La bondat humana (I)

“Tothom té un cor afamat, un cor que té gana, que necessita repòs, que necessita un lloc on es senti segur, a casa”

Bruce Springsteen.

“Naixem amb una necessitat absoluta d’ajuda, creixem bé només gràcies a una successió de mans esteses i com a adults depenem dels altres pels nostres èxits, les nostres possibilitats a la vida i per a sentir-nos competents. (...) A cada etapa de la vida depenem de la nostra habilitat per a demanar formes específiques d’ajuda a moments determinats i de maneres específiques. (...) Cada transformació porta al seu cor la necessitat de demanar el tipus adequat de generositat” 

David Whyte “Consolations”

Els humans som bons per naturalesa.

A pesar de les nostres pors, de la nostra ràbia, de la nostra impotència…

Això no vol dir que no ens equivoquem. Ho fem. Contínuament.

Fem el que podem, així com podem. Ho volem fer bé i volem connectar.

A vegades ho aconseguim i altres no.

I ho seguim intentant.

Les relacions són difícils i complicades. Són la nostra font de benestar més important. I, també, són la causa més gran dels nostres sofriments (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/02/el-dolor-del-rebuig.html).

Patim pels desacords, pel rebuig, per les pèrdues. I seguim intentant connectar mentre tenim esperança.

Les relacions es basen en la confiança (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html). Si no confiem, el nostre cos ho té en compte i, preventivament, posa en marxa el nostre sistema d’alarma (de lluita/fugida; vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/11/el-sistema-dalarma.html). I no podem acabar de connectar amb l’altra persona. El nostre cervell està en alerta, com si la pau fos transitòria i, en qualsevol moment, ens poguéssim trobar amb un moviment hostil. I, d’aquesta manera, la possibilitat d’entrar en un estat de ressonància positiva, queda enrere. S’esfuma.

“Tinc por de mostrar-me, de relaxar-me, de demanar el que necessito. Què passa si l’altra persona no m’escolta, no m’ajuda, no em té en compte? Puc perdre-ho tot” -em deia l’altra dia una al·lota a la consulta. 

Resultat: evitar mostrar-se, exposar-se, demanar. 

Resultat secundari: sentir-se sola, amb un buit interior, desconnectada. 

Resultat terciari: estar trista, tenir sensació de poca vàlua…

Sabem que la connexió és el que ens dona vida. Però, si no ens han donat confiança, tenim por d’arriscar-nos a mostrar el que sentim, el que pensem. No tenim un vincle segur (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/08/la-calidesa-en-les-relacions-i-els-tres.html). No arribem a tenir converses profundes. No ens sentim del tot connectats, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

“Necessit tenir la sensació que algú em veu per tenir la sensació de que valc la pena” -em va dir la mateixa al·lota, com si fos una necessitat estranya. Però no, no és estranya aquesta necessitat de poder ser el que som, i tal i com som, amb una altra persona. Necessitem poder sentir el que sentim amb algú, per tal de poder ser el que podem arribar a ser. 

Només ens sentim persones si els altres ens reconeixen. El dolor del bullying i de l’exclussió prové d’això, de que no ens acceptin tal i com som, de que ens facin sentir malament pel que som (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/11/una-relfexio-sobre-el-bullying.html;  escolteu la cançó d'en Bruce Springsteen que surt a la cita del principi)

 

La ignorància del que som, del que sentim, del que pensem, pot generar el dolor més gran. El dolor de no ser, de no existir, de no valer la pena.

“Tothom té un cor afamat, un cor que té gana, que necessita repòs, que necessita un lloc on es senti segur, a casa”, canta en Bruce Springsteen.

Tothom, a la seva manera, intenta connectar amb els altres. A vegades, però estem condicionats per les pors, per les mancances… Per la falta de confiança.

El món està ple de resiliència, de supervivents, de persones que cerquen ajuda per aconseguir vèncer la por i l’aïllament. I, en moltes ocasions, i amb molt esforç, ho aconsegueixen. 

I experimenten la ressonància positiva que ens fa sentir més humans que mai. 

Estimen i es senten estimats.

Per tant, sigues amable. Sempre que puguis.

Bona reflexió…

P.S. No, no m’he oblidat del 2 per cent de psicòpates! 

I del 10 per cent de persones altament conflictives. 

Però la resta, gairebé el 90 per cent de la humanitat, som, o intentem ser, bones persones.