“He estat afortunada de tenir dos germans petits, tots dos amb una personalitat molt marcada i de sentir que podia estimar-los passés el que passés. I de tenir la sensació que només es podia fer a través del respecte.” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/08/als-meus-germans-petits-que-em-van.html
“En Pere, deia n’Edu, juga amb alegria, juga amb il·lusió, juga com si tothom fos noble i en qualsevol moment es pogués donar el miracle de la jugada perfecte. Reparteix joc, parla, demana la pilota, discuteix en l’intent de fer del futbol el mateix que espera de la vida: crear jugades de les què es pugui sentir orgullós.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/04/en-pere-vicens-i-les-llicons-de-jugar.html
“Les pèrdues són estranyes [...]. Penses que saps que l’altra persona ja no hi és, però després veus venir un aniversari o una data especial i el teu cos es posa en guàrdia. Es com si anessis tranquil·lament per un camí, fruint del passeig, però sense avisar aparegués un riu cabalós per travessar. No hi ha pont, només unes roques relliscoses. I has de seguir, posant un peu cada vegada, amb la sensació que a qualsevol moment pots caure a l’aigua fosca i freda del riu. I ho fas. Travesses. I segueix el caminet agradable i segur. Fins que, un dia, una altra vegada, et trobaràs que has de tornar a travessar un altre riu. Però a la llarga, amb el riu hi apareixeran ponts segurs i sòlids. I l’angoixa deixarà de venir. La pena, no. Però ja no serà dolorosa. I les teves cames seran fortes. I sentiràs la potència que han deixat el camí i les travesses difícils en tots els músculs del teu cos.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/04/el-riu-de-la-teva-absencia.html
“Delphine explica que la mort, en el fons, és una pregunta, ja que no té resposta ni podem trobar-la. La seva funció és trobar cap a on ens empeny, en quina direcció ens col·loca la pregunta de la mort d’una persona estimada. El recorregut que vam fer amb tu, Pere, quan es va despertar la pregunta, va fer-me pensar que la direcció sempre la marcava una cosa: la possibilitat de fer la vida dels que estimem un poc millor.” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/06/estimat-pere-ja-no-em-deixen-enviar-te.html
Estimat Pere,
Dia 13 de juliol vam sopar amb na Laura i vam parlar de tu. Si, com explica Delphine Horvilleur a “Vivir con nuestros muertos”, la mort és una pregunta, nosaltres mirem de respondre-la pensant en la teva com a indicació de que hem d’acceptar el que ve, hem de fer el millor pels altres i hem d’intentar aprendre del que ens va passant. I, també, com ens recorda Maria Konnikova en el que ella anomena “El gran farol”, hem de fer com si, al final, tinguéssim prou força per fer-ho bé, el millor possible.
Sempre em va fascinar aquesta faceta teva, la de veure la possibilitat de que sortís bé i, tanmateix, encaixar el que s’havia d’encaixar quan no hi acabava d’anar. Fins al final. De manera pragmàtica i decidida. Totes les fases del procés que vam compartir van tenir en comú això: fem com si hagués d’anar bé, acceptant que si no hi va, farem el que podrem. I ja està. Com quan anàvem a poli a muntar el bar i els partidets de futbet del torneig Pere Bauzà: anem i fem com si tot estès a punt i, si no hi està, anirem improvisant i fent-ho el millor possible (te’n recordes d’aquesta història? I de la matada d’anar-hi els primers cada dia? I de com, la majoria de vegades, les medalles se les posaven altres persones?).
Estimat Pere, ara ja anem pels 5 anys. Porto pensant en aquesta data des d’abans del 13 de juliol fatídic, el que va ser el principi del final. Na Laura contava que el seu cos sembla avisar-la, abans que el cap li digui en quin moment de l’any estem... Jo procuro no donar-li voltes, encara que les meves cervicals han decidit que la tensió està justificada... Tanmateix, dijous 13 de juliol del 2022 vam acabar sopant a plaça, parlant de tu i de qüestions pràctiques, del sopar que es farà dia 28, del gelat que li agrada a na Laura, de que la mare no passés l’aniversari sola...
Estimat Pere, na Laura va acompanyar la mare a veure l’homenatge que t’han fet vestit amb l’equipatge del Petra, al mur del camp de futbol. Ella està contenta, però la va impressionar molt. La primera vegada que ho vaig veure també em va descol·locar; vaig pensar, però, que a tu t’agradaria tot plegat, no només sortir tu, sinó la idea i la implementació, amb tota la gent que hi surt...
Ai, el futbol, com ho va ser d’important! Era una metàfora de la vida. Mai vaig acabar d’entendre com el pare, tan estoic com era, no t’estirés les orelles més vegades pel fet de parlar tant al camp, quan jugaves... Suposo que era una d’aquelles coses que ell entenia de manera intuïtiva i feia que ho acceptés com a part de la teva manera de fer, de jugar, de lluitar, intentant fer entendre als altres com veies les coses a cada moment...
Estimat Pere, ja han passat 5 anys, hem conviscut amb una pandèmia, els nins (els teus i els altres) han tornat grans, la mare ja no pot viure sola, hi ha components nous a la família (fins i tot un Tià petit rialler que dona alegria a tothom), na Laura viu amb en Vicenç a la casa on tu volies que ho fes, en Francesc s’ha graduat... Però segueix sent estrany que no hi siguis...
Estimat Pere, el que queda de tu en mi és més del que puc contar. No només els gens que, moltes vegades, faig broma quan dic que són els que em va donar el pare i reaccionen per jo, sinó la vida que només nosaltres vam compartir, les converses que vam tenir, les penes que vam intentar drenar, les alegries que vam poder sentir, les històries que vam generar... Queda en mi el lligam irracional que es genera quan creixes amb algú que sempre forma part del teu clan i que, a pesar dels intents de distanciament per part d’un o de l’altre, tiba fort i et retorna a aquella part sensible que defineix el que vas ser, el que no deixaràs de ser, per molt que també esdevinguis una altra cosa.
Una abraçada de veres...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada