Ciclistes, dones i patriarcat...

 

“la jerarquia de castes té a veure bàsicament amb el poder, amb quins grups el tenen i quins no; amb la distribució de recursos i qui les pot controlar; amb qui té dret a coses com el respecte, l’autoritat i  l’atribució de competència” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/09/la-necessitat-de-practicar-lempatia.html

 

 

 

 

 

 

 

“I les dones?” demana un ciclista al filòsof de torn que pedala amb alegria al seu costat. “Follar sempre va bé” contesta el que va pontificant als altres sobre no sé quin tema, mentre s’allunya ràpidament de nosaltres el so de la conversa. I comento a en Guillem que no deixa de ser curiós que “dona/follar” sigui el binomi més important del mapa conceptual de la primera paraula quan parlen entre ells una part significativa de la meitat de la població mundial.

En la darrera entrada del blog parlava del significat de casta i de com les seves característiques són aplicables al gènere. És curiós que, en aquest cas, les dones siguem primer dones i després persones, com quan era petita i el meu tio em va dir que no podia jugar a escacs “perquè era una cosa de nins”, després que el meu pare ens ensenyés les normes a en Pere i a mi. Mai vaig fer una partida “oficial”. Mai vaig tenir opció d’apuntar-me a un torneig. No quadrava amb les normes.

Avui en dia, a pesar de tot el clam esbojarrat en contra de les que els defensors de la casta anomenen “feminazis”, vivim encara en una societat en la que abans que persones som dones o homes. “Territori del patriarcat”, hauríem de posar al costat de cada placa que ens recorda de quin municipi són les terres que anem travessant a peu, en bicicleta o en qualsevol altra mitjà de transport. És veritat que no estem en la situació que estaven les nostres padrines o les nostres mares. La nostra llibertat de moviment, econòmica i d’elecció ha millorat exponencialment. Però encara, els números canten, som les que cobrem menys, les que tenim menys poder social, les proveïdores de cures familiars, les que passem més temps entre productes de neteja i les que es dediquen menys temps a elles mateixes, comparades amb els homes.

“Nosaltres les dones, que cantava na Maria del Mar Bonet, som molt a prop de la terra.” I tenim vents a favor que ens fan avençar: l’accés a l’educació, les activitats extraescolars en expansió, la possibilitat d’optar a feines abans territori de la masculinitat... I tempestes que ens aturen: els estereotipus de masculinitat i feminitat, la pressió dels mitjans i de la indústria de la cosmètica i del biquini, una socialització feminitzada o masculinitzada, una erotització visual del cos de la dona que tenyeix el model femení amb expectatives inabastables, la idea de que la ràbia és sinònim de força i determinació en un home però d’histerisme i falta d’empatia en una dona... Anem fent una dansa entre el vent que ens propulsa i les tempestes que ens aturen. Anem fent el que podem.

Llegint les memòries d’una intel·lectual francesa i la seva transició a la maduresa vaig haver de comentar que no m’hi identificava per a res. Parlava de viure la pèrdua del desig en la mirada dels homes amb els que s’anava trobant. L’explicació de la meva amiga Marta Sanxo davant la meva perplexitat va ser que “clar, és que tu i jo hem tingut la sort de les lletges, de poder ser amigues d’homes sense la interferència d’erotització del nostre cos”. He de dir que segurament té raó, encara que, en el meu cas, jo hi he d’afegir una altra benedicció: haver-me criat enmig d’un registre masculí, cosa que va fer que jo fos més andrògina que qualsevol de les meves amigues i que els meus germans tinguessin, també, un punt de sensibilitat feminitzada.

Però sento una gran tristor cada vegada que una nina, una al·lota jove, una dona forta, em comenten la lluita en contra del seu cos, en contra del seu físic, del pes, de la forma... Sento una gran decepció per la societat en la que encara vivim quan em conten que a vegades no poden sortir a sopar perquè “no troben la manera de sentir-se bé amb la roba que porten, amb el seu cos”. Com, nosaltres, tots nosaltres, hem pogut permetre que passi això?

Sento una gran tristor cada vegada que un nin, un al·lot jove, un home fort, em comenten la seva lluita per establir un contacte profund amb una altra persona, sigui una amistat, una parella, un membre de la seva família... Com, em torno a preguntar, tots nosaltres hem pogut permetre que passi això?

La conclusió és que som una societat classista, castista, de les que encara veuen abans les característiques físiques d’una persona i decideixen, automàticament i inconscient, què es pot esperar d’ella. Explica Adam Grant, en un dels seus posts a Instagram, que ara mateix a les empreses de tot el món hi ha un biaix que grava el rendiment dels equips directius: els homes interrompen, la majoria de vegades, els parlaments de les dones, impedint que aportin el que podrien aportar. En una vinyeta que adjuntava al post, un home assegut al davant d’una dona li deia “Deixa que interrompi la teva expertesa amb la meva arrogància”. Ara per ara, explica Grant, només hi ha un antídot perquè això no passi: que hi hagi una majoria de dones a la reunió.

Així estem. Anant endavant, però més lentament del que ens pensem.

I, per acabar, no hem posat sobre la taula un altre element que lligaria amb el parlament que feia el nostre filòsof/ciclista, la presència d’un negoci mundial ultramil·lionari que condiciona la visió del cos de la dona des de fa segles: la pornografia. Bé, no només la visió del cos, sinó el concepte de tenir sexe amb una altra persona, la idea del coit i de la penetració com a culminació de l’acte sexual, és a dir, de follar, com deia el nostre amic ciclista. En una societat on una imatge val més que milions de paraules, deixem en mans de les primeres l’educació sexual dels joves i dels no tant joves. Sense més contrapès que l’escenificació romàntica de l’amor a Hollywood (un altre negoci amb molts zeros de beneficis), com a culminació d’un altre despropòsit per a les relacions entre homes i dones, entre parelles, entre persones (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/09/romanticisme-amor-i-felicitat.html ).

Bona reflexió!

I feliç empatia radical!