“Les persones que coneixem i estimem remouen les ferides i les inseguretats més profundes en nosaltres i, al mateix temps, ens proporcionen el més gran dels consols i ens conforten. Pensar en nosaltres mateixos com a individus separats és un deliri. I creure en aquest deliri ens pot portar conseqüències desastroses. Per bé o per mal, de la manera que ens tracten i de com tractem els altres, en les pròpies estructures dels nostres cervells, no estem sols”
Terrence Real,“Us: Reconnect with Your Partner and Build a Loving and Lasting Relationship”
“Elaine Fox ens explica que la por és el resultat de les accions iniciades per l’amígdala més les sensacions produïdes per l’activació de l’ínsula. La calma davant una possible amenaça seria el resultat de l’activació de certes parts específiques del còrtex prefrontal que aconseguirien mitigar la resposta de l’amígdala.“
https://benestaremocional.blogspot.com/2013/11/el-sistema-dalarma.html
“Les capacitats executives dels lòbuls frontals permeten l’anàlisi relativament objectiu del que està passant i passar a prendre una decisió més encertada, al mateix temps que inhibeix les respostes automàtiques preprogramades del cervell emocional. Aquesta capacitat fa possible la convivència.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/el-cuiner-el-detector-de-fum-i-la-torre.html
El conflicte és inevitable.
El conflicte, quan es veu com una font de coneixement, és una font de creixement.
El conflicte, quan es veu com una amenaça a la relació, és una font de patiment.
Així, la vida relacional ens posa contínuament a prova, generant malentesos, conflictes i desacords. En funció de quina sigui la resposta dels membres de la relació, aquesta podrà créixer i arribar al benestar o anirà patint les conseqüències del malestar generat pels seus membres.
Virginia Satir, experta en Teràpia Familiar, va identificar quatre patrons del que va anomenar comunicació defensiva. En aquest cas, la persona considerava que es trobava en una situació d’amenaça, de manera que s’activava l’amígdala i es donava una resposta emocional amb la intenció de protegir la seva autoestima. Els quatre patrons són els següents:
1. El conciliador.
Cerca complaure els altres. Es disculpa constantment i posa les necessitats dels altres per sobre de les seves. Se sent responsable del malestar dels altres. És un «tapa-forats».
El seu lema: “Val més callar i no tenir problemes.”
2. El culpabilitzador.
Es mostra dictatorial i crític. Tot és culpa dels altres. Cerca defectes en els altres i actua amb superioritat per tal d’amagar la seva pròpia inseguretat. Domina les situacions gràcies a les acusacions cap als altres. S’estima més tenir la raó, encara que això suposi perdre la connexió amb l’altra persona. Fa ús de la ràbia. S’enfada amb facilitat. Parla sempre des del «jo».
El seu lema: “Jo he de mirar per mi.”
3. El calculador.
Actua amb lògica i fredor. Intel·lectualitza. Evita connectar amb les seves emocions o amb les dels altres. Parla de manera abstracta, com una forma de defugir el contacte emocional. Analitza en lloc de sentir. Tècnicament té la raó, però en realitat no està present.
El seu lema: “El que importa és aclarir quina és la veritat.”
4. El distractor.
Canvia de tema per tal de desviar l’atenció dels conflictes o del malestar. En el moment en què hi pot haver algun tipus d’intimitat, introdueix bromes o anècdotes. No pot estar prou present perquè es produeixi una connexió autèntica.
El seu lema: “No ens compliquem la vida. No val la pena tenir problemes.”
Aquests patrons no són deliberats.
Són patrons per defecte.
Són automàtics.
Són defensius, en el sentit que intenten evitar el rebuig, el dolor o l’abandonament. De fet:
El conciliador vol que l’estimin.
El culpabilitzador vol que l’escoltin.
El calculador vol que el respectin.
El distractor vol sentir-se segur.
El problema és que, a part d’evitar entrar en una connexió profunda i real, no aconsegueixen el seu objectiu protector:
El conciliador es perd a si mateix i acaba ressentit.
El culpabilitzador guanya la discussió i va perdent la possibilitat de tenir una bona relació.
El calculador sempre té raó, però sempre acaba sol.
El distractor evita la intensitat emocional i manté els altres distanciats.
Les quatre estratègies acaben fent més mal que bé. No protegeixen les persones que les duen a terme. Les allunyen de la possibilitat de connectar i de construir una bona relació.
Quina solució proposa Satir?
Ella parla d’anivellar, de generar una comunicació funcional que té l’objectiu de possibilitar una connexió genuïna amb l’altra persona.
Es tracta d’activar els lòbuls prefrontals.
Es tracta de donar informació personal.
«Això és el que sento.
Això és el que veig.
Això és el que necessito.»
Aquesta fórmula coincideix amb la de la reparació que proposava Terrence Real a “Us” (per reconnectar amb l’altra persona) (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2026/05/com-reconnectar-amb-laltra-persona-en.html):
1. «Això és el que he vist que passava.»
2. «Així és com ho he interpretat.»
3. «Així és com m’he sentit.»
4. «Això m’ajudaria a sentir-me millor.»
Mentre que els patrons anteriors (conciliador, culpabilitzador, calculador i distractor) generen una reacció defensiva en el receptor, en forma de distància, hostilitat, confusió o malestar, les quatre passes de la fórmula reparadora activen la reconnexió.
Et reconeixes en algun dels patrons?
Vols connectar amb els altres i deixar d’estar a la defensiva?
Vols tenir relacions càlides i profundes?
Estàs disposat a practicar les quatre passes?
Bona pràctica!
Com sempre, molt bones reflexions. A veure si les puc anar aplicant de cada vegada més.
ResponElimina