El camí cap a la recuperació de l'esperança

“La meva fórmula per tal d’expressar la grandesa en l’home és amor fati, estima el teu destí: no voler que res sigui diferent, ni en el passat ni en el futur ni per tota l’eternitat. No només suportar el que és necessari... sinó estimar-lo...” Friedrich Nietzsche

Per tal de superar la falta d’esperança actual, Mark Manson proposa una actitud revolucionària: l’empoderament de la persona, assumir de manera radical la pròpia responsabilitat. La inspiració per aquesta proposta prové de la lectura d’un dels grans filòsofs de finals del segle XIX, Friedrich Nietzsche.

Les persones, afirma Manson seguint les passes del filòsof, hem de fer un camí personal per tal d’accedir als nivells de llibertat i consciència més elevats possibles. Però la nostra pròpia psicologia ens juga en contra. Els humans, per defecte, tenim tendència a oscil·lar entre el conflicte ideològic (lluita pel poder o lluita per la igualtat) o el nihilisme (res té sentit, agafa el que puguis i frueix tot el que puguis); el tribalisme (nosaltres no som com ells) o l’aïllament (estem sols i ja està); la guerra religiosa (vivim per aspirar a una vida millor després de morir) o la veritat incòmoda (aquesta és la vida que tenim i, al final, simplement, morirem).

Nietzsche creia que, a pesar de la ciència i del triomf de la raó, els humans no acabaríem de trobar la sortida si seguíem immersos en aquestes oscil·lacions. No ens serviria la que ell anomenava “la moral de l’amo”, defensada per la dreta política i enfocada a demostrar que els poderosos tenen el que tenen perquè són superiors. Tampoc ho faria “la moral de l’esclau”, defensada per la religió i reconvertida per l’esquerra política en un camí per aconseguir la igualtat.

Els grups antagònics creen conflictes perquè sobreviuen gràcies al conflicte, a la confrontació. L’esperança és resultat de creure que el propi grup assumirà el poder al final i tot serà com ha de ser. L’esperança que ens ofereixen els grups antagònics és la que, al final, no ens deixa viure com hem de viure i ens manté tancats en les pròpies conviccions, esperant el triomf final sobre els altres, un triomf final que no arriba mai.

L’única via possible cap a la superació personal seria renunciar a l’esperança (renunciar a esperar que el futur sigui com nosaltres volem que sigui). L’única via possible cap a la superació personal seria assegurar que cada persona tingués la possibilitat d’experimentar l’amor fati.

L’amor fati, per Nietzsche, significava l’acceptació incondicional de tota vida i tota experiència: els moments bons i els moments dolents, el sentit i l’absurd. Significava estimar el propi dolor i acceptar el propi sofriment. Significava deixar de desitjar el que no és i passar a desitjar la pròpia realitat.

Si volem anar més enllà de l’esperança i viure plenament, explica Manson, hem d’acceptar la idea d’amor fati. No esperis ser més feliç. No esperis sofrir menys. No esperis eliminar els teus defectes. Estigues present en cada moment. Tingués esperança en les oportunitats i en les dificultats que estan presents en aquest instant. Tingues esperança en el dolor que acompanya a la llibertat. Tingues esperança en el dolor que ve amb la felicitat. Tingues esperança en la saviesa que acompanya la ignorància. I, a pesar de tot això, actua, fes el que has de fer.

El desafiament és actuar a pesar de la renuncia a l’esperança. Ser millor sense esperar res. Responsabilitzar-te del teu camí i entendre que tota persona és això, una persona resultat de les pròpies circumstàncies, que mereix respecte, com el mereixem cada un de nosaltres.

Manson proposa, en aquest procés d’aconseguir l’amor fati, “sortir del nostre cicle de conflictes religiosos. Hem de superar els nostres encapsulaments ideològics. Hem de deixar sentir al nostre cervell emocional, però no deixar que ens enganyi amb històries de significat i valor que el justifiquen. Hem d’anar més enllà del bé i del mal. Hem d’aprendre a estimar el que existeix”.

Bona reflexió!