Nascuts per connectar...

“Tots emetem una mena de vibració lligada a una combinació de factors, que inclouen els batecs del cor, la respiració, la circulació de la sang, l’activitat hormonal, la tensió muscular i els patrons d’activació neuronal, o oscil·lacions, que són els nostres pensaments”

“Cada interacció social provoca una alteració en el ritme pulsàtil de cada persona que hi està implicada”

“Les parelles amb un vincle segur s’estimulen o es calmen l’un a l’altre de manera contingent per tal de mantenir-se sincronitzats en una zona d’arousal òptima”

“Els moments acumulats de sintonia, o ressonància, defineixen la nostra vida social. Sense ells, et deixen sola per autoregular-te, cosa que els humans no fem massa bé a llarg termini”

“La sincronia interpersonal (…) elimina el buit que hi ha entre tu i l’altra persona, ja que tots dos, en aquest moment, us convertiu en un “

Kate Murphy  “Why We Click”

A vegades, a la feina, el rellotge m’avisa que he tingut «un moment llarg de relaxació».

Quan ho fa, assenyala allò que Barbara Fredrickson anomena «ressonància compartida» (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/amor.html).

O el que Kate Murphy, al seu llibre “Why We Click”, descriu com a «sincronia interpersonal»:

«La sincronia interpersonal és la tendència, aparentment màgica, tot i que científicament provada, dels éssers humans a sincronitzar-se amb una altra persona.»

Jo ja ho notava molt abans de dur aquest rellotge al canell.

Després d’algunes converses, em sentia recarregada. Plena d’energia. Com si alguna cosa dins meu hagués trobat un ritme més ampli, més profund. Era l’efecte d’una connexió intensa amb l’altra persona.

Tot comença amb l’escolta.

El meu sistema entra en un estat gairebé contemplatiu. El temps s’alenteix. El ritme deixa de ser meu i passa a estar marcat completament per l’altra persona.

Diu Murphy:

«No només copiem de manera inconscient els moviments, les postures, les expressions facials i els gestos d’una altra persona, sinó que els aparells tecnològics recents revelen que també se sincronitzen els nostres batecs cardíacs, la pressió arterial, les ones cerebrals, la dilatació de les pupil·les i l’activitat hormonal.»

En el meu cas, és com si el cervell entrés en sintonia amb el de l’altra persona. Amb la seva història.

Durant una estona, deixo de sentir-me al centre. Em converteixo en dipositària de les seves emocions, dels seus somnis, dels seus dubtes. El meu cos sembla vibrar a la seva freqüència.

«Els nostres cossos i els nostres cervells estan fets d’assemblees de cèl·lules que oscil·len, de manera que no ens hauria de sorprendre que, quan es troben dos o més humans, igual que passa amb els rellotges de pèndol propers, comencin a moure’s a l’uníson, fent tic-tac de manera simultània.»

«Podem escalfar literalment els cors de les persones i entrar en els seus nervis. I portem amb nosaltres les vibracions i els ritmes dels altres.»

És una ona que em travessa.

No hi oposo resistència. Em deixo amarar. Em deixo portar.

I, per un instant, tinc la sensació d’habitar el paisatge interior que l’altra persona m’està descrivint.

Després, a poc a poc, les vibracions afluixen.

És aleshores quan el meu sistema recupera la batuta i fa emergir una altra ona: la del reconeixement. La de les eines que m’han donat els anys de pràctica, d’escolta, de lectura i d’exploració persistent d’allò que anomenem naturalesa humana.

«Som una espècie que ha evolucionat per sincronitzar-se fisiològicament, emocionalment i conductualment, i sentim un enorme plaer quan això passa. Hem nascut per sincronitzar-nos. Ens delim per sincronitzar-nos. I patim quan no podem fer-ho.»

I la ressonància torna.

La sincronia torna.

Cervell, cos, pell i aire vibrant a la mateixa freqüència.

Gràcies per ser-hi.