“la presència d’un negoci mundial ultramil·lionari que condiciona la visió del cos de la dona des de fa segles: la pornografia. Bé, no només la visió del cos, sinó el concepte de tenir sexe amb una altra persona, la idea del coit i de la penetració com a culminació de l’acte sexual, és a dir, de follar, com deia el nostre amic ciclista. En una societat on una imatge val més que milions de paraules, deixem en mans de les primeres l’educació sexual dels joves i dels no tant joves. Sense més contrapès que l’escenificació romàntica de l’amor a Hollywood (un altre negoci amb molts zeros de beneficis), com a culminació d’un altre despropòsit per a les relacions entre homes i dones, entre parelles, entre persones”
https://benestaremocional.blogspot.com/2021/09/ciclistes-dones-i-patriarcat.html
“Què entenc per “dona”? Una cosa falsa; un magatzem de cosmètica, un món de boutiques perfumades, d’articles embolicats en paper de seda i pestanyes postisses, de locions i maquillatge francès, un món en el que es pronuncien paraules com sofriment, autocontrol i fermesa, normalment, clar que sí, en relació amb la pèrdua de pes; un món impregnat de la seva particular i lleu opressió voluntària; un món on es poden trobar interseccions amb el que és real en els seus marges; determinats tipus d’infelicitat, discriminació o por; tot un àmbit de l’existència tant passada com present, que amb el pas del temps esdevé cada vegada més individualista, indeterminat i desarticulat. El que en un altre temps significà ser dona, si és que és possible determinar aquest significat, ja no ho significa; tanmateix, en un sentit clau, en el sentit de la procreació, ho segueix significant. El destí biològic de les dones segueix sent aixecar-se entre les runes de la seva desigualtat”
Rachel Cusk “Un trabajo para toda la vida”
Gabriel Weston és una cirurgiana que ens ha fet un regal: una anatomia alternativa del cos humà. Hi descriu els seus òrgans enllaçant la història de la medicina, la ciència i les seves vivències personals.
En el capítol dedicat als genitals escriu:
> «Afirmar que la vagina és l’equivalent del penis és totalment erroni.»
Al capdavall, se’ns ha inculcat que el centre de la nostra anatomia genital femenina és una absència. I no és així. Per entendre l’anatomia del desig necessitem una informació clara, explica Weston.
La vagina pot acollir el penis, però no n’és l’equivalent.
Quina importància té trobar l’equivalent real del penis? Quina importància té que les nines, les joves i les dones sàpiguen quin és el seu òrgan del plaer? Quines conseqüències pot tenir això a l’hora de plantejar-se trobar o donar(-se) plaer?
Per què les jovenetes que venen al despatx parlen de tenir sexe com a sinònim de penetració, d’encabir el penis dins la vagina? Per què es preocupen quan les pràctiques sexuals que consideren «normals» —les que apareixen en la pornografia o, alternativament, a les pel·lícules de Hollywood— no les satisfan? Per què arriben a pensar que «alguna cosa no va bé», però que el problema és d’elles i no del model de plaer al qual han estat exposades?
L’aclariment és senzill: l’equivalent del penis és el clítoris.
El clítoris és un òrgan molt més gran del que habitualment imaginem: només una petita part és visible externament; la resta s'estén a l'interior del cos. Té tots els components que té el penis: dos cossos cavernosos i un cos esponjós. Els cossos cavernosos estan units a la pelvis gràcies a una sèrie de lligaments, mentre que els bulbs vestibulars, de la mateixa manera que el bulb del penis, s’estenen cap avall per formar les parts laterals de la vagina i donar suport a la part inferior de la uretra.
Fins i tot els vasos sanguinis i els nervis són iguals.
Els genitals femenins i masculins es formen dins l’úter com si fossin imatges especulars els uns dels altres.
Tanmateix, en els llibres de text mèdics del segle XX la manca de detalls sobre el clítoris és preocupant. I això malgrat que apareix en textos del segle XVII i que, al segle XVIII, hi havia la creença popular que els orgasmes ajudaven la dona a concebre un infant.
El clítoris ha anat apareixent i desapareixent dels estudis mèdics.
«Qui ens va robar el clítoris?», es demana Weston.
Com el podem recuperar?
«La defensora moderna del clítoris és una uròloga australiana que es diu Helen O’Connell.» De fet, gràcies a ella, els cirurgians poden protegir la funció nerviosa dels seus pacients urològics, tant femenins com masculins.
El clítoris no és un punt del cos.
El clítoris és l’homòleg del penis.
Weston proposa deixar de preocupar-nos exclusivament per la reproducció i començar a ensenyar a les nostres filles què són l’excitació i el desig.
Ens hauríem de preocupar per promoure el plaer.
Només així podem acabar de descobrir qui som.
Només així les criatures que venen angoixades a la consulta, pensant que alguna cosa «no va bé», podran descobrir que això no va de desig espontani (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/12/la-ciencia-i-lart-de-crear-connexions.html) ni de penetració vaginal. Això va de sentir plaer.
I, en aquest sentit, el nostre amic, el nostre aliat, el nostre mestre, sempre serà el clítoris.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada