“el teu fill està
d’entrada molt motivat per fer-ho bé, per tant els problemes que apareixen
reflecteixen una manca en el desenvolupament de les habilitats de flexibilitat,
tolerància a la frustració i capacitat per a solucionar problemes. La raó per la qual les estratègies de reforçament positiu i càstig no funcionin és que aquestes no
serveixen per tal d’ensenyar a la teva filla les habilitats que li manquen i
tampoc són útils per solucionar els problemes que causen els desacords. De fet,
segurament has notat que el fet de castigar realment afegeix llenya al foc i
que el nin encara es frustra més quan no rep la recompensa esperada. La teva
energia pot destinar-se de manera més productiva a col·laborar amb la teva
filla per trobar solucions als problemes que causen els conflictes més que a
encaparrar-te en estratègies que només fan que empitjorar les coses i no
condueixen a una millora sostinguda... Tu i el teu fill heu de convertir-vos en
aliats, no en adversaris. Companys de cuites, no enemics.” Ross Greene, “The Explossive Child”
L’element més important a l’hora
d’exercir l’autoritat en l’educació és la consistència. Així ho explicava Malcom
Gladwell després de reflexionar i revisar els estudis sobre el tema (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/02/la-legitimitat-del-poder.html).
El problema és que no sempre estem del mateix humor, cosa que fa difícil ser
consistents. I, això, fa que no se’ns reconegui sempre la nostra autoritat per
part dels fills o dels alumnes.
D’altra banda, hi ha la interpretació que facin aquests fills o alumnes de
la legitimitat de la nostra autoritat. I, aquí –a part del temperament de la
persona que eduquem, de la generació a la que pertany, de les modes educatives
que en aquest moment siguin predominants- Gladwell
destaca tres elements que ajuden a legitimar l’autoritat de gestionar les normes:
la consistència, la justícia i la participació.
Per tal de ser consistents, la
primera condició és que les normes siguin molt clares i que les conseqüències
siguin previsibles. No s’hi val
tenir un comportament inconsistent, en pla a vegades apliquem unes
conseqüències i altres ho deixem passar. La norma val si és norma. En el moment
que els adults no l’apliquem de forma consistent, deixa de tenir valor i el nin
considerarà que no és tal norma.
La justícia, per la seva banda,
suposa exercir l’autoritat de forma equilibrada, sense abusar de la posició de
poder. Els adults, com a
figura amb més poder de la relació, tenim la responsabilitat de no abusar d’aquest
últim. No es pot, en un moment de ràbia, aplicar un càstig desproporcionat.
La participació suposa ser
capaços de parlar de les normes i de mirar d’arribar a acords vàlids per a
totes les parts (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/pares-fills-i-conflictes.html).
Això no vol dir consensuar-ho tot, ja que hi ha coses que no són negociables
pel bé de la criatura, sinó que s’ha de ser capaç de posar sobre la taula quins
són els obstacles que impedeixen adaptar-se a les rutines.
Dèiem, però, que un dels elements que marcarà les interaccions que tindrem
a l’hora d’exercir la nostra autoritat serà el temperament de la criatura que
estem educant. Segons M. Helena Tolosa,
s’explica a l’ara criatures (vegeu https://criatures.ara.cat/infancia/infants-sempre-descontents-i-queixantse_0_2311568830.html),
“hi ha estudis que mostren que hi ha
nanos de temperament fàcil, de temperament difícil i d’adaptació lenta. Els
nens de temperament fàcil tenen una expressió de les emocions ponderada, ni
molt exagerada ni molt continguda; davant dels estímuls nous tenen curiositat i
ganes d’explorar-los i s’adapten més fàcilment al canvi. A més, solen tenir uns
cicles de menjar, de son i d’hàbits en general bastant regulars. Els
d’adaptació lenta, en canvi, necessiten més temps i els costa més
entusiasmar-se. I, finalment, la canalla de temperament difícil tenen tendència
a manifestar les emocions negatives, i davant d’un estímul nou d’entrada
responen amb un no. Els hàbits els costen més i són molt més reactius.”
Aquesta realitat avui topa amb l’angoixa
de molts pares convençuts que l’expressió de les emocions per part dels fills
és un reflex directe de la seva habilitat com a pares. “Per què no és feliç el meu fill? Per què no està contenta mai la meva
filla? Per què costa tant de fer-li entendre que hi ha rutines a les que s’ha d’adaptar?”
Els pares d’altres generacions veien la
variabilitat en el temperament com una cosa normal. Tothom tenia “el seu
caràcter” i no sentien que n’eren directament responsables. Avui s’ha confós
ser responsable de la vida d’una criatura en ser responsable de totes les seves
manifestacions. Si a l’escola s’adapta
lentament, es crida l’atenció als pares; si a casa no es mostra content, es
demana ajuda professional amb la por que la psicòloga els assenyali com a
culpables de la infelicitat dels fills; si té respostes de frustració molt
marcades davant la injustícia, l’entrenador crida l’atenció als pares sobre l’educació
que han donat a la filla a l'hora d'afrontar les situacions de grup...
A més, els pares de nins amb un
temperament difícil es topen amb la dificultat d’haver de controlar la pròpia
hostilitat. Hem de tenir en compte que un nin o una nina difícils expressen
el malestar més vegades i amb més intensitat. A part del fet que necessiten més
consistència i són més sensibles a la injustícia. Això fa que els pares es
trobin amb conflictes de manera contínua i per qualsevol cosa. I, si no hi
treballen de manera continuada, acaben responent amb hostilitat a l’hostilitat
de les criatures. I, això, perpetua un cicle de malestar en la relació. A part
de que s’ha demostrat que no contestar a l’hostilitat amb hostilitat és la clau
que obre la possibilitat d’una bona relació (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/08/la-calidesa-en-les-relacions-i-els-tres.html).
Així, si vos trobeu en una situació d’aquestes i vos ha tocat una criatura
amb un temperament difícil, tranquils...; però demaneu ajuda per a treballar
les situacions i poder exercir l’autoritat sense massa problemes.
En cas de que la vostra criatura tingui un humor de fons positiu i no s‘enfadi
massa sovint, heu tingut sort. Però, per favor, tingueu respecte cap als que no
n’han tinguda tanta i no jutgeu als que no han estat tan afavorits en el joc del
temperament.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada