“L’amor és una pràctica. Més que un sentiment, és una acció. És una cosa que fas, no només una cosa que et passa. I necessites donar-ne -i tenir-ne- una dosi diària per tal de mantenir una relació saludable i que floreixi”
John Gottman and Julie Schwartz Gottman “The Love Prescription. 7 Days to More Intimacy, Connection and Joy”
“Dormien bé les filles grans de Lear després d’haver maltractat, enganyat i humiliat al seu pare? –es demana la gent quan hi reflexiona. Segurament sí, haurem de concloure si mirem casos semblants del món real. La gent se les enginya per quedar-se amb la consciència tranquil·la a pesar dels seus actes. I això és possible perquè, encara que jutgem als altres per les seves accions, ens jutgem a nosaltres mateixos per les nostres intencions. Les filles volien el poder, sí, però estava justificat pel fet que el pare era vell i elles es consideraven més dotades pel càrrec…” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/11/linfern-esta-empedrat-de-bones.html
Vaig escriure això fa sis anys, després de viure la tragèdia amb la que es va trobar el germà de mumare, el meu tio Pep, quan se’n va adonar que l’havien deixat de banda a l’hora de gestionar el seu propi negoci, el negoci de tota la vida.
El seu nét i tres de les seves filles.
L’altra filla, na Maria, la segona per ordre de naixament, seguia fidel al seu pare i va acompanyar-lo en el que va ser un procés de dol molt difícil i dolorós. I el va cuidar ella sola. Fins que va morir.
La meva cosina Maria Bauçà es va despedir de nosaltres de manera oficial dissabte passat, amb un dinar a la plaça. No hi havia cap germana seva convidada. Ni cap nebot o neboda.
A part dels meus germans i mumare, na Maria va convocar la família d’una altra cosina i la seva família trobada: amistats cuidades durant anys. El seu home, en Pedro va oficiar la cerimònia/festa/dinar.
Tothom coneix històries de famílies barallades, malaguanyades. La de na Maria és una de les tantes que he sentit durant la meva vida. Bé, en aquest cas, a ca mumare l’hem viscuda. Amb preocupació, amb dolor, amb pena. Tement per la salut del meu tio, primer, i després per la d’ella.
Horroritzats per la banalitat del mal. Per l’ambició. Per la pobresa d’esperit.
Encara tenim presents l’angoixa dels primers anys d’aquest procés. Les seves pors i la seva impotència a l’hora de protegir al seu pare. Les seves forces limitades per les seves pròpies malalties, primer el cor que li fallava, després un càncer que la castigava…
Na Maria va fer-se càrrec del seu pare. Va superar els problemes del cor. Va fer tractaments per controlar el càncer. Al final, va conèixer una persona per compartir la vida durant aquests darrers anys. Ens ha alegrat molt la seva il·lusió. La seva alegria.
Na Maria va morir tranquil·la. Estimant i sentint-se estimada.
Que tots siguem capaços de morir igual.
Una abraçada, Maria…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada