“Què volem fer? Què volem que ens passi? Com volem viure la nostra vida, la que ens toca viure, la que ens queda per viure? Què volem que quedi del que hem fet? Com volem que ens recordin?” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics.html
“Tots arribem a llindars. La qüestió és què fem una vegada que hi som. Ens quedem congelats? Ens bloquegem? Tractem de fugir? O afrontem les nostres pors, agafem coratge i ens tirem al “foc purificador”?”
“No naixem valents. Tal vegada som milhomes o arrogants. És una cosa freqüent en els joves. Tanmateix, la valentia és un múscul espiritual i silenciós que només descobrim quan ens enfrontem a les nostres pitjors pors” Bobette Buster “Storytelling”
L’infern està empedrat de bones intencions. Si haguessis de decidir quines són les bones persones que hi ha a la teva vida, quin criteri tindries en compte? Les seves intencions? Les seves emocions? Les seves accions?
Res em deixa més perplexa que l’afirmació “m’ha dit i fet coses horribles, però en el fons és una bona persona, té un gran cor”. En aquest cas, Marc Aureli, l’emperador romà estoic, ens recorda que la mesura d’una persona l’hem de trobar en les seves accions. O, quan ens ho apliquem a nosaltres mateixos, “deixa d’intentar argumentar que ets una bona persona, actua com una bona persona” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/11/linfern-esta-empedrat-de-bones.html).
William B. Irvine en la seva “A Guide To The Good Life” proposa cinc tècniques bàsiques per viure una bona vida (una vida amb sentit i joia), destil·lades de les pràctiques estoiques:
· la visualització negativa (Què és el pitjor que et pot passar? o Per quines coses estàs agraït?)
· la dicotomia del control (la distinció entre les coses sobre les quals tenim control i les coses sobre les que no tenim control),
· el fatalisme estoic (acceptar el dolor, el que ha passat ha passat),
· l’autoprivació (la decisió de controlar els impulsos, de deixar de fruir d’un plaer que està completament disponible)
· la meditació estoica (la reflexió sobre les emocions que ens allunyen de la joia i sobre les accions que ens permeten millorar).
El camí estoic cap a la saviesa, la temprança, la valentia i la justícia passa per integrar aquestes pràctiques en la nostra vida. Ryan Holiday, en el seu llibre “The Lives of Stoics”, ens mostra, resseguint la vida dels filòsofs grecs i romans que van practicar l’estoïcisme, com han arribat aquests principis fins als nostres dies. Els autors estoics que anem coneixent ens recorden que les nostres accions són el punt de referència de la nostra vida.
Els mestres estoics no creien en la filosofia com a teoria de vida, pensaven que tota filosofia només tenia sentit si s’encarnava, si s’actuava d’acord amb els seus principis (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/saviesa-coratge-autocontrol-i-justicia.html).
No som les nostres intencions, som els nostres actes. No som les nostres paraules, som els nostres fets. No podem mirar només pel nostres interessos, hem de tenir en compte als altres.
El gran primer estoic, Zenó, considerava que la felicitat només és possible quan alineem les nostres naturaleses individuals (la nostra personalitat, els nostres desitjos, les nostres necessitats) amb la nostra naturalesa universal (fruit de l’evolució i que ens ve donada pel fet de formar part de l’espècie humana). El camí és semblant al de l’acceptació budista de la naturalesa compartida per tots els humans, la que, en darrer terme ens permetrà sentir compassió pels altres i desitjar el seu benestar (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/01/la-calma-es-un-superpoder-o-que-ens_30.html).
La vanitat serà sempre el gran obstacle a l’aprenentatge. Com deia el meu pare, “només pot aprendre qui entén que no sap, que encara no sap el que podria saber”. “L’home, afirmava Zenó, té dues orelles i només una boca per alguna raó”. Primer has de percebre, després has d’entendre i, llavors, és possible conèixer. I, això, només es dóna quan fas el camí de la raó. En aquest cas, esdevindràs un savi.
Has d’aprendre a ser estricte amb tu mateix, però mai abusiu. Has d’aprofitar els teus errors, els obstacles que et vagis trobant a la vida, per tal de crear bellesa i excel·lència. Som humans i formem part d’una història que va començar al principi dels temps. Una història que, com apuntava un deixeble de Zenó, Críssip, es va repetint i ens assigna papers que podien haver-se bescanviats.
Hem d’aprendre a fer el que és correcte, siguin quines siguin les circumstàncies, recomanava Antipater. Cada persona ha d’intentar “fer el seu paper a la vida” de la manera més digne possible. I això suposa sempre intentar fer el bé, en el sentit de prioritzar el benestar comú.
Com podem fer el bé? Què hem de tenir en compte? Panaetius ens recorda que les nostres accions han de tenir en compte els quatre nivells de la nostra existència:
1) Som humans, com totes les altres persones del planeta, i tenim una naturalesa comuna.
2) Tenim unes responsabilitats i unes tendències d’acció pel fet de ser una persona única.
3) Tenim unes responsabilitats socials i familiars pel fet de formar part d’una determinada comunitat i d’una determinada professió.
4) Tenim la responsabilitat d’assumir les nostres pròpies accions i decisions.
Hem d’estar preparats per les dificultats que poden aparèixer en cada un d’aquests nivells. I, per les pèrdues, ja que aquestes formen part de la vida. “Tot acaba. I la Filosofia ens recorda això i ens mostra com hem d’afrontar-ho”. Els mortals som mortals. Les coses exteriors a nosaltres no depenen de nosaltres.
Hi ha moltes coses que no podem controlar: ni la durada de la nostra vida, ni les riqueses, ni la fama, ni la vida dels altres, ni l’amor... Sí podem controlar la nostra pròpia reacció davant les coses. En un món imprevisible l’únic que podem controlar són les nostres accions. I, aquestes només seran adequades si seguim els principis de saviesa, temprança, coratge i justícia.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada