“quines empremtes han deixar en les nostres vides les persones que ja no hi són? Què portem en nosaltres del que van fer o, al contrari, del que no van poder aconseguir? Què deixarem nosaltres en aquesta Terra en la què estem de pas?
“L’heroisme, per tant, no radica en deixar de tenir por del final, sinó en preocupar-nos sempre, inclús en el lloc més fondo del nostre terror, pel que sobreviurà a la nostra mort”
Delphine Horvilleur “Vivir con nuestros muertos”
Estimat Pere,
He de deixar d’enviar-te correus electrònics. Això és el que m’ha dit el navegador, després que enviés a la teva adreça un dels escrits del blog. Ja sé que és estranya, aquesta resistència meva a esborrar el teu correu de la llista, però no podia fer-ho. Estem a juny del 2022, a punt d’entrar a la fatídica carrera del juliol, amb tot el que això comporta d’aniversaris negres, i encara et segueixo enviant els meus articles, després de gairebé 5 anys...
La veritat és que em vaig esverar. Veure que el correu a “pjvicens” no es podia fer arribar em va remoure. L’assumpte del contacte telefònic d’en Kiko es va resoldre sol: quan vaig canviar unes quantes vegades de telèfon es va perdre, sense jo eliminar res, simplement deixant-me dur per les circumstàncies... Bé, el teu telèfon, no; encara rodola pels meus contactes. I jo no faig res per arreglar això.
Què han fet tots els escrits que t’he enviat durant aquests anys? Jo te les escrivia a tu, o a la part de tu que queda en mi, aquesta part que va créixer al mateix temps que creixies tu i que ens convertia no només en germans separats per un any de vida, sinó que també érem fills de l’EGB, de la nostra educació religiosa, de les nostres rebel·lions democràtiques, de la nostra autoafirmació adolescent... Érem de la mateixa generació, havíem compartit amics, activitats, preocupacions, padrins, família, il·lusions... I tot i ser molt diferents, el fet d’haver sigut germans de sang (en sentit literal i metafòric), feia que si ens trobàvem sols podíem parlar de qualsevol cosa...
Quan vas demanar-me que t’acompanyés en el teu darrer projecte, vam decidir obviar la part que deia “darrer” i ens vam centrar en el que necessitaves per tal de poder fer el que havies pensat fer. Vas envestir tot dret, posant la realitat sobre la taula i enunciant el repte: “Pots ser-hi per ajudar-me amb l’angoixa del procés? Jo no puc permetre’m el luxe d’esfondrar-me. Digues si pots fer-ho.” I jo vaig dir que sí. I vam posar fil a l’agulla.
A “Vivir con nuestros muertos” de Delphine Horvilleur, es descriu una situació semblant quan a la protagonista, una rabina que acompanya a les persones en els seus dols, una amiga li demana que faci el mateix. He pensat molt en tu i en mon pare quan llegia aquesta part. En tu, per tot el que vam compartir, amb el pare, perquè li hauria agradat molt llegir el plantejament místic de l’autora. En el moment de la mort, explica Delphine, els jueus assumeixen la tasca de fer que una part de la persona que se’n va s’incorpori a les vides de tots els presents per sumar-se a allò en el que es convertiran. “Escolta el que viurà de tu en nosaltres per sempre”, es diu al que se’n va.
La història de totes les persones que han viscut abans, de tots els familiars que ens han precedit, està present en el discurs de la rabina. La seva tasca és representar la resiliència, no plorar i permetre als que pateixen creure en la possibilitat de seguir endavant. Ella no ho diu amb aquestes paraules, però no es pot deixar dur per l’empatia, sinó pivotar sobre la compassió, sobre el que pot fer per ajudar a les persones presents en aquest tràngol.
Per fer aquest camí has de ser compassiva amb tu mateixa, has d’acceptar la por, l’angoixa, l’aprensió, la vergonya de reconèixer la por a que et passi a tu... Això, Pere, ho vam fer bé. I em vas fer creure en la possibilitat de seguir conservant la teva vida, la teva manera de fer les coses, a pesar d’entrar en l’engranatge mèdic, “on parlen de tu, però cada vegada menys amb tu.”
Delphine explica que la mort, en el fons, és una pregunta, ja que no té resposta ni podem trobar-la. La seva funció és trobar cap a on ens empeny, en quina direcció ens col·loca la pregunta de la mort d’una persona estimada. El recorregut que vam fer amb tu, Pere, quan es va despertar la pregunta, va fer-me pensar que la direcció sempre la marcava una cosa: la possibilitat de fer la vida dels que estimem un poc millor.
Mentrestant, encara que no t’arribi el correu, pensa que segueixes en mi, en les meves reflexions, en els meus dubtes, en les meves alegries, en les meves preguntes... La part de tu que està en mi segueix viva.
Una abraçada com les que donava en Kiko
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada