La importància del “no”...

 

“Tenim tendència a pensar que el que ens passa pel cap és la veritat i que el nostre punt de vista és el correcte. Tenim tendència a perdre de vista que la nostra perspectiva és això, precisament, la “nostra perspectiva”, fruit del nostre temperament, de la nostra generació, de les xarxes socials en les què estem immersos i d’altres influències que no qüestionem ni tenim en compte.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/07/no-ets-el-centre-del-mon-o-la.html

“La nostra comprensió esdevé més objectiva en la mesura en què depengui menys de les idiosincràsies dels nostres punts de vista, els nostres òrgans sensorials o els nostres esquemes conceptuals específics”

Julian Baggini “Cómo piensa el mundo”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El cervell fa una feina meravellosa, posant ordre enmig del caos. Si busqueu el secret de la percepció, trobareu que estem exposats a una quantitat astorant d’informació i que, gràcies al cervell i a l’experiència prèvia, anem decidint quina és la que és important en cada ocasió. La majoria dels estímuls queden sense processar, simplement les obviem, per tal de poder organitzar la nostra realitat i donar-li sentit.

Així, anem dient “no” a la majoria d’elements als quals estem exposats, en un intent de no arribar a estar superats per tanta informació. Això, però, es fa a costa de deixar de veure moltes coses i de construir una espècie de guions per tal de preveure què i com hem de mirar la realitat. Tot el que no “quadra” queda a fora.

La nostra cultura, la nostra escola, la nostra família, la nostra generació, ens aporten els esquemes amb els quals percebrem la realitat. I, d’aquesta manera, passem a veure les coses d’una manera “normal”, com la veuen els altres que comparteixen els mateixos condicionants. I, també així, anem prioritzant determinada informació a l’hora de prendre decisions, no només les banals, com què ens posem per anar de festa o quina música escoltem, sinó d’altres crucials a la nostra vida, com què triem fer i amb qui decidim estar.

Deia un especialista en relacions de parella que estant més a prop dels 30 fa possible que triem millor a l’hora de decidir amb qui volem compartir la nostra vida (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/12/apren-que-necessites-per-evitar-el.html ). I això s’explica per la nostra personalitat: als 20 encara estem massa lligats a l’adolescència, a les expectatives dels altres, al judici dels altres...

Sobre els 16-18 anys, quan hem de decidir què fer amb el nostre temps i amb la nostra vida i hem de triar la nostra professió, les pressions dels adults del nostre entorn, del que es suposa que té més prestigi, del que diuen els professors i els amics que ens envolten, pesen més que mai. Triem d’esma, donant voltes a informació viciada, sense acabar de saber si el que diem ve de les nostres cavil·lacions o si són el fruit del que pensem que “encaixa” més amb el que s'espera de nosaltres.

L’altra dia parlava amb una adolescent que està en aquesta situació, la de triar què fer amb el seu futur, i em deia que fins llavors havia pensat en triar una de les sortides “estrella”, la medicina. Pensant-ho millor, ara que ja es trobava més a prop, va començar a considerar els pros i els contres i a reflexionar sobre d’on venien els pensaments que sempre havia tingut sobre el tema. Estaven lligats a la pressió social, al que havia sentit a dir per l’institut, a això de que “la mitjana li arribava”? Eren de la mateixa família dels pensaments que havia tingut sobre el seu aspecte físic, sobre la seva “desitjabilitat” com a potencial parella, sobre el que pensarien si feia o deixava de fer? Estaven lligats als que li venien després de passar molt temps mirant les xarxes socials, pensant que la seva vida no tenia prou glamur?

Una cosa havia sortit en la seva ajuda a l’hora d’aclarir-se en tot això. Davant la pressió dels exàmens finals, havia decidit bloquejar les xarxes socials i, a part de descobrir el temps que guanyava, va adonar-se’n de com determinades informacions anaven generant una mirada que feia que caigués una vegada i una altra en una espècie de comparació social perversa, un joc de suma zero, sentint-se perdedora sempre, arribant a pensar de manera desesperada en com recuperar un poc de visibilitat.

Què havia estat fent fins ara? A part de generar una veu crítica ferotge amb el que creia que eren les seves debilitats (d’aparença, de caràcter), havia pensat que una de les sortides a la seva inseguretat era fer les coses perfectes, ser l’estudiant perfecta, tenir una dieta perfecta, arribar al cos perfecte, triar la carrera perfecte per tenir la vida professional perfecte... I qui era que deia el que li permetria arribar a tot això? El mateix sistema que la feia sentir imperfecte...

Havia de començar a pensar d’una altra manera. Havia estat els últims anys creient-se una pària, per ara adonar-se que, simplement, era una persona. I si deixava de comparar-se? I si deixava d’escoltar aquest rum-rum que parlava d’èxit i es centrava en el que realment la feia sentir bé, útil, en procés d’aprendre? I si començava a escoltar seriosament i descobria que tots tenim por i que l’única manera de superar-la és acceptant-la i seguir el nostre camí?

A vegades penso que hauríem d’elaborar un manual d’instruccions per a la vida, un manual que ens expliqués “ara estàs aquí i el teu cervell farà això i et sentiràs així....; però no li facis massa cas, tot espassarà i anirà bé, encara que no és el “bé” que esperaves...”. Aprèn a dir “no” als prejudicis, aprèn a mirar d’una altra manera, aprèn a aprendre dels errors, aprèn a recordar que tots estem junts en això de viure i de connectar.

A quines coses has après a dir no gràcies a l’experiència?