícules d’ostatges, quan el negociador, en lloc de pressionar o amenaçar intenta connectar amb la persona, entendre les seves motivacions profundes i, a partir d’aquí, generar una entesa que permeti trobar la millor sortida possible al problema. És, també, la proposta de Daniel Siegel de “connectar i reorientar” quan tractem amb els nostres fills: connecta amb l’estat emocional de la persona i, després, podràs parlar de les possibles solucions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/03/entendre-la-ment-per-viure-millor.html ).
A vegades, explica Berger, “només hem de desactivar el fre de mà”. Quins són els factors que mantenen aquest fre posat? N’hem de tenir en compte cinc: la Reactància, l’Ancoratge, la Distància, la Incertesa i, finalment, l’Evidència confirmatòria.
La Reactància és la reacció que es desperta quan et diuen el que has de fer o com ho has de fer. Aquesta reacció ve de la necessitat que tenim les persones de mantenir el nostre sentit d’autonomia i la nostra llibertat d’elecció i d’acció. En moltes ocasions, el fet de que ens diguin què o com ho hem de fer posa en marxa el nostre “radar de reactància” i és més poc probable que fem el que se’ns demana.
Davant el que sentim com una imposició, tenim tendència a fer dues coses: evitar o ignorar el missatge, per una banda, i, per l’altra, a contra-argumentar, entrant en una discussió que sol anar pujant de to sense que ningú canviï (Sigues sincer i pensa en les vegades que et passa això quan algú vol que facis una cosa que tu no pensaves fer o amb la que no estàs d’acord. O, a l’inrevés, quan vols que una altra persona faci el que tu vols. Ho veus???)
Antídots contra la reactància.
Berger ens en proporciona quatre:
1. Proposa un menú.
Aquest sistema és un clàssic en el món de les criatures: en lloc de manar-los que facin alguna cosa concreta (i discutir interminablement), dona’ls una sèrie d’opcions (i es quedaran pensant quina volen). Triar entre les accions proposades ens permet centrar la nostra atenció en les opcions i, així, conservar el nostre sentit d’autonomia.
2. Fes preguntes, no imposis.
Si en lloc de dir el que vols que l’altre faci, li demanes més informació sobre el tema en qüestió estàs generant dues coses: la primera, una llista plena d’informació sobre la posició inicial en el tema; la segona, una resposta basada en les seves pròpies conclusions a partir del que ha anat contestant (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2019/02/calla-mes-demana-mes-i-canvia-com-fas.html). I, ara ja és la seva resposta, la que fa més probable que la persona estigui disposada a entrar en acció, per tal de ser consistent amb la seva decisió, la que ha formulat gràcies a les teves preguntes i a partir de les seves respostes.
3. Redueix la distància entre el que pensa la gent i el que realment fa.
A les persones ens agrada ser consistents. Tanmateix, en moltes ocasions, ens és més fàcil aconsellar als altres que fer el que hem de fer per ser congruents amb els nostres valors. Així, es tracta de treure a la llum la posició que es té sobre alguna cosa i després deixar que la persona sigui coherent amb ella mateixa, actuant d’acord amb els seus principis. Per això, una de les maneres més eficients de demanar un canvi és començar per posar damunt la taula les bones intencions de la persona (en pla “jo sé que tu, com jo, valores molt la nostra relació i el respecte que ens tenim”). Això permet que les decisions es prenguin d’acord amb els valors i no amb els impulsos derivats de la reactància.
4. Comença per comprendre.
Practica l’escolta activa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/08/com-tenir-una-bona-conversa.html). Deixa que la persona expliqui la seva posició i apropa’t a ella amb compassió i amb interès d’entendre les seves motivacions profundes. Aquesta és la lògica que trobem en el que Pla B proposat per Ross Greene a “Educar para ser persones” (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2020/01/criatures-facils-criatures-dificils.html). L’objectiu és trobar solucions col·laboratives.
Continuarà...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada