“El cervell humà està estructurat
anatòmicament de manera que cap decisió o acció pot alliberar-se de la
influència de les sensacions interoceptives o dels sentiments, independentment
de la ficció que la gent es conti a ella mateixa sobre la seva racionalitat” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/10/quan-no-ens-entenem.html
“les persones cultes i
intel·ligents són menys propenses a aprendre dels seus errors o a deixar-se
aconsellar per altres persones. Després d’anys de formació, aquestes persones,
que en moltes ocasions són professionals que es fan càrrec de la vida dels altres
(en empreses, hospitals, equips esportius, governs...), no han après a mantenir
desperts l’esperit crític i la curiositat. A més, quan s’equivoquen, com
tothom, tenen tendència a donar justificacions elaborades de manera que cada
vegada són més dogmàtics.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/11/la-trampa-de-la-intelligencia.html
Per què fem el que fem? Per què
no fem el que hem de fer? Per què hi ha persones que semblen intel·ligents però
es comporten de forma estúpida? Per què hi ha encarregats o caps d’empresa que
no se’n surten i generen patiment i malestar entre els seus subordinats (amb
tot el perjudici que això suposa pels objectius que es volen aconseguir)? Per
què ens és tan difícil canviar? Per què pensem en anar al psicòleg en termes
tan negatius?
Mark Manson intenta donar respostes a aquestes qüestions en el seu
llibre “Todo està j*dido. Un libro sobre
la esperanza”. Entre els obstacles que no deixen que evolucionem i visquem
millor, d’acord amb els nostres valors, Manson
destaca:
1. L’autocontrol
és un miratge. És un miratge resultat de que els dos cervells (racional i
emocional) estiguin momentàniament d’acord.
Durant segles s’ha considerat que la solució a tots els
problemes de la humanitat està en usar la nostra racionalitat per controlar les
nostres emocions. I això, segons aquesta visió, és una qüestió de voluntat i de
caràcter moral. Quan això no va bé, i tenim problemes d’autocontrol a pesar de
basar-nos tot el que podem en la raó, arribem a la conclusió de que hem de “canviar-nos a nosaltres mateixos”, hem
de “millorar la nostra autoestima, la
nostra actitud, el nostre autocontrol”. Però, malauradament, això tampoc
ens funciona i seguim en una carrera de canvis que, al final, no ens ajuda
gens.
2. Hem
de recordar que en nosaltres hi ha una part racional i una altra d’emocional,
però com va dir Daniel Kahneman, el cervell racional és “el personatge secundari que es pensa que és l’heroi”.
Per entendre’ns, el
cervell emocional genera els estats emocionals que ens fan entrar en acció; decideix
que és el que està bé i el que no, el que és desitjable i el que no i, el que
és encara més important, el que mereixem i el que no. El cervell racional
suggereix la direcció de les accions. Tanmateix, és molt fàcil que el
cervell racional caigui en la trampa de només seguir les pautes del cervell
emocional i racionalitzar tot el que fa aquest darrer; això té un nom, “biaix
d’interès” i, segons Mark Manson,
està al darrera de tota l’estupidesa que ens trobem en el món polític, social i
de les nostres relacions personals.
3. La
persona que nega la importància del cervell emocional s’aïlla del món i dels
altres.
Rebutjar les emocions ens impedeix fer judicis de valor i
fa difícil prendre decisions. Els altres passen a ser-nos indiferents. La vida
deixa de tenir sentit. Entra en la superficialitat i la rigidesa.
4. La
persona que nega la importància del cervell racional es torna egoista i
impulsiva, deformant la realitat per adaptar-la als seus capricis que mai es
sentiran plenament assaciats.
Rebutjar la racionalitat suposa deixar-se dur per les
ànsies de consumir, tenir o dominar, una carrera hedonista que acaba, també, en
la indiferència i en la crisi existencial.
5. L’única
solució per mantenir el sentit és parlar amb ambdós cervells, integrar-los, de
manera que siguin capaços de cooperar.
Si l’autocontrol és un miratge del desproporcionat amor
propi del cervell racional, només ens queda l’autoacceptació de les nostres
emocions per tal de poder treballar amb elles, gestionar-les. Aquest diàleg,
que comença per acceptar les emocions, és una qüestió de pràctica, és una
qüestió de saber negociar, de saber donar incentius al cervell emocional per
tal de que condueixi en la direcció adequada. És una qüestió d’acceptació, de
mà esquerra i de paciència. I de donar sempre passes petites.
6. L’acceptació
emocional fa possible el que en psicologia s’anomena “regulació emocional”, la
clau per viure una bona vida amb tu mateix i amb els altres.
La clau és no deixar-te esclavitzar pels teus impulsos,
sinó analitzar-los i reconduir-los. Aquesta és la clau d’una bona teràpia, per
exemple.
7. Per
viure bé has de crear un bon ambient per tal que el teu cervell emocional
funcioni bé.
La raó que hi ha al darrera d’una mala regulació
emocional i d’una vida difícil no és la falta de racionalitat. El cervell
racional pot fer poca cosa amb un cervell emocional poc experimentat: no li
farà cas, es veurà condicionat pels seus propis impulsos. El cervell emocional
ha d’aprendre a ser conscient de quins judicis de valor hi ha al darrera de les
seves emocions, de què pensa sobre ell mateix i sobre el món. La curació
psicològica consisteix en reconciliar-nos amb els nostres valors per tal de
poder reconciliar-nos amb el món.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada