“No esper res. No tinc por de res. Soc lliure” Nikos Kazantzakis
“La vida, diu Yalom, ens dona “tasques”, ens posa al davant reptes que hem d’afrontar i que suposen conviure amb una certa angoixa. Ell considera que n’hi ha quatre que són molt rellevants en la psicoteràpia: la inevitabilitat de la nostra mort i de les persones que estimem; la llibertat de fer el que volem amb les nostres vides; la nostra solitud irremeiable; i, finalment, la impossibilitat de trobar fàcilment qualsevol significat o sentit a la vida. Tanmateix, la confrontació d’aquests quatre reptes també és la única possibilitat de trobar la saviesa i d’aconseguir la superació de l’angoixa existencial.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/11/parlem-amb-profunditat.html
Què hem de tenir en compte a l’hora de prendre decisions?
Quines son les pors que ens poden condicionar en aquests moments? On ens poden portar?
Un article de Casey Rosengren (vegeu https://www.msn.com/en-us/money/smallbusiness/five-core-fears-that-warp-ambition/ar-AA1bJU5S), en el que parla de les cinc qüestions vitals que generen les pors que poden controlar la nostra capacitat de decisió, és el punt de partida per reflexionar sobre aquestes qüestions (recordeu, també, les quatre tasques de les que parla Yalom a la cita inicial: la mort, la responsabilitat de decidir, la solitud i la cerca de sentit a la vida):
La poca vàlua: la por de no ser suficient.
Som una espècie ultra social i, com a tal, necessitem als altres per sobreviure. En molts moments de la vida, podem entrar en la comparació social (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/03/superar-la-desconnexio-superar-la.html), construint la nostra identitat al voltant del que creiem que els altres valoraran. Però, i si no som suficientment bons (intel·ligents, atractius, estimats, acceptats...?)
La mort: la por de ser insignificant i desaparèixer.
La consciència de la pròpia mortalitat ens canvia la vida (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/03/la-mort-el-darrer-tabu.html). No podem imaginar la nostra “no existència”. Ens costa molt deixar anar la posició egocèntrica de la nostra infantesa, la sensació de que tot comença i acaba amb nosaltres. L’aparició de la mort a les nostres vides genera un dol que s’ha de travessar i que ve acompanyat per la por a la insignificança i la desaparició total.
La incertesa: la por de no conèixer qui som, què hem de ser o cap a on hem de dirigir la nostra vida.
El cervell humà intenta preveure sempre el que passarà. El mapa que construeix per tal de navegar pel món es basa en les experiències que va acumulant i que serveixen de matèria primera per fer les previsions que permetran seguir endavant de manera relativament fluida. Però sempre hi ha moments que ens sorprenen i ens descol·loquen (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/03/la-incertesa-o-val-mes-lo-dolent.html). I la incertesa, la por a no saber què passarà, a no saber si sabrem fer el que hem de fer, a no saber cap a on anar, apareix amb tota la seva força. I al nostre sistema cognitiu no li agrada gens, tot això. I s’angoixa.
La inseguretat: la por de no tenir prou recursos.
Quan tenim un mindset fix i pensem que la nostra capacitat per tal de resoldre les coses és fixa, ens sentim insegurs. Quan pensem amb una mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/05/grit-o-esforc-entre-la-passio-i-la.html), donem per suposat que hem d’aprendre, que els errors són un camí cap a l’aprenentatge i que els recursos són el resultat de les nostres accions. Les coses noves exigeixen la creació de noves habilitats. La inseguretat fa que pensem que “hauríem” de saber fer el que encara hem d’aprendre.
El rebuig: la por a quedar sol i aïllat o de deixar la gent de banda.
Estem cablejats per l’evolució per témer la solitud i, per tant, el rebuig (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/04/parla-demana-escolta-dona-les-gracies.html). Tenim por de quedar sols, de no tenir suport i aquesta por està justificada: les relacions, a pesar de ser una de les coses que ens fa patir més en la vida, són la font primordial de salut i benestar emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/09/viure-mes-i-millor.html). A més, a vegades ens costa deixar enrere a persones amb les que no ens entenem o ens sentim responsables dels seus problemes, incapaços d’acceptar la impossibilitat de fer-nos-en càrrec.
Com més important psicològicament és una por, més probable és que intentem evitar-la o suprimir-la, explica l’autor. El problema d’aquesta estratègia és que acabem totalment condicionats per la pròpia por o pel mecanisme compensatori que hem posat en marxa per tal de no sentir-la, suprimir-la o evitar-la.
En la majoria de casos, no som conscients que qui parla són les nostres pors. Per això, Rosengren proposa una forma per detectar-les: adonar-se’n de quins són els nostres objectius vitals, els nostres somnis i veure com al seu darrera hi ha pensaments i sentiments que trobem difícils de tolerar (por, vergonya…).
Si tenim en compte cada una de les cinc pors arquetípiques, podem intentar detectar el sistema de compensació que ha activat i que, si no es té en compte, controlarà la nostra vida i els nostres somnis:
La por a la poca vàlua pot ser l’ànima de projectes de valoració (carreres vitals dedicades a aconseguir reconeixement i estatus; lluites desaforades per tal de tenir més likes, menys pes, més músculs, més diners…)
La por a la mort pot estar oculta al darrera de projectes d’immortalitat (una lluita en contra de l’envelliment, de les arrugues, de l’edat…; una dedicació absoluta a un reconeixement social que permeti pensar que no desapareixerem, que se’ns recordarà…)
La por a la incertesa pot intentar compensar-se amb projectes que donin la seguretat de trobar un sentit al passat o al futur (provant de fer veure que el camí que seguim és coherent amb el que hem estat, fent el que s’espera de nosaltres, construint la nostra identitat al voltant de determinats problemes del nostre passat…)
La por a la inseguretat ens pot portar a intentar a projectes vitals basats en prioritzar la seguretat d’estatus, poder o diners (triant acumular poder, centrant la nostra vida en activitats que ens donin seguretat monetària o estatus social…)
La por al rebuig pot camuflar-se al darrera d’una vida adequada al que s’espera de nosaltres, intentant no decebre a la gent que ens envolta (amb projectes que miren pels altres i no ens deixen valorar el que podríem arribar a fer, el que realment volem fer, acceptant conductes i valors que no acabem de compartir per tal que ens acceptin a determinats cercles…)
Per tal de superar aquestes pors i no caure en els mecanismes que les intenten compensar, podem recórrer a la Teràpia d’Acceptació i Compromís (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html) i aprendre a afrontar-les. Es tracta, com explica Rosengren de “mirar el drac als ulls”, d’acceptar les pors que venen amb la vida i, així, no deixar que ens controlin, que guiïn les nostres decisions i la nostra vida.
Quines són les teves pors?
Et reconeixes en algun dels sistemes de vida (i compensació) que es comenten?
Vols aprendre a “mirar el drac als ulls”?
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada