Què fa que una persona sigui nornal?

 

“Vols que et digui què fa que una persona sigui normal? Número U: la fortalesa de caràcter per afrontar conflictes emocionals; número Dos: la facultat de gestionar els diferents períodes vitals; número Tres: la voluntat d’aprendre de l’experiència; número Quatre: l’adaptació als canvis, i número Cinc: la capacitat de tenir sentiments socials.” Roser Cabré-Verdiell “Aioua”

Moltes gràcies a na Marta Sanxo per fer-me llegir aquesta joia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Si has tingut sort a la vida, no hauràs de plantejar-te massa seriosament com ser “normal”. Tenir sort, en aquest cas, és trobar-te en una família relativament estructurada i amb unes figures parentals relativament neuròtiques. I quan dic relativament, faig referència i incloc a aquelles persones que, d’entrada, han pogut construir un vincle segur amb un cuidador de referència i, a partir d’aquí, una relació relativament sana amb ells mateixos. I els vincles segurs formen part d’entre un 50/60% de les relacions entre una criatura i els seus cuidadors (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/09/tenim-una-bona-relacio.html).

Si has tingut sort a la vida, hauràs passat per una infància relativament feliç i inconscient i una adolescència relativament moguda, amb una certa dosi d’inseguretats i pors, però no tantes com perquè no t’hagin permès socialitzar, tenir fracassos i acabar el periple sense massa ferides.

No és el cas d’una part de les persones amb les que tinc sessions a la consulta. Hi ha persones que s’han sentit responsables de fer d’adultes quan només eren criatures i han seguit amb la sensació d’haver de fer-ho tot bé per veure si aconseguien que les estimessin. Hi ha persones que han passat per situacions de rebuig, de maltractament o de no atenció suficient per part dels adults que les havien de protegir. Hi ha persones que, encara ara d’adultes, no saben ser “normals” i quan hi ha una possibilitat de deixar-se estimar per algú, fugen esperitades per no fracassar, per no ser capaces de creure’s dignes d’estimació.

La protagonista d’Aioua, la novel·la de Roser Cabré-Verdiell, fuig del costat d’una bona persona, una persona “normal”, amb la por de la impostora, de la que s’ha fet passar per una dona que pot arribar a confiar, a deixar-se estimar, a tenir cura dels altres... I comença un viatge que la porta a la seva infància, a la seva adolescència, a la recerca de les vocals que ha perdut i que no la deixen comunicar-se, expressar el que sent, el que vol, el que li fa por...

Estem envoltats de persones que no han tingut l’oportunitat de tenir les vocals suficients per poder connectar amb el que senten, el que necessiten, el que volen... I, en la majoria de casos, estan al darrera d’una pantalla opaca, que amaga les seves pors, les seves angoixes. Les persones amb vincles desorganitzats o evitatius poden fer de bones amigues, en segons quins casos. I poden tenir molt d’èxit social. Han triomfat, tenen un cert estatus, són exemples de bons i bones treballadores o empresàries... Però quan tenen un lloc mínimament segur, com l’habitació on parlem al despatx, reconeixen la seva solitud i la seva por a no poder sentir mai la volguda “normalitat”.

A vegades, no recordem els números, encara que ens parlen de manera clara i rotunda: les estadístiques parlen de més d’un 20% de maltractament infantil (vegeu https://www.savethechildren.es/sites/default/files/2020-06/InformemesMalemfaamiCAT.pdf). On són, aquestes criatures? Qui les detecta? Qui les protegeix? Com podem ajudar-les abans de que un dia les trobi assegudes a la meva consulta, ja grans, intentant fer el mateix camí de la Rut, la protagonista de la novel·la de la Roser Cabré-Verdiell?

He tingut sort a la vida. Som filla d’una família relativament normal/neuròtica, cosa que va fer que tingués una infància relativament feliç, una adolescència relativament desafiant i, ara, una vida adulta plena, com la que proposa la cita del principi.

Bona reflexió!

 

PS. Recomano la lectura d’Aioua. És dura, però enginyosa a l’hora d’acompanyar a la Rut en la recerca de la connexió, amb ella mateixa i amb els altres.