Ca meva no és un lloc...

“La llar no és un lloc, sinó una sèrie de coses que hem perdut o hem deixat enrere”

“encara que els meus trossets de llar estiguin dispersos, jo sempre trobaré la manera d’arribar-hi”

“Mai havia intentat escriure sobre el dolor fins que vaig llegir els relats d’altres dones sobre el seu. Abans d’això no tenia silueta ni forma. Anomenar-lo és intentar tancar-lo; mantenir-lo a distància i examinar-lo des de lluny”

“he arribat a conèixer els meus límits. Sé la quantitat de temps que li costarà al dolor florir i convertir-se en plaer”

Nina Mingya Powles “Pequeños cuerpos de agua”

 

 

 

 

 

 

 

 “Les persones que experimenten a la vegada emocions positives i negatives fan associacions i troben connexions entre conceptes que aparentment són independents amb més facilitat”, ens conta Susan Cain en el seu llibre “Agridulce”. La creativitat sembla estar lligada a la tristesa, a l’anhel i a la transcendència. En el seu meravellós llibre “Pequeños cuerpos de agua” de Nina Mingya Powles, es dibuixen clarament aquests lligams.

Powles, amb un llibre sobre natura, records i històries familiars, escriu un homenatge a les seves arrels i al seu padrí, un naturalista que va detallar els ecosistemes dels petits cossos d’aigua de la montanya Kinabalu. L’aigua, omnipresent en totes les seves formes, és el mecanisme conductor que permet explorar moments de tristesa, d’observació de la bellesa, de reflexió sobre el dolor, el descobriment del que hi ha al darrera dels fluxos migratoris, de cada una de les llengües a les que es veu exposada, de cada un dels ecosistemes en els que arriba a viure...

L’aigua de mar, l’aigua de pluja, l’aigua de les piscines en les que ha nadat... L’aigua com a metàfora de les emocions, el cos com a receptacle de l’aigua, el llenguatge com a matèria primera per entendre i relacionar les coses d’una altra manera,

“El radical aigua, 水 (Shui), radical número 85 de 214, és un dels més comuns en el xinès escrit. (...) forma part de mils de caràcters, la majoria de vegades relacionats amb l’aigua (neu, riu, llàgrimes, nadar, rentar, flotar, xopar). I també n’hi ha alguns que no s’hi relacionen directament, sobretot verbs: viure, existir, concentrar-se, mesclar, esforçar-se. (...) trobo tantes paraules amb el radical aigua que podrien bastar per formar una llengua completa construïda a partir de radicals aigua. Començo a imaginar-me-la.”

L’aigua surt també en la descripció de la seva ansietat,

“En mandarí, “preocupar-se” o “estar ansiós” és “danxin”. La primera paraula en la frase de dues paraules “dan”, significa “dur sobre l’esquena” o “carregar” i originalment tenia el sentit més específic de “carregar una perxa sobre les espatlles”. M’imagino a mi mateixa intentant i no aconseguint portar poals d’aigua, un a cada extrem de la perxa, amb l’aigua desbordant-se. El segon caràcter és un cor: “xin”. M’ajuda a pensar en la meva ansietat en termes visuals. M’imagino un cor que porta massa coses a dintre, a punt d’explotar, desbordant davant el mínim contacte”

Del seu dolor menstrual,

“Quan rompen les ones, ho fan de quatre maneres distintes: per vessament, per capbussada, per sorgiment o per caiguda. Durant tres o quatre dies cada mes, noto que el meu cos està composat només d’aquests tipus distints d’ones que es rompen. Avui som una combinació de sorgiment i caiguda.”

De la superació de la por i del dolor,

“He descobert recentment que moltes vegades som capaç de fer coses que em fan por si no les penso massa. Quan els meus peus toquen l’estany, noto el dolor agut de la caiguda de dos graus des que vaig nadar per darrera vegada. El dolor en els dits de les mans i dels peus és gairebé insuportable quan surten a l’aire...i, de cop, ja no hi és. L’he romput, he sortit per l’altra banda, on ja no hi ha més dolor”

 

Refer els records, ens explica Powles, és un acte de cura, de connexió amb el passat. I Susan Cain hi afegiria que és un acte creatiu, en el que hi trobem l’anhel i la transcendència, el resultat d’un moviment rítmic com el de les ones, oscil·lant entre les emocions positives i les negatives. I oscil·lant entre l’observació de la natura i la reflexió sobre els sentiments associats als llocs i a les coses que experimenta. El jardí familiar es converteix en un espai meditatiu, en el símbol de les esperances i els somnis de les diferents generacions que l’han habitat i en el reflex de la capacitat humana per cuidar, alimentar la terra, “oferir la pròpia tendresa a la terra”.

Per què no havia intentat mai parlar de veritat amb els seus padrins?, es pregunta Powles. La resposta és la falta de consciència de que el temps passa. Ella sempre els veia allà, durant les vacances, a casa seva, amb el jardí de sempre, amb els olors de sempre, com si es tractessin de figures immutables, sempre presents. Refer els records per entendre els seu origen es converteix en una investigació sobre els llocs, sobre les persones, sobre les cultures, sobre els idiomes, sobre els menjars, sobre el colonialisme, sobre l’impacte de la natura sobre l’home i de l’home sobre la natura...

I l’aigua, al final, es converteix en la seva llar, un lloc que, en paraules de Robin Wall Kimmerer en el seu llibre “Una trenza de hierba sagrada”, “et sosté, t’alimenta en cos i ànima”.

 

Bona reflexió!