El millor moment per entendre la llum és quan n'hi ha menys...

“Sé amb certesa que el sol surt i es pon, que l’home neix i mor, que res no és definitiu o immutable i que els humans som uns exploradors en un món de llum canviant i en perpetu moviment”

“Durant tota la meva llarga vida he intentat escatir per què naixem els humans. Finalment, ho entenc, ara ho entenc, em sembla que ho veig tot clar: naixem per estimar”

Audur Ava Ólafsdóttir “La veritat sobre la llum”

 

«Posseïm l’impuls  d’alleujar el sofriment dels altres per tal de veure alleujats, al mateix temps, els nostres propis sentiments de dolor»

Charles Darwin “L’origen de l’home”

 

“Si poguéssim  concedir a la tristesa part de la importància que té, tal vegada seríem capaços de concebre-la — a ella en lloc de a tants somriures forçats i a tanta indignació reglamentista— como el pont que necessitem per tal de connectar-nos amb els altres.”

Susan Cain “Agridulce”.

 

 

 

 

 

 

 

 

“El millor temps per entendre la llum és quan n’hi ha menys”, explica la protagonista de la novel·la “La veritat sobre la llum” de l’escriptora islandesa Audur Ava Ólafsdóttir. Encara que per context fa referència a la llum solar, durant tota l’obra, en la grisor de l’hivern a Islàndia i en previsió d’una gran tempesta durant la nit de Nadal, la llum simbolitza la vida, l’alegria, el naixement, la il·lusió de fer coses, la capacitat d’estimar, d’ajudar... La tia-àvia de la protagonista, llevadora de professió i investigadora  passional del món natural, arriba a la conclusió que

“encara que els humans desapareguéssim de la Terra, en el futur regne terrenal hi hauria, a més d’animals i plantes, espai per als nens. (...) també hi tindrien assegurat el lloc dos grups d’humans: d’una banda els que conservessin l’ànima d’infant i bufessin els plomalls dels pixallits i sabessin meravellar-se, i de l’altra, els poetes”

 

En un hospital de la capital d’Islàndia, Dómhildur, que porta el nom de la seva tia-àvia, fa de llevadora, ajuda a portar nins i nines al món, a dur-los cap a la llum, en un dels viatges més difícils de la seva vida. Mentre esperen el moment, llegeix poesia a les dones i parla amb els pares de les criatures. Viu a la casa que li va deixar la seva parenta llevadora i intenta posar ordre en els escrits que va deixar.

Dómhildur fa memòria de les paraules que li deia la seva tia-àvia, mirant de reflexionar sobre la vida, la mort, el naixement, el seu ofici, la seva família, la fosca de la nit islandesa... Tot molt agredolç, en el sentit que usa el terme Susan Cain (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2022/05/aquesta-sensacio-agredolca.html). Tornem, una altra vegada, a descobrir que la compassió és la gran catalitzadora i és, en el fons, el producte d’acceptar la tristesa i, al mateix temps, fer el que puguem fer pels altres.

Tota aquesta història m’ha fet pensar en la de la meva padrina, també llevadora. La meva padrina, com la protagonista de la novel·la, tenia una gran curiositat per les coses i no deixava de dir-me coses que l’estil “tot ho pots perdre o t’ho poden prendre, tret del que guardes a dintre el cap” o “no escoltis mai a la gent; un dia no te saluden i l’endemà poden dir-te “bon dia tingui vostè”. La recordo fent la ronda per anar a veure els nounats i les seves mares, sempre amable, sempre amb un somriure...

La vida de la meva padrina no va ser fàcil. Però sempre va fer el que podia per tal de tenir la capacitat de decidir. I, de tot el procés, en va sortir bé, sense ressentiments i sense rancúnia. L’alegria, en el seu cas, era el que la definia. Viure amb ella era fàcil. Li feia gràcia el que deies i com ho deies i sempre et feia sentir que tot estava per conèixer i que, si t’hi esforçaves, arribaries a veure coses meravelloses. Mai, però, va amagar-nos la part fosca: la mort, les pèrdues, les males intencions... Però, com en el cas de la tia-àvia de Dómhildur, això només servia per tenir clar que havíem de celebrar la compassió i l’alegria.

Al final, el que ens assenyalen totes aquestes històries és que no estem mai sols en les nostres tristeses, que aquestes formen part de la vida, de la nostra i de moltes altres persones que coneixem o que no coneixem. La capacitat per acceptar aquest fet, per transitar entre la fosca com a camí cap a la llum, és la que fa possible la resiliència i la nostra agilitat emocional. I, al mateix temps, és la que ens permet sentir compassió i connectar profundament amb els altres.

Bona reflexió!