“Per tant, aquí estem, un adult responsable de la relació, moltes vegades estressat, intentant que una criatura faci el que “s’ha de fer”, a pesar de que no acaba d’entendre perquè ho ha de fer i no acaba de regular massa bé les seves reaccions de frustració per tot plegat… Bingo!
És molt probable que la cosa no acabi massa bé.
O sí. “
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/06/que-no-es-portin-com-imbecils.html
“Els pares d’altres generacions veien la variabilitat en el temperament com una cosa normal. Tothom tenia “el seu caràcter” i no sentien que n’eren directament responsables. Avui s’ha confós ser responsable de la vida d’una criatura en ser responsable de totes les seves manifestacions.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2020/01/criatures-facils-criatures-dificils.html
«Mai en la història de la humanitat hem passat tant de temps intentant modelar activament els nostres fills. I aquest enfocament de la criança té un cost molt alt: un descens dràstic de la felicitat de les parelles i una ansietat cada vegada més gran en els infants, que, en el millor dels casos, se senten pressionats i, en el pitjor, assetjats.»
Amb aquesta advertència, Danielle Dick obre una reflexió incòmoda però necessària en el seu llibre “El código del niño”. Què passa quan la criança es converteix en un projecte de perfeccionament constant? Què passa quan intentam modelar els infants segons un ideal, en lloc d'intentar entendre qui són?
La resposta de l'autora és clara: no existeix una manera universalment correcta de ser pares. «No hi ha res semblant a una “forma adequada” de ser pares. Només hi ha una “forma adequada” de ser-ho amb cada criatura.»
I és que cada infant és únic. Cadascú arriba al món amb un temperament propi que condiciona la seva manera de reaccionar, d'aprendre, de relacionar-se i d'afrontar les dificultats.
Aquesta idea connecta amb el que defensa Jonathan Haidt (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/10/els-tres-nivells-de-personalitat-que.html): la nostra manera de veure el món i de viure en societat no es construeix únicament a partir de l'educació o de la cultura, sinó també sobre una base temperamental. Trets com la sensibilitat a l'amenaça, la cerca de novetat, l'extraversió o el perfeccionisme influeixen profundament en la manera com interpretem la realitat.
Per ajudar les famílies a comprendre millor aquesta diversitat, Danielle Dick descriu tres grans dimensions del temperament.
La primera és l'extraversió. Els infants amb una extraversió alta solen mostrar més afecte positiu, més energia i una major tendència a explorar l'entorn. Cerquen el contacte social i acostumen a aprofitar les oportunitats d'aprenentatge que neixen de la interacció amb els altres. En canvi, els infants amb una extraversió baixa solen preferir activitats tranquil·les, espais menys estimulants i relacions més reduïdes. Per a ells, un excés de vida social pot resultar esgotador.
La segona dimensió és l'emocionalitat. Quan aquesta és elevada, hi ha una major predisposició a experimentar por, frustració o angoixa. En situacions d'estrès, aquests infants poden reaccionar amb rebequeries, crits o conductes impulsives. Sovint els adults interpreten aquestes reaccions com a desafiaments o intents de manipulació, quan en realitat reflecteixen una dificultat per gestionar emocions molt intenses.
La tercera és l'esforç controlat, és a dir, la capacitat de regular les emocions, l'atenció i la conducta. Aquesta habilitat depèn de l'equilibri entre dos sistemes cerebrals: d'una banda, el sistema límbic, que genera respostes ràpides i emocionals; de l'altra, el còrtex prefrontal, que actua com un fre i permet una resposta més reflexiva. No és casualitat que els infants i adolescents sovint actuïn impulsivament: aquesta regió cerebral no acaba de madurar fins ben entrada la vintena.
Una vegada definides aquestes tres dimensions, l'autora recorda una idea fonamental: cada infant ocupa un lloc diferent dins cadascuna d'elles. No hi ha perfils millors ni pitjors; hi ha punts de partida diferents. I és precisament aquí on apareix el concepte que ella anomena «bondat d'ajustament»: la capacitat dels adults per adaptar les seves expectatives i les seves estratègies a les característiques particulars de cada criatura.
Així, els infants més extravertits es beneficien de la interacció social, del feedback constant i d'aprendre a regular l'excés d'estimulació. Els més introvertits, en canvi, necessiten espais de calma, temps per recarregar energia i el reconeixement que la seva manera de relacionar-se també és vàlida.
Els infants amb una emocionalitat elevada solen respondre millor a una disciplina càlida i afectuosa, centrada en el reforç positiu i en l'aprenentatge de les emocions. Necessiten ajuda per identificar què els passa, comprendre els desencadenants de les seves reaccions i construir estratègies per gestionar-les.
Pel que fa als infants amb un esforç controlat més baix, els resulta especialment útil anticipar situacions, establir plans concrets —«si passa X, faré Y»— i practicar respostes alternatives abans que aparegui el conflicte.
Però la reflexió de Danielle Dick no acaba en els infants. També interpel·la els pares.
Perquè educar no consisteix només a entendre el temperament dels fills; també implica conèixer el propi. Ser conscients de les nostres tendències, dels nostres punts forts i de les nostres vulnerabilitats ens ajuda a no reaccionar impulsivament i a establir relacions més ajustades i respectuoses.
Potser aquesta és la idea més valuosa de totes: els infants no són projectes per perfeccionar ni peces per modelar. Són persones. Persones amb una manera pròpia d'estar en el món. I una part essencial de la nostra feina com a adults consisteix, simplement, a aprendre a veure-les tal com són.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada