Dol i cervell...

“L’aflicció és el preu d’estimar algú.”

“El dolor demostra que no has oblidat;

el dolor accentua el sabor del record;

el dolor és una prova d’amor”, escriu Barnes.

https://benestaremocional.blogspot.com/2026/05/el-cervell-i-el-dol.html 

“Ens hauríem de morir fent-nos estimar (si és possible)”

Siri Hustvedt “Històries de fantasmes”

“La vida i la mort són de suprema importància. El temps passa ràpidament i es perden oportunitats. Cada un de nosaltres s’hauria d’esforçar per despertar. Desperta! Presta atenció, no malgastis la teva vida”

Gran Mestre Zen Dogen

“El dolor de l’aflicció i l’acceptació semblen ser les dues cares d’una mateixa moneda, però l’ascens i la caiguda de cadascuna d’elles tendeixen a adoptar la forma d’onades al llarg de dies, setmanes i mesos. (…) En les onades de tristesa, amb el temps, l’acceptació comença a aparèixer amb més freqüència i el sofriment va perdent intensitat fins a desaparèixer per complet”, escriu Mary-Frances O'Connor al seu llibre “El cerebro en duelo”.

El dol, ens explica l’autora, no té cinc etapes (negació, ràbia, negociació, depressió i acceptació). El dol és un estira-i-arronsa continu entre l’aflicció i l’acceptació.

“El dolor no és constant. Puc passar dies protegida hermèticament de la tempesta, però llavors venen uns vents huracanats i em tomben”, així ho explica Siri Hustvedt després de la mort del seu marit, Paul Auster.

Per què sentim tant dolor quan perdem una persona estimada?

Per què l’enyorem tant?

“En el moment en què es produeix la separació del teu ésser estimat, pots sentir com si algú estigués estirant les fibres sensibles del teu pit fins a rompre-les. Aquests vincles, aquests lligams, són invisibles, però intensament reals. Ens mantenen connectats als nostres éssers estimats; ens motiven a tornar amb ells, com una banda elàstica, i generen la sensació que ens falta alguna cosa quan estem separats”, diu O’Connor.

I afegeix: “Codificar algú significa que enyorar aquesta persona és inevitable quan ens en separen. El nostre cervell està fent el possible per mantenir-nos units a les persones que estimem”. “Recordar la pèrdua ens recorda que enyorem aquella persona, fet que provoca sentiments d’angoixa i aflicció”.

“Tu, el meu interlocutor. Tu, el meu tu. Jo era el teu tu. L’anar i venir, un puja-i-baixa de confessió, d’argument, de desig. Jo i tu. Tu i jo. I ara, el silenci. M’esforço intensament a acceptar-ho. A ser sense tu”, conta Hustvedt.

“Una part de la persona morta continua vivint físicament. Aquesta part són les connexions neuronals que sobreviuen en forma física, fins i tot després de la mort del nostre ésser estimat. (…) Una vegada que coneixem l’amor, el podem dur a la nostra consciència, podem sentir com emergeix i emana de nosaltres. (…) Aquest ésser estimat i aquest amor ara formen part de nosaltres; els podem invocar i actuar basant-nos-hi quan ho desitgem, tant en el present com en el futur”, diu O’Connor.

Hustvedt ho fa: invoca la persona estimada i veu que ja forma part d’ella: “I, tot i així, el tacte d’en Paul, la seva manera de parlar, les seves idees i el seu humor formen part de mi ara, no simplement com a records conscients, sinó com a maneres de ser jo al món. Ell viu en les meves percepcions, en els meus gestos, en la meva manera de caminar i en els meus acudits”.

I acaba:

“Tornar-la a llegir [una nota d’en Paul], una vegada i una altra, és la meva manera de recordar cap endavant, tal com ho formulava Søren Kierkegaard, o de portar en Paul amb mi mentre continuo vivint. Tots morim, però jo el vaig tenir a la meva vida, i perquè el vaig tenir ja no soc qui era quan el vaig conèixer, sinó una altra persona: millor, més càlida, més forta, més sàvia. Solia dir a en Paul: “Tu ets el cor del meu cor”. Ho era i ho és”.

Bona reflexió…