Superar la desconnexió, superar la vergonya...

 

“Vergonya és la por a la desconnexió. És la por de que alguna cosa que hem feta o que no hem sigut capaços de fer, un ideal que no hem acomplit o una meta que no hem assolit facin que no siguem dignes de connectar amb els altres. No som digne d’amor. No pertanyo enlloc”

“La vergonya és una emoció social. La vergonya sorgeix entre persones i es cura entre persones”

 Brené Brown “The Atlas Of The Heart”

 

“les males connexions es caracteritzen per l’ús de les emocions negatives o de les expressions negatives de desacord per part d’una de les parts, normalment la que té més poder en la relació, per tal d’influir sobre l’altra. L’adult, per exemple, utilitza l’expressió del “perfeccionisme, les demandes poc raonables, un esperit crític exagerat, la retenció de les alabances, la promoció de la vergonya, la cultura de la culpa, les humiliacions, els silencis...” per tal d’influir sobre la conducta de la persona que està al seu càrrec.”

https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/per-arribar-tenir-una-connexio.html

 

“[Què vols? Li demana el terapeuta] Vull ser real. Amb altres persones. Vull ser “una persona de veritat” (...) “Si de veres vols tenir relacions socials profundes [respon el Doctor Rosen] o, com dius tu, ser una persona de veritat, necessites sentir tot allò que t’ha estat asfixiant des de petita. Solitud, angoixa, ràbia, por.”

Christie Tate “Terapia de grupo”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Jo era una inadaptada, el secret profund que guardava era que no pertanyia a aquell lloc. Ni a cap altre.”

Christie Tate, al seu llibre autobiogràfic “Terapia de grupo”, es troba un dia conduint i pensant en morir, en deixar d’existir. Aquest és el moment en el que comença el seu camí cap a la connexió, cap a la pertinença. I, tot això, vindrà gràcies a la teràpia de grup, a les converses que li van permetent connectar amb el que sent, acceptar la comprensió i els desacords com a part de la vida i superar la vergonya crònica que la feia sentir fora del món, incapaç d’estimar, però sobretot, de sentir-se estimada.

“No sé estimar sense recel; s’ha de ser estúpida per estimar algú sense recel.”

Eider Rodríguez, al seu llibre autobiogràfic “Materials de construcció”, es troba un dia en un hospital, després de que el seu pare alcohòlic hagi tingut un ictus, amb la seva incapacitat per connectar amb ell i amb la seva mare. Al darrera del bloqueig emocional que l’aïlla i la mortifica, hi sent una gran vergonya i decideix explorar-la, escriure-la, reviure la seva història i la de la seva educació emocional i de com aquesta ha condicionat la seva identitat.

Mentre Tate comença un camí de connexió amb els altres, Rodríguez es queda en la fase d’exploració i d’acceptació del que sent. Mentre Tate creu, guiada pel seu terapeuta i els grups en els que participa, que la connexió i l’empatia són la clau de poder pertànyer i estimar, Rodríguez pensa que la introspecció i la connexió amb el nucli dur de la vergonya seran la força que permetrà lluitar fins alliberar-se’n.

Rodríguez emplena els tres primers punts del protocol de superació de la vergonya (descriu la situació, descriu l’emoció, descriu els pensaments associats, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/per-arribar-tenir-una-connexio.html), però es queda a les portes de l’empatia i de l’autocompassió (no pot pensar que li diria a algú estimat, ni tractar-se a ella mateixa com si fos una persona estimada). El seu discurs es tenyeix del dolor amb el que connecta, sense cap tipus de compassió, sense cap llum, deixant la sortida del laberint en suspens.

Tate aconsegueix alliberar-se, al final, de la vergonya, per la via de sentir-la com el que és, gràcies a l’ajuda i la connexió amb els altres. Com bé descriu Rodríguez, “La vergonya és una emoció vinculada amb la moral i la consciència. Vinculada amb la censura, amb la mirada dels altres, amb el dubte que algú et pugui estimar. El seu símbol és la taca. Aquella que no es pot netejar. Aquella que [tu creus que] atrau totes les mirades.”

