“L’amor és com es fa l’amor. L’amor és un acte de voluntat –és a dir, suposa una intenció i una acció. La voluntat suposa elecció. No tenim amor. Triem estimar.” Scott Peck “The Road Less Traveled”
“Estimar no és una paraula qualsevol. És un verb, està fet d’accions. No és, únicament, la descripció d’un sentiment. És intimitat i compromís. I, quan es tracta de la versió romàntica, hi hem d’afegir la passió” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/06/150000-i-all-you-need-is-love.html
“Com pot ser que una cosa que ens fa sentir tan insegures ocupi tant de temps de la nostra vida?”. Estàvem parlant de relacions i de patiment i la joveneta que tenia davant em contava que aquesta frase va sortir-li de l’ànima quan comentaven mals d’amor amb una amiga seva. “Quin sentit té tot això? Per què perdem tanta energia en pensar en els jocs de seducció? Al final, la inversió que fem no dona massa resultats...”
Vivim en aquesta cultura, marcats pel romanticisme de les pel·lícules americanes i la idea de la predestinació, la mitja taronja, l’amor a primera vista... Les emocions tenyeixen les decisions, en pla, “sí, sé que aquesta persona em fa mal i que la relació no funciona; però no hi puc fer-hi més, l’estim...” I no ens adonem que les relacions no estan fetes de sentiments, sinó de moments de connexió, és a dir, d’accions. L’amor és un verb, no un nom.
En aquest sentit, Arthur C. Brooks, des de la seva columna a The Atlantic (vegeu https://www.theatlantic.com/family/archive/2021/09/soul-mates-love-destiny/620014/), ens recorda que si volem viure una bona relació, hem de renunciar a la idea de trobar l’ànima bessona. ”L’amor veritable a la llarga és una combinació de sort, capacitat de decisió i dedicació... Si ens emboliquem amb idees sobre l’amor romàntic ens resultarà més difícil trobar-lo i mantenir-lo”.
Una gran part de les amigues de la joveneta que reflexionava sobre les relacions creuen en la “màgia” de l’amor. L’amor veritable, pensen, és una qüestió de “sentir-lo”, de topar-hi i acceptar la predestinació. L’amor, altres vegades, és una qüestió d’atracció, de “feeling”, de sentir el “lligam” que les recorda que “és ell/ella”. No és una decisió, és una imposició, una sensació d’inevitabilitat... I això fa que t’hi mantinguis lligat/lligada, esperant que els fets s’harmonitzin amb el que ja sents...
Però la realitat és la que és. I, encara que poden passar molt temps intentant fent-la encaixar amb els sentiments, al final la realitat s’imposa i els fets, les accions de les persones, acaben per determinar el futur de la relació. El problema és quina quantitat de patiment estem disposats a acceptar mentre la realitat acaba per imposar la seva lògica. Segons la joveneta de la conversa, segurament acceptem sofrir massa. Massa per a res.
“Però per què seguim donant corda a aquestes històries?”, demanava ella. Suposo que la majoria de personal no vol renunciar al joc de seducció que hi ha al darrera, ni a la màgia que, suposem, ens traurà del que és ordinari. Que ens convertirà en protagonistes del que serà extraordinari. És com una continuació del que ens mostra Instagram, per exemple. Un joc de vanitats, d’aparences, d’intents de seducció... Tanmateix, al final, les relacions que tenen èxit depenen d’altres coses, més petites, més ordinàries, però, al mateix temps, més profundes: moments de connexió autèntica.
Tal vegada l’antídot al romanticisme de la predestinació seria recordar quins són els pilars de l’amor que dura, l’amor dels Màsters dels Gottman (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/davant-un-conflicte-restaurar-la.html). Les relacions depenen de saber construir confiança i de mantenir el compromís de tenir cura de l’altra persona. Gairebé 40 anys d’estudis han portat a proposar la distinció entre Màsters (mestres) de les relacions i Disasters (desastres) de les relacions. Sabem que pràcticament la meitat de les parelles acaben amb una separació i que això passa sobretot en el cas dels Disasters.
Els Màsters construeixen la relació peça per peça. Son companys en el camí de la vida, intentant mantenir el triangle que formen la passió, la intimitat i el compromís. Si vols formar part del club, els Gotmman recomanen una sèrie de pautes: sigues amable sempre, repara de seguida el dany que hagis pogut fer, aplica’t per mantenir la calma durant les discussions, usa l’humor.
Aquesta va ser la conclusió de la conversa que va encetar la joveneta amb dubtes sobre els beneficis de viure pendents del flirteig: tal vegada ens hauríem de dedicar a construir relacions segures i profundes amb les persones que volem que formen part de la nostra vida.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada