Tasques vitals quan vas tornant gran

“quan una dona està enamorada, el seu cervell mostra una gran activitat en moltes àrees, especialment en les associades amb els sentiments viscerals i amb circuits d’atenció i memòria. Els homes enamorats, per la seva banda, presenten més activitat en les àrees relacionades amb el processament visual d’alt nivell.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/05/el-triangle-de-lamor-passio-ii.html

“Es tracta, com explica  Rosengren de “mirar el drac als ulls”, d’acceptar les pors que venen amb la vida [(a la poca vàlua, a la mort, a la incertesa, a la inseguretat i al rebuig)] i, així, no deixar que ens controlin, que guiïn les nostres decisions i la nostra vida.” https://benestaremocional.blogspot.com/2023/06/quines-pors-estan-controlant-la-teva.html

“Gawande explica que les preguntes que ens poden ajudar en aquest procés, cada vegada que ens caigui a sobre una malaltia greu o una lesió i el nostre cos o la nostra ment fallin, són: Quina creus que és la teva situació i com pot acabar? Quines són les principals pors i quines són les teves esperances? Quins sacrificis estàs disposat a fer i quins no? Quina línia d’actuació creus que s’ajusta més a com veus les coses?” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/11/afrontar-les-pors-per-poder-viure-les.html

 

 

 

 

La vida passa aviat.

I si no anem amb compte, arriba el final i ens deixa amb un pam de nas.

Això és el que ve a dir Louann Brizedine en el seu llibre “La mujer renovada”.

Aquest és un d’aquests textos, plens de dades d’investigacions, que em fan pensar “Per què no s’havia publicat això abans?”. Els estudis amb dones només són un fet des de que, durant els anys 90 van incorporar-se moltes d’elles al món de la investigació mèdica. Com explica Adam Alter a “Anatomy of a Breakthrough”, la tònica fins fa uns anys era no incloure dones en els estudis mèdics (!).

I, així, la meitat de la humanitat hem quedat excloses, durant la major part de la història de la medicina, del que serien protocols d’actuació reals, adaptats als nostres cossos.

Si ets una dona i tens a partir dels 40 anys, convé que llegeixis el que explica Brizedine. El títol del llibre, fa referència a la renovació que suposa pel nostre cos el canvi hormonal de la que, el món mèdic masculinitzat, anomena perimenopausa i que ella reivindica com a renovació.

En les seves pàgines trobaràs un munt d’explicacions sobre el que passa o el que li pot passar al teu cos quan estrògens i progesterona deixen de fer el seu ball per preparar el teu sistema reproductiu per les seves funcions biològiques. Del que pots sentir, de com canvia el teu humor, del que pots fer per millorar la teva qualitat de vida, de les estratègies per evitar problemes de salut, de quina cerca has de fer per tal que l’estament mèdic t’ajudi…

El final de la vida reproductiva arriba, en moltes ocasions, com una tempesta hormonal. Però té les seves gratificacions: pots generar una versió nova de tu mateixa, menys condicionada per les tasques de tenir cura dels altres i amb més opcions de vida disponibles.

La visió d’aquesta neuropsiquiatra, que ja ens havia obsequiat amb dos llibres sobre el cervell (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/05/el-triangle-de-lamor-passio-ii.html) , és optimista: a la segona part de la nostra vida, entrem en un món diferent i, per això, ple d’oportunitats per a les dones. Podem començar a viure com a persones, lliures de determinades responsabilitats de tenir cura dels altres, de seguir mantenir la prioritat d’intentar conservar un físic atractiu pels homes…

Moltes de les dones entrevistades per Brizedine, manifesten haver iniciat projectes nous de feina i de vida i sentir que, per primera vegada en tota la seva trajectòria, es sentien escoltades veritablement pels homes (sense les interferències d’un potencial flirteig; vegeu també, per exemple, com molts d’homes amb poder pensen que les dones tenen un interès romàntic en ells, https://benestaremocional.blogspot.com/2023/04/parla-demana-escolta-dona-les-gracies.html).

 

Quines tasques ha de resoldre una dona entre el final de la seva època fèrtil i el final de la seva vida?

 

1.- Guanyar la batalla als dimonis de l’aparença física.

“Durant els anys reproductius, la preocupació pels pentinats, el maquillatge, la roba, el meu cos i el pes ocupava molt del nostre espai mental”. De mica en mica, aquest espai mental es va alliberant d’aquests temes i pot convertir-se en una oportunitat pel creixement personal, per projectes de vida que abans no podien posar-se en marxa per la preocupació contínua per l’aspecte personal i pel condicionament que suposava la mirada dels altres.

Tanmateix, la transició no és fàcil. “Tinc por de la reacció del meu marit i de la meva família, els meus amics i, sobretot, els meus enemics si m’allunyo de tot el que la cirurgia, els tints I els cosmètics em poden oferir”.

“Vull donar una imatge de competència, saviesa i franquesa en lloc de rivalitat i sensualitat”. En aquesta etapa, entrem en un procés que suposa pensar en quina imatge volem transmetre i hem d’aconseguir que coincideixi amb la nostra realitat interior.

No hauria, però, de començar abans aquesta batalla? No hauríem de donar eines a les nostres filles, alumnes, companyes, per tal que no es veiessin amb la tasca d’haver de viure lluitant contínuament amb el propi cos per ajustar-lo a les modes predominants del moment? No hauríem de trobar una drecera que modulés la nostra por a la mirada dels altres, sobre tot de les potencials parelles sexuals? No hauríem de donar maneres de que les més joves de nosaltres poguessin resistir-se a la indústria despietada de l’estètica i del bikini?

 

2.- Acceptar que el sexe passi a un segon pla (o aprendre a veure’l d’una altra manera).

“Com ens sentim sobre el sexe en la fase de la renovació, depèn tant del dimoni de l’aparença com del canvi hormonal que modifica la realitat del desig”. “Després de la transició, quan l’estrogen, l’oxitocina i la testosterona es calmen, la realitat sexual canvia per complet per a moltes dones. És com si el desig s’esfumés”.

La majoria d’homes no entenen aquest procés i pensen que l’amor està desapareixent o que la dona està interessada en conèixer una altra persona.

Tanmateix, aquesta no coincidència a l’hora d’entendre la sexualitat d’homes i dones és una d’aquestes coses que mai conta ningú, però que en el món dels estudis sobre el tema és un clam. “Amb l’excepció d’un enamorament nou [compartit], els impulsos sexuals dels homes i de les dones gairebé no coincideixen mai”

“Sense el sexe, ell [l’home de la relació] estarà de mal humor i es sentirà no desitjat, esporuguit i superflu, exactament com ens sentim les dones quan ell es tanca en banda i ens exclou. Aquesta mateixa sensació d’inestabilitat I de por a que s’acabi la relació que Ens envaeix quan ell no vol parlar és exactament la que ell sent quan les dones no volem tenir relacions sexuals. Així és com està programat el seu cervell i als cinquanta-cinc [l’home] ja porta quinze anys experimentant una davallada de testosterona i aquest nivell més Baix s’emporta la seva confiança. Per això cerca la seva seguretat en tu i aquesta seguretat emocional la troba en la intimitat física de fer l’amor”.

L’emoció compartida i la connexió emocional poden ser el pont que connecti la sexualitat masculina i la femenina. “Els homes que en la segona part de la seva vida aprenguin un llenguatge que les dones entenguin, tindran sexe més freqüentment”.

Tots aquests problemes d’encaix s’esfumen mentre hi ha un enamorament nou. En aquest cas, les hormones masculines i femenines tornen a disparar-se. Però, evidentment, el desig i la sincronia entre la parella acaba quan les hormones (sobretot la dopamina, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/12/enamorament-dopamina-i-desig.html), acaben el seu cicle. Després, una vegada més, homes i dones, com sempre que la cosa està tranquil·la, han de trobar la forma de connectar.

 

3.- Acceptar que ja no hi ha res a perdre.

“Els dols pels canvis dramàtics [distanciaments, pèrdues, morts], inclosa la pèrdua de la pròpia vida, són inevitables”. “El canvi i la pèrdua es veuen com a contratemps en lloc del que realment són: la veritable condició de la vida humana. El canvi i la pèrdua passen amb cada batec del cor i amb cada respiració, i sense ells no hi hauria vida, ni existirien el sistema nerviós i el cervell que ens mobilitzen”.

“El canvi i la pèrdua es donen en totes les etapes de la vida i, en la segona meitat, totes les molèsties de les malalties, l’envelliment i les limitacions s’agreugen. Es perden rols, parelles, fills, comunitats, amics i es topa amb la realitat de la pèrdua de la pròpia vida”.

Tot això xoca amb la necessitat de certesa que té el nostre cervell per tal de mantenir-nos vius. Per això patim.

“No s’ha d’endolcir el fet que la vida acaba amb la mort”. “Donar l’esquena a aquest fet pot generar una ansietat Per la mort que ens debilita. Quan la por s’amaga, té una desagradable tendència a transformar-se en estrès crònic”.

“Per tal de completar la renovació s’ha de prendre una decisió sobre la qualitat de vida i la qualitat de mort. Hi ha creixements i oportunitats fins al final, però primer s’ha de mirar la por a la cara”.

 

4.- Enfrontar-se al monstre de sota el llit.

“Si no mirem la mort a la cara, els sistemes d’estrès i de resposta a l’amenaça es mantenen constantment activats a baix nivell. Sintonitzar amb la realitat forma part del procés de tornar a la salut dels éssers humans, especialment quan no hi ha solució”.

Només quan acceptem la pèrdua del futur podem connectar amb l’alegria del present.

Només podem arribar a viure la millor versió de la nostra vida quan “mirem el tigre als ulls” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/06/quines-pors-estan-controlant-la-teva.html).

 

5.- Acompanyar el cervell i el cos moribunds.

“Enfrontar-se a la mort és una etapa del desenvolupament”. “Podem ser molt valentes i compassives quan vivim el present d’una forma plena, alegre i tràgica”.

“[L’estudi de les experiències properes a la mort indiquen que] les persones solen parlar d’una clarividència absoluta, de sentiments expansius i amarats d’amor i compassió, i d’una sensació visceral de la continuació i la vastitud de la pròpia consciència”.

Hem d’aprofitar la vida fins al final, “quan l’alè esdevingui aire”, com diu Paul Kalanithi en el seu llibre del mateix títol.

 

6.- Planejar la pròpia mort.

“La nostra salut és, sens dubte, una part molt important, però millorar la nostra esperança de vida sana només ens proporciona al voltant de dos anys i mig més de vida. En la meva opinió, és igual d’important per a la nostra qualitat de vida que ens demanin en què consisteix una bona mort, per tal de calmar els circuits de la por i començar a involucrar el còrtex frontal en la tasca”.

“[Podem] visualitzar l’escena de la nostra mort, on volem que ens arribi, els sentiments que volem transmetre als nostres éssers estimats, com seria i com ens agradaria veure-la?”. 

“Tal vegada podríem començar aclarint el que no volem, les càrregues que no volem imposar als nostres éssers estimats, els assumptes pendents.” “No existeix la mort perfecta, però s’ha de definir i parlar del que és per a nosaltres tenir una bona mort. És tant important com tenir una bona vida.”

“Una bona mort comença amb una bona vida, una que intenti cultivar més paciència, amor i compassió en el nostre dia a dia.”

“El cervell i el sistema nerviós poden recolzar la renovació fins al final. És un procés que ha d’ocupar-nos la resta de la nostra vida.”

 

 

Bona reflexió!