La vergonya, com explica Brené Brown al seu llibre “Atlas of the heart”, és una emoció egocèntrica i autoreferent. Ens fa centrar la nostra atenció cap a dins. La nostra única preocupació cap als altres quan sentim vergonya és imaginar com ens estan jutjant. La vergonya i la compassió (ella parla d’empatia) són incompatibles.

Quan sentim vergonya, el nostre focus cap al nostre interior inhabilita la nostra capacitat de pensar l’experiència des de la perspectiva d’una altra persona. “Ens tornem incapaços d’oferir empatia”, indica Brown i no acabem de processar la informació que posa sobre la taula l’altra persona, a no ser que faci referència de forma específica al que pensa de nosaltres.

Tate descriu l’aïllament de la vergonya com a la incapacitat de deixar que el nostre cor quedi marcat per les petites ferides quotidianes que ens creen els desacords i les desconnexions amb els altres, per la por al rebuig, per la por al dolor. Només podem sentir als altres i connectar amb ells si som capaços de suportar les marques que queden després de les interaccions. Un cor llis, ens ve a dir, és un cos que no pot implicar-se amb els altres, com la tassa que, a classe de ceràmica, no va voler ratllar per poder afegir-hi una ansa i es va quedar sense quan la van treure del forn.

Has de permetre’t la vulnerabilitat si vols relacions profundes. I la vergonya no ho fa possible.

Mary Karr parla del seu camí cap a l’autoconfiança i la vulnerabilitat en el seu llibre de memòries “Iluminada”. La vergonya traspua tot el relat. Fins que deixa d’intentar suportar-la amb l’alcohol, després de trobar-se al límit.  “Deixar de beure ha fracturat l’armadura amb la que he protegit els meus aspectes més fràgils i ara soc en una cafeteria donant la murga a una dona [coneguda en la reunió d’Alcohòlics Anònims] a la que veig gairebé cada dia com l’únic que s’interposa entre jo mateixa i un camió ple de potencials anades de boll”. La creació de vincles amb uns quants mentors, la teràpia a la que assisteix, les reunions amb altres addictes i la recerca de l’espiritualitat fan que, al final, pugui arribar a la sobrietat i a l’amistat vertadera.

Un camí semblant havia seguit Eve Ensler (vegeu  https://benestaremocional.blogspot.com/2015/07/el-segon-ale.html) a “De pronto, mi cuerpo”. La malaltia que posa al límit el seu cos, fa que faci un repàs a la seva vida, per adonar-se’n que només podem superar la vergonya gràcies a les connexions profundes. “Fins a llavors mai havia sentit que tenia dret o que era suficientment lliure o, sincerament, havia sentit la suficient valentia per a acceptar la meva pròpia trajectòria vital.”

“De petita havia sigut adorada i menystinguda. Havia sigut idolatrada i profanada. No sabia res de l’amor que no es basés en condicions, l’amor que no inclogués estar a l’alçada de certes expectatives inabastables”. Ensler va descobrir, en el seu camí per desfer-se de la vergonya, el secret de l’alegria i va entendre el perquè no l’havia experimentada abans: l’alegria necessita que acceptem la vulnerabilitat, que ens deixem anar i és el resultat del fet d’estar oberts al món, de sentir empatia, compassió i gratitud. No és possible on no hi ha confiança.

Brené Brown explica que el camí cap a la resiliència davant la vergonya passa per quatre fases:

·        Reconèixer quan sentim vergonya (que pot estar al darrera de la ràbia, de l’angoixa, de la por, de les conductes autodestructives...) i analitzar quins són els detonants (determinades situacions, determinats comentaris, determinades sensacions corporals..).

·        Practicar la consciència crítica (son realistes les meves expectatives? Son realistes les meves autoexigències? Assenyalen el que vull arribar a ser o em fan estar pendent de les que crec que tenen els altres? O estan condicionades pel que crec que pensen o volen els altres de jo?)

·        Expressar-la (he trobat un lloc segur per fer-ho? Necessito anar a teràpia? Necessito trobar un grup de suport?)

·        Demanar ajuda. I, sobretot, evitar el silenci, el secretisme i els judicis de valors (els dels altres i els meus).

 

Com ens recorda Brown, “La vergonya és una emoció social. La vergonya sorgeix entre persones i es cura entre persones”.

 

Bona reflexió!