“La vida tindrà moments difícils. I no puc fingir que aquestes dificultats no existeixen. Així que, quines són las habilitats que necessito per viure en aquest món sent realment feliç, en el món tal i com és, no com m’agradaria que fos?” Susan David
“Els éssers humans som capaços de preocupar-nos i ruminar: podem agafar una cosa petita, remenar-la dins del cap, donar-hi voltes una vegada i una altra i tornar-nos folls fins que ens sentim com si aquesta petita cosa fos la més gran que hagués passat mai. En cert aspecte, és una profecia autocomplida. En canvi, enquadra l’adversitat com a un repte i et convertiràs en més flexible i hàbil en afrontar-ho, anar cap a allà, aprendre’n i créixer. Centra’t-hi, considera-ho com una amenaça i un fet potencialment traumàtic esdevindrà un problema durador; et tornes més inflexible i augmentes la probabilitat que t’afecti negativament” http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/the-secret-formula-for-resilience
“El nostre creixent malestar amb la incertesa, el dubte, l’avorriment i les emocions negatives genera no només aquesta evitació d’experiències, sinó un empobriment de la nostra vida emocional i una menor resiliència” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/10/el-poder-de-les-emocions-negatives.html
Per primera vegada em sentia protagonista i, a la vegada, observadora. Era una festa en una terrassa i jo devia tenir uns 7 anys. Feia calor, era a l’estiu i hi havia cosins i familiars. I durant un moment, vaig tenir la certesa de que el moment acabaria i que, si no hi prestava molta atenció, desapareixeria per sempre. A partir d’aquella festa, me sentia moltes vegades així, com si el temps s’escolés entre els dits de les mans i jo en fos l’única testimoni.
Sobre aquesta edat, també, vaig començar a tenir somnis en els que em moria i me n’adonava quan ja era a la tomba, confosa pel fet de veure als altres i de no poder connectar amb ells. Recordo que a vegades venia el pare i em consolava. Els meus germans petits eren bastant immunes a tot això, encara que tenien més por que jo a altres coses, a la fosca, a possibles presències, als monstres...
La meva mare sempre deia que jo havia sortit amb una vena dramàtica. Plorava molt a les pel·lícules i, fins i tot, escoltant música. També reia molt, fins a tenir les galtes i la panxa adolorides, enmig d’un marató d’esclafits compartits amb els meus germans. A vegades amb sentit, altres simplement amb un inici tan absurd com “riem una estona? Qui comença?”.
Tot això em ve al cap mentre acabo de llegir el llibre de Susan Cain “Agridulce”, on es reivindica la tristesa com a punt de connexió, amb la bellesa, amb els altres i amb la vida. Cain parla de la nostàlgia, de l’anhel de pertànyer, de compartir. I de com el fet d’intentar transcendir aquesta sensació ens porta a l’art, a la capacitat d’entendre’ns amb els altres, a la connexió, a la compassió.
El llibre és un homenatge a la melancolia, al que l’autora anomena la tendència “agredolça”, “una tendència a estats d’enyor, tristesa i pena; la consciència accentuada del pas del temps; un goig curiosament punyent de la bellesa del món. L’agredolç també està relacionat amb el reconeixement de que la llum i l’obscuritat, el naixement i la mort -les coses amargues i les dolces- sempre van juntes.”
Aquesta tendència agredolça pot ser una bona resposta al fet que, com diu Cain, vivim en un món ple de defectes, però, al mateix temps, d’una gran bellesa. Amb la consciència de la fragilitat de l’existència hi ve una por, una por profunda que només podem assumir acceptant-la i, al mateix, temps, generant bellesa, en forma d’art o de connexió amb els altres. Si no “transformem les nostres penes i els nostres anhels, podríem acabar per fer que altres paguessin per ells, a través del maltractament, la dominació o l’abandonament; però si som conscients que tots els ser humans coneixen -o coneixeran abans o després- la pèrdua i el sofriment- podrem connectar-nos uns amb els altres”
Susan Cain està parlant de flexibilitat emocional i de compassió. Està parlant de bellesa i de la seva qualitat agredolça, de que només transcendim el que sentim si ens permetem sentir-lo primer. Cain parla de la societat angloamericana, amb tot el seu ensucrament i el seu positivisme, que genera una barrera a l’expressió de coses tan humanes com el dolor, la pèrdua o la pena i condemna a la gent que hi viu a no ser capaços de travessar-los i, així, superar-los.
Les meves experiències infantils de vulnerabilitat i de sentir que assistia a moments que no es repetirien, juntament amb les paraules del meu pare fent-me entendre que no eren tan estranyes, m’han ajudat a no deixar de banda cap sentiment i a connectar amb el que senten les persones quan experimenten les que anomenem emocions negatives.
Hem parlat abans aquí d’agilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html ) i de la funcionalitat de les emocions negatives (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/10/el-poder-de-les-emocions-negatives.html ). Cain ens proposa submergir-nos en el que jo anomeno “tristor dolça”, aquesta que sents quan enyores algú, sents la seva pèrdua, però, al mateix temps, celebres la seva vida, una vida que, com deia el meu germà Pere al final de la seva, “ha sigut intensa, però curta... I estic molt agraït”.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada