Enamorament, dopamina i desig...

 

”L’amor veritable a la llarga és una combinació de sort, capacitat de decisió i dedicació... Si ens emboliquem amb idees sobre l’amor romàntic ens resultarà més difícil trobar-lo i mantenir-lo”. Arthur C. Brooks

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Enamorar-se per després adonar-se’n de que la història d’amor acaba de cop i volta i et quedes amb les mans buides, sense saber massa bé que t’ha passat. Tu, erròniament, pensaves que estaves construint una relació. Però no, no hi havia tal cosa; l’altra persona, en un dels casos en concret en els que estic pensant ara mateix, estava posseït per les expectatives d’un futur sense problemes i ple de moments màgics.

I, ara, en aquests moments, estàs plorant a casa teva, després que ell, en aquest cas, t’hagi dit que “no està enamorat de tu”, que “ara ja no és com abans”. I penses en què és el que hi ha de dolent en tu, quan això ja t’ha passat dues vegades abans. Tu, que penses que una relació és una construcció, a la manera dels Gottman (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/04/7-elements-per-lexit-en-les-relacions.html ), el resultat d’intimitat, compromís i passió (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/05/el-triangle-de-lamor-passio-ii.html )...

 

Daniel Z. Lieberman, juntament amb Michael E. Long, en el seu llibre “Dopamina” ens dona una idea de perquè t’ha passat això. És culpa de la dopamina, pots dir-te a tu mateixa. De la dopamina i de la cultura en la que creixem, pensant en l’amor com una pel·lícula romàntica, en la que coneixes a la persona adequada en el moment adequat i després tot segueix per sempre més (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/09/romanticisme-amor-i-felicitat.html ).

Lieberman ens explica que el nostre món mental es divideix en el que està a sota i el que està a sobre. A sota hi ha les teves mans, el teu cos, el terra, el que està “ara i aquí”. En aquest cas, el cervell està mediat per neurotransmissors que et permeten estar present, fruir del que està passant. A sobre hi ha el cel, el que pot passar, el que encara no tens, el que està lluny. Hi trobes el coneixement, el poder i l’amor. I, en aquest cas, els circuits del cervell que permeten el desig de la novetat i del que encara no tens, van plens d’una molècula diferent, la dopamina.

La dopamina està present en el món animal, però cap dels altres animals en té tanta com els humans. La dopamina no té a veure amb el plaer; té a veure amb el desig, amb la conquesta. En el cas de l’enamorament, la dopamina, i tot el que suposa està embadalit per una altra persona, es dona quan encara pensem en la relació en clau de futur. Quan la persona estimada passa a formar part de la nostra vida quotidiana, és a dir, del món de sota, l’entusiasme inicial desapareix.

El món de sota és el que tenim a prop, és el món real, el món d’ara. El món de sobre és el que tenim lluny, és el món del possible, el món del futur. Aquest darrer món és el món de la dopamina i sempre està cercant coses millors. Perquè una història d’amor sigui real i duri com a tal, ha de passar dels circuits de la dopamina, de la imaginació i del desig, al circuit d’aquelles substàncies que ens fan fruir del moment present, que ens permeten viure bé en el món de sota, en el que tenim a prop.

 

“L’enamorament és com fer una volta en una atracció que està situada en la base d’un pont. Aquesta atracció pot fer que donis voltes i més voltes en un viatge ben bonic tantes vegades com vulguis, però sempre et deixarà allà on has pujat, en el teu punt de partida. Cada vegada que la música s’atura i poses de nou els peus a terra, has de prendre una decisió: donar més voltes o creuar el pont cap un altre tipus d’amor més durador”

 

Des del punt de vista de la dopamina, tenir coses no és important. L’important és la conquesta. Com explica Lieberman, el lema de la dopamina és “sempre més”. La dopamina és la molècula de la il·lusió. Per fruir del que tenim hem d’estar en l’ara i aquí, on hi trobem unes altres substàncies: la serotonina, l’oxitocina (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/01/amor-cos-cervell-i-oxitocina.html ), la vasopressina, les endorfines (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2012/12/la-importancia-de-les-rutines-i-iii.html ) i unes molècules anomenades endocanabinoides (semblants a la marihuana).

L’enamorament saturat de dopamina sol durar entre 12 i 18 mesos. Les parelles que duren més d’aquest temps i tenen una bona relació és perquè han aconseguit posar en marxa les substàncies de l’ara i aquí i són companys de vida. En aquest cas, el que està present és una satisfacció profunda i duradora amb la realitat tal i com és i una aversió al canvi pel que fa a la parella.

L’amor saturat d’oxitocina i vasopressina pot durar tota la vida. Necessita realitat, emocions, compromís i respecte.

 

Per tant, estimada, queda clar el que ha passat: la culpa la té la dopamina i la decisió d’ell de seguir donant voltes en l’atracció que està a la base del pont. Tu podries travessar el pont i construir una història, viure una relació profunda i plena. Però amb ell, no.

Bona reflexió